Pau «Lobo de mar», souvenir vivent de les platges de Tarragona

La platja Llarga tenia un personatge singular, el Pau «Lobo de mar». Amb la seva barca de fusta i rems feia de salvavides, com li agradava que l’anomenessin

18 julio 2020 21:20 | Actualizado a 19 julio 2020 16:39
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Als estius els clients de Casa Boada acostumaven a canviar d’hàbits. El jovent s’estimava més la platja i la ciutat quedava despoblada. No hi havia col·legi i els militars, molts procedents de llocs sense platja, tenien la gran temptació d’anar-s’hi a banyar. Ho dic així ja que els soldats tenien prohibit anar a la platja, vestir de paisà i anar en moto. La realitat era ben diferent i això de no anar a la platja no ho aturava ningú. A Casa Boada fèiem entrepans per endur, la majoria freds. Recordo que se’ls enduien en grans bosses de paper. Encara no s’utilitzaven les de plàstic. El d’abans sembla que torna.

Les platges tenien vida, amb molts xiringuitos i casetes de particulars. En algunes hi vivia gent humil. Els xiringuitos servien paelles, entrepans, refrescs i el propi de l’hostaleria. Disposaven d’un lloc per canviar-se la roba i te la guardaven. També tenien dutxes. Alguns llogaven banyadors, especialment a la platja del Miracle. Sobretot llogaven els banyadors als soldats, ja que en tenir-ho prohibit no n’acostumaven a tenir a mà.

Les platges de moda eren l’Arrabassada, pel seu entorn i els seus equipaments, la del Miracle i la Llarga. En aquesta hi havia més concurrència forastera per la Ciutat Residencial, indret dedicat al turisme social. La platja Llarga tenia un personatge singular, el Pau «Lobo de mar». Amb la seva barca de fusta i rems feia de salvavides, com li agradava que l’anomenessin. Recordo aquestes paraules seves: «el meu objectiu en aquesta vida és salvar persones». Pau també aconsellava com curar les cremades solars o picades de medusa amb receptes casolanes.

Jo crec que va ser un dels primers socorristes de la història, hi va estar gairebé tota la vida. Duia uniforme blanc, gorra de mariner i pipa. També duia simpàtiques medalles que evocaven el servei prestat a la gent. Quan algú tenia dificultats a l’aigua, sol·licitava la col·laboració dels banyistes tocant enèrgicament el seu xiulet, fent senyals amb les mans i cridant: «El Pau us necessita!».

Semblava un mariner dels d’abans pel ben vestit que anava. Me’l va presentar Ramon Segú Chinchilla. Ramon Segú s’havia comprat un SEAT 1400 i vam anar a provar el cotxe fins a la platja Llarga. Allí em va presentar el Pau i a partir d’aquí vaig tenir moltes xerrades amb ell. A l’hivern acostumava a passar pel bar. M’explicava salvaments i em parlava de la barca, que cuidava i formava part de la seva vida. Pau «Lobo de mar» coneixia tothom, autoritats incloses.

El fotògraf Chinchilla el va immortalitzar en diverses fotografies editant l’any 1965 una postal on Pau «Lobo de mar» surt amb gorra, pipa i un salvavides a la mà. Aquesta postal es venia als quioscs i sobretot a la Ciutat Residencial. Els turistes de l’època es fotografiaven amb ell i li demanaven autògrafs a la postal. Pau «Lobo de mar» aprofitava per fer promoció turística de Tarragona explicant el que calia visitar. Era molt popular entre les estrangeres joves. Pau «Lobo de mar» era un souvenir vivent de Tarragona. Les estrangeres s’enduien un bon record de Tarragona. I per ell Tarragona era el millor del món. Pau «Lobo de mar» va sortir diversos cops al Diario Español i per Ràdio Tarragona. Daniel de la Fuente Torrón, parlant d’ell, el definia així: «Fumant en pipa, atent a les onades i als -i sobretot a les- banyistes».

A la platja del Miracle s’hi feien revetlles amb música en viu. Jo recordo que el xiringuito s’anomenava Las Cañas i tenia èxit pel fet de ser molt a prop de la ciutat. S’acostumava a anar en família a la platja i menjar. Hi havia persones que semblaven protagonitzar una mudança, amb taules, cadires, neveres, para-sols, tovalloles grans, gandules. Em fan pensar en la família Ulises del TBO, dibuixada pel menorquí Marí Benejam a partir de mitjans dels quaranta. Per a la família Ulises anar a la platja era una aventura, hi anaven tots, amb vestits de bany ratllats amb carabasses a la cintura i mil improperis. Al Miracle també hi havia una via morta amb vagons abandonats, que van ser objectiu dels okupes de l’època.

Els primers biquinis que es van veure a Tarragona, els duien joves estrangeres. Deien que eren sueques però la veritat és que eren de països diversos. No sé per què les sueques van tenir la fama. Les banyistes d’aquí acostumaven a dur banyadors amb més roba. Sigui com sigui, el biquini es va posar de moda i entre els hòmens el Meyba, un pantaló curt de disseny bonic.

Comentarios
Multimedia Diari