Pepa Plana: «Les pallasses volem ser vistes»

‘Veus que no veus’. La vallenca Pepa Plana i Noël Olivé revisen en clau femenina alguns números clàssics del gènere

27 diciembre 2019 08:00 | Actualizado a 27 diciembre 2019 08:45
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Què hagués passat si les nostres besàvies, àvies i mares haguessin pogut fer de pallasses? A través de l’espectacle Veus que no veus, la pallassa vallenca Pepa Plana i l’actriu igualadina Noël Olivé posen en escena la revisió d’alguns números clàssics del gènere. A través d’una mirada en clau femenina, capgiren la tradició. De fet, l’obra intercala els números «de sempre» amb la història d’unes artistes que viuen en un món d’homes. «Revisem els números clàssics i els hi posem la veu i el cos en femení», explica Pepa Plana.

Aquest Nadal, l’espectacle dirigit per Joan Arqué es pot veure a l’Espai Joan Brossa de Barcelona fins al 6 de gener de 2020. Així mateix, el 10 de gener el muntatge arribarà al Teatre Auditori del Morell. Aquests dies, Pepa Plana està doblement contenta després que Veus que no veus hagi estat un dels guanyadors de la desena edició dels premis Zirkòlika de Circ de Catalunya, celebrada el passat 18 de desembre. Un reconeixement que, en paraules seves, «és una pentinada d’ego».

Així, humor i poesia es combinen en Veus que no veus, un espectacle que reivindica –diu Pepa Plana– «per una banda, que les pallasses volem ser vistes i escoltades, i per altra volem ajudar a aquestes veus de dones, que apareixen durant l’espectacle i que ens han precedit, perquè el públic les escolti». Com a pallassa Augusta hi ha Pepa Plana i en el rol de pallassa Blanca hi ha Noël Olivé, en els clàssics del Dóna’m la mel i el Carrega i Descarrega.

Sobre l’elecció, explica l’actriu que «ens vam fer un fart de llegir els grans clàssics, com Entrées clownesques de Tristan Rémy, un recull de les entrades clàssiques de tota la vida del circ». Llavors, continua explicant, «vam buscar les que fossin de duo per poder interpretar els rols de pallassa Blanca i pallassa Augusta. D’aquesta tria van sortir escollits el Carrega i Descarrega, que és una entrada de venir a buscar feina, i l’altre és el número Dóna’m la mel, un dels més antics en el món dels pallassos».

Sobre com hagués estat aquest món artístic si la mirada femenina hagués tingut més protagonisme, Pepa Plana respon que «com en tants i tants altres sectors artístics, com la pintura, la literatura o la dramatúrgia, si hi hagués hagut presència femenina aquesta mirada i manera de fer les coses que tenim les dones hagués estat reflectida. Hauria canviat molt la història». No obstant això, Pepa Plana és optimista i diu que «encara hi som a temps. El segle XXI serà feminista».

Amb humor

Així mateix, assegura que «l’humor és un bàlsam, pots anar més lluny, sense arribar al sacrifici humà, i sempre amb aquesta capacitat de poder riure de tot, que és tant i tan necessària». Per a l’actriu l’humor sí que té gènere, i en paraules seves, «és un codi, tu rius de què coneixes i et reconeixes per tant quan emets des del satèl·lit femení estàs aportant la teva mirada en femení».

En relació amb el paper que haurien d’interpretar les arts escèniques i l’art en general, defensa la paritat. «Això significa que ha d’haver-hi un equilibri perquè si mirem el pati de butaques o ens fixem en una exposició o una trobada literària, les dones llegim, mirem teatre i gaudim de qualsevol esdeveniment cultural amb una presència molt més massiva que els homes. Això és una realitat, però continuem mirant i admirant art i cultura masculina, i això ha de canviar», afirma Pepa Plana. Així mateix, defensa que «amb aquesta normalitat, les dones hem d’estar presents en tots els àmbits culturals. No pot ser que les persones que decideixen continuïn sent majoritàriament masculines, perquè a vegades no ens valoren suficient o no ens veuen». I en aquesta reivindicació, a la pallassa li agradaria ser recordada com un referent per la seva trajectòria artística, on ja destaca per la seva contribució en la visualització de les pallasses, destacant com una de les figures europees. «Sempre dic que no vull sortir a la televisió, perquè és tan efímera com tu vulguis i jo sóc molt més pretensiosa, vull sortir als llibres d’història», assegura Pepa Plana i afegeix que «m’agradaria que aquesta necessitat meva per ser dona i visible es reconegués, com una de les pioneres que va fer aquest ofici preciós».

És per això que també dona el següent toc d’atenció: «La cultura és un ofici que s’aprèn fent-lo, fracassant i tornant-t’ho a intentar. Les dones també tenim dret a equivocar-nos i, en determinats moments, a no fer-ho tan bé com se’ns demana». Continua argumentant que «a nosaltres se’ns demana una excel·lència mai vista i hem de ser les millors del món per poder exhibir les nostres creacions». En aquest sentit, l’actriu reconeix que sempre ha sentit que se li demana aquest nivell d’exigència i d’excel·lència: «Aquesta pressió l’he tingut sempre. Cada espectacle ha de ser millor que l’anterior, perquè se’t castiga més ràpid per no fer-ho bé». Per últim, Pepa Plana assevera que a sobre de l’escenari «sempre he fet el que he tingut ganes de fer, el que em naixia. En aquests moments em naixia reivindicar d’una manera punyent Veus que no ens veus, sense perdre de vista que porto un nas vermell i que he de fer riure».

Comentarios
Multimedia Diari