Pol Guasch: «Escriure poesia en català és una posició política»

Pol Guasch i Arcas (Tarragona, 1997) és una de les veus poètiques més importants del territori i també la més jove. L’any passat va erigir-se en guanyador de la tercera edició del Premi Francesc Garriga adreçat a autors inèdits amb l’obra Tanta gana. Guasch és un dels autors de referència que fan possible el festival Poetitza’t a la ciutat, una iniciativa que arrenca avui i que fins diumenge omplirà de versos Tarragona. 

De quina gana parla en ‘Tanta gana’?
És el primer llibre que he publicat i una manera de recollir molt de temps. Hi ha poemes que són bastant antics, de quan potser tenia 16 o 17 anys, i tot un procés teòric i creatiu dels darrers dos anys. Vol ser un compendi poètic que crec que es deixa llegir des de diverses bandes i formes però a la centralitat del text hi ha la voluntat de dir poèticament un seguit de qüestions sobre el desig, l’afecte, la vulnerabilitat i el vincle amb els altres.

Vostè té poc més de vint anys i tanmateix parla de poemes seus de fa molt de temps. Des de quan escriu?  
Des que tinc consciència que llegeixo molt i escric. Però va ser el fet de marxar a Barcelona a fer Estudis Literaris, que vaig trobar l’espai on poder canalitzar un seguit d’inquietuds. No pel fet de ser Barcelona com a ciutat, sinó per trobar la possibilitat d’acostar-me a la literatura des d’un vessant més teòric, des d’una perspectiva que no coneixia.

Crec que la poesia no arriba a tothom perquè té una càrrega històrica. I la idea que és difícil de llegir, hermètica i elitista

Quan li van atorgar el Premi Francesc Garriga, el veredicte parlava de poesia carnal i mòrbida citant Papasseit, a què feia referència?
Crec que quan es referien a una poesia carnal i mòrbida és que per una banda potser hi ha tot un vessant i una deriva de reflexió sobre el cos i la corporalitat i, per l’altra, que la forma en què aquestes coses es diuen és amb molt poca retòrica, amb un vers molt directe i potser d’una poètica una mica agressiva. Hi ha molts poemes curts, molts versos tallats, el llibre està constantment com cisellat, vaig marcant unes cesures en els versos amb talls explícits dins dels poemes.

Per això transgressora?
Fons i forma van de la mà. És a dir, hi ha molta poesia que es creu que per innovar en la forma és molt subversiva però després no diu res de nou. Per mi poesia és trobar la forma i el llenguatge adient per dir allò que vols dir. De la mateixa manera que tota poesia és política. 

Necessàriament?
Escriure poesia i sobretot, i això per mi és fonamental, escriure poesia en català avui en dia és una posició política. La poesia sempre ha de ser política, per això crec que es va fer aquesta cita de Papasseit que emfatitzava una qüestió d’irreverència. Per mi la poesia és posicionar-te políticament no només pel fet d’escriure poesia i en català sinó per allò que expresses i sobretot com ho expresses. Hi ha tots aquests components. 

Vostè es posiciona políticament als seus poemes?
En el meu llibre no hi ha referències explícites al que seria la repressió a Catalunya. El tema central no és aquest, no és una esmena directa a coses que han passat aquí però sí que és veritat que van sortint una sèrie de constants.

A la Capona recitaré amb la Mireia Calafell. És especialment bonic perquè és un dels meus referents. Fa uns anys jo la llegia aquí a Tarragona.

Com per exemple?
Una de les qüestions és la reivindicació d’un cos que es presenta al món d’una manera determinada i aquest cos és un cos polític. És un cos que s’alça contra un seguit de coses i és un cos irreverent contra lògiques que imperen en la manera d’entendre els cossos, per exemple però també en la manera de relacionar-nos.

Si no està explícit, ho ha d’interpretar el lector.
Sí, després també està el component que la poesia no només diu sinó que també vol suggerir i vol permetre i possibilitar diverses lectures i això és molt important. Poesia política no vol dir ser explícitament polític, fer referència a un esdeveniment, que també. Hi ha molta poesia que és política simplement perquè entenen la poesia com una manera de situar-se en el món i això seria la Mireia Calafell o la Dolors Miquel, que venen al festival. 

Com es va involucrar en Poetitza’t?
L’Òscar Palazón va començar aquesta veda. Ens coneixem de fa temps perquè va ser professor meu a l’Escola de Lletres i des d’un primer moment em va enganxar. Vaig trobar que era una proposta interessant perquè la idea del festival és fer dialogar la poesia d’aquesta zona amb la consolidada en l’àmbit de Països Catalans. Llavors des de la Capona em van preguntar si m’agradaria recitar amb la Mireia Calafell.

I pel que he vist, li agradaria.
És especialment bonic i interessant perquè la Mireia és un dels meus referents poètics i la llegia aquí a Tarragona. Una de les qüestions per les quals em vaig endinsar en la poesia va ser llegint la Mireia precisament. 

Què faran?
Un diàleg en el qual recitarem poemes nostres. I suposo que també d’altres, versos que t’han  marcat o que t’han influenciat. 

Algun de nou?
Sí. Provaré de llegir poemes que no només estan a Tanta Gana sinó que reflecteixen altres maneres de dir i d’escriure que vaig descobrint, perquè la poesia és un procés i per mi tot allò que escric està lligat amb un fil, independentment de les publicacions que es facin.

Poetitza't és una manera de reivindicar la poesia i també d'anar en contra d'un model de ciutat i de cultura que és la marca Ballesteros

Una evolució personal?
Sí, però això no vol dir que sigui una progressió qualitativa, que vaig millorant fins a arribar d’aquí a 30 anys, allò que diuen, la millor obra, sinó que a poc a poc vas escrivint i tots els poemes tenen un fi. Perquè totes les coses que escrius són per alguna raó.

La seva quina és?
És una visió, una manera d’entendre la realitat. La mirada poètica no és una mirada especial i això ho diu l’Enric Casasses, és una mirada que té tothom, en contraposició de la poesia elitista, del poeta que defensa tenir una visió privilegiada del món. La mirada poètica és obrir la finestra, mirar el món i dir coses sobre el que veu d’una forma determinada, per això insisteixo molt en la forma.

Però no sempre acaba d’arribar al lector.
No arriba a tothom perquè té una càrrega històrica. Poesia s’ha escrit sempre però és veritat que com a gènere literari té un pes a l’esquena molt important, que és el pes romàntic, en què la poesia és per exemple una expressió fervorosa i intensa de sentiments d’un jo. Moltes vegades hi ha aquesta idea i no és ben bé això. La poesia és mirada sobre el món i una manera d'anomenar-lo. També hi ha una altra càrrega que és la idea de poesia com una cosa hermètica, difícil de llegir i elitista.

I ho és?
No. Però hem de tenir en compte que si és diferent dels altres gèneres i de les altres arts és perquè el seu mitjà per existir és el llenguatge. No hi ha poesia si no hi ha treball lingüístic i tota aquesta que banalitza el llenguatge no és poesia, és una altra cosa.

Quina és la finalitat de Poetitza’t?
Per mi allò més important d’aquest festival és, per una banda posar la poesia en el centre i per l’altra, anar explícitament en contra d’un model de cultura i d’un  model de ciutat que això evidentment és la marca Ballesteros, de portar molts anys destruint la cultura i ara estic parlant a títol personal. 

Pel fer d’haver sorgit d’una manera espontània?
Sí. Perquè l’únic acte que hi ha de poesia actualment ho ha fet la gent autoorganitzant-se. I per mi és el més important i amb més valor del festival. D’aquí a uns anys espero que es consolidi i que es vagi convertint en un espai de referència d’allò poètic però el que es pot despendre o el que hem d’apendre d’aquest festival és que la cultura no està a les institucions i això és fonamental. Hi ha grups de teatre com ara Vis de Vanadis, del Martí i Franquès, o persones com la Maria Mercè Sardà que porta 30 anys fent teatre a la ciutat. Afortunadament, la cultura no la té Begoña Floria a les seves mans.