Plaça dels carros de TGN: plaça vuitcentista incomplerta

A inicis del segle XIX l’enginyer d’obres del port de Tarragona Juan Smith Sinnot projecta la remodelació del port i una plaça porticada amb un disseny unitari dels edificis que l’envolten, seguint els paràmetres del model de planificació urbana vuitcentista. La plaça inicialment anomenada plaça del Moll, articula els carrers de l’eixample de la Marina i es proposa com l’entrada a la ciutat des del mar. L’arquitecte Ramon Aloguín en l’exhaustiu treball La plaça dels Carros assenyala: «El reconeixement i el respecte de la ciutat a Smith van ser enormes: només cal recordar que en bastir-se el nou edifici de l’Ajuntament i la Diputació de Tarragona (1865), entre les testes de personalitats que ornamenten el remat de la fatxada, només hi ha dos forasters: l’arquebisbe Santiyán i l’enginyer Smith».

L’any 1823 l’enginyer Vicente Teixeira redacta les característiques constructives dels futurs edificis de planta baixa porticada amb un entresòl al seu interior i tres pisos superiors que han de donar façana a la plaça. L’urbanisme vuitcentista proposa unes detallades ordenances de la planta, la composició de façanes, el modulat de les arcades, els materials, elements decoratius i fins i tot els colors, per a garantir un disseny uniforme dels edificis porticats. La construcció dels edificis no programada en el temps queda supeditada a l’empremta de possibles inversors.

L’arquitecte municipal Antonio Gras redactà l’any 1864 el projecte d’urbanització de la plaça introduint una novetat important respecte a models anteriors que consideraven un àmbit únic en el conjunt de la plaça. El projecte proposa un espai central per a vianants amb arbres, grans bancs de pedra amb un estany central circular i una zona perimetral pel trànsit rodat davant els edificis porxats. Després de diverses reformes posteriors la traça inicial s’ha mantingut fins ara, amb els primitius bancs de pedra com testimoni silenciós del disseny inicial. Des del primer nom de plaça del Mar n’ha tingut d’altres seguint els aires polítics de cada moment: plaza de San Fernando, plaza de Olózaga, plaça de Francesc Macià i plaza del General Sanjurjo. Finalment ha perdurat el nom popular de la plaça del Carros, un record de la circulació dels carros per carregar o descarregar mercaderies del port.

No s’ha conservat la remodelació de l’any 1952 feta per l’arquitecte municipal Josep M. Monravà que desfigurava la traça vuitcentista inicial al dividir l’illa central en dues parts per perllongar el carrer d’Apodaca fins a l’entrada al port. Enmig de la bassa central ha perdurat fins els nostres dies el pedestal de marbre projectat l’any 1865 per l’arquitecte provincial Francisco Barba Masip sustentant l’estàtua de Mercuri, el déu del comerç de l’escultor Bernat Verderol. El plànol inicial de la plaça dibuixava quatre façanes amb l’edificació del front sud seguint la prolongació de la façana del carrer de Mar, fins on ho permetien les instal·lacions portuàries per tancar l’espai amb quatre fronts. La construcció de la nova línia del ferrocarril va desfigurar aquesta proposta de donar quatre façanes a la plaça. El trànsit dels trens, deixar de construir el mercat als porxos i la circul·lació de tramvies que incomunicaven els dos costats de la plaça van representar un lent procés de consolidació del nou espai, amb dificultats econòmiques afegides per construir edificis porticats al seu entorn.

El front porticat de ponent queda dividit en dos edificis separats per l’arribada a la plaça del carrer Lleó, construïts seguint l’ordenació inicial dels edificis porticats. La casa n. 12 edificada l’any 1861 per Melchor Lloveras, amb el disseny del mestre d’obres Francesc Llauradó és l’única conservada que segueix els cànons classicistes inicials. L’edifici dóna façana a la plaça dels Carros, carrer del Mar i carrer del Lleó i té planta baixa, entresol dins l’espai porticat i tres pisos superiors, amb l’ampliació d’una planta reculada de la façana de l’arquitecte Francesc Barba. És una construcció de carreus al sòcol, cantonades, brancals de balcons i cornises motllurats, murs arrebossats amb esgrafiats decoratius i un petit frontó coronant la façana principal. Les proporcions entre els buits de les obertures i els massís del mur, l’equilibri entre els cinc eixos compositius de les obertures, l’espai porxat i la decoració dels elements representatius de la casa manifesten el llenguatge acadèmic del moment.

L’edifici número 10, propietat de Jose Maria Corbella, situat entre els carres del Lleó i Reial va quedar molt malmès pels bombardejos de l’any 1939. En el seu lloc l’arquitecte Manuel Ródenas va projectar l’any 1961 l’edifici de la Duana amb un llenguatge arquitectònic inscrit en el moviment modern, defugint els paràmetres i les proporcions de l’arquitectura vuitcentista. Les cases Panasachs i Dols situades a la façana nord de la plaça conserven les façanes amb el modelatge i proporcions inicials en la seqüència de les portalades de la planta baixa i balcons a les tres plantes superiors, sense mantenir l’espai porticat de la planta baixa. La façana est allotja l’edifici de les Obres del Port sense pòrtics davanters i amb una arquitectura de bona qualitat d’inicis del segle XX defugint les propostes vuitcentistes.

La plaça dels Carros de la ciutat manifesta la voluntat de definir noves directrius del creixement de la ciutat consolidada cap el port i fa palès les limitacions econòmiques, de gestió i finançament que va tenir una ambiciosa implantació urbana d’aquestes característiques. Malgrat quedar incomplerta per les circumstàncies socials i urbanes que a cavall dels segles XIX i XX va viure Tarragona, la plaça dels Carros representa un ambiciós projecte dels inicis del segle XIX per reforçar la relació de la ciutat i el port amb un espai urbà emblemàtic, la nova façana de Tarragona al mar.