Premsa per llegir 

Els bars –en especial en el segle passat– feien més coses que servir begudes i menjar. A Casa Boada abans hi havia terrassa i a la gent se li servia el cafè acompanyat d’una ampolla d’aigua, tenien a mà la premsa del dia i alguna revista. Nosaltres teníem el Diario Español, que era l’únic que s’editava a Tarragona en aquella època, la Vanguardia, que informava de les notícies estatals i internacionals i El Mundo Deportivo. A la tarda sortia La Prensa, el Noticiero Universal i més tard el Tele Expres. Quan passava un venedor li compràvem el Ciero, encara que algun cop no arribava a temps i clar, no li podíem comprar. Teníem també alguna revista de motor. Bàsicament aquesta era la premsa dels bars.

La clientela comentava notícies i intentava arreglar el món. Els dilluns no hi havia premsa però sortia La Hoja del Lunes, sobretot centrada en esports, i s’acostumava a criticar l’àrbitre. També era molt popular El Caso. Nosaltres no el compràvem però la clientela sí. Era un setmanari de successos i les notícies eren crims i dels temes més macabres dels que pugui parlar un mitjà. Però era de les publicacions més venudes. La incultura d’aquella època feia que aquest tipus de publicacions escabroses tinguessin èxit. Naltrus mai compràvem El Caso però la gent un cop l’havia llegit l’acostumava a abandonar al bar ja que potser els hi feia cosa dur-lo a casa, especialment si hi havia nens. Va sortir una altra revista semblant però amb millors fotografies que es deia Por què?, que era menys llegida, i això que el seu director era un periodista conegut, Enrique Rubio. També tocava el tema de successos i aixecades de camisa.

Una altra cosa era el que es llegia a les perruqueries. Tot eren revistes del cor del tipus Hola!, Semana i alguna més. Totes passades de data però farcides de casaments, reialeses i separacions. A les barberies hi havia revistes de temàtica taurina, futbolística i política. El barber exercia de mestre de cerimònies. Jo freqüentava una barberia amb revistes de ciclisme ja que el barber havia estat ciclista, el senyor Llimona de l’avinguda Maria Cristina. La gent que s’anava a tallar els cabells no acostumava a tenir pressa, era una cosa que intentaves prendre-te-la en calma assaborint així el moment. A les barberies també acostumaven a tenir el Pulgarcito, DDT, TBO per afavorir que l’espera dels nens fos més entretinguda.

A les sales d’espera de les notaries les capçaleres variaven i acostumaven a ser la Gaceta Ilustrada, premsa d’economia i a voltes el diari del dia. A les consultes dels metges hi senyorejaven revistes relacionades amb la salut, també passades de data.

Avui molts bars no tenen premsa i els punts de venda a Tarragona són força distants ja que molts quioscs han tancat. Les noves tecnologies fan que es vengui menys premsa de paper, però jo encara i crec en la lletra impresa. Abans hi havia venedors de premsa que ressaltaven les notícies i així venien més. Tenia un client que es deia Alfonso i l’home no sabia llegir però sempre esmorzava amb un diari al costat. Formava part d’una generació que va treballar molt per mantenir a la família sense haver anat a l’escola, però eren llestos. L’Alfonso treballava sempre en la mateixa empresa, era brossaire, fins que es va jubilar. Ja jubilat a vegades em donava un copet de mà. Avui en canvi hi ha moltes persones amb carrera universitària que no tenen feina, i poca gent ja sempre treballa en la mateixa empresa.

La premsa era també un lloc que estava ple d’ofertes de treball, era una eina ideal per als qui buscaven feina. També per saber els espectacles que es feien. I era molt habituar mirar primer les esqueles per veure qui havia mort.

Una altra funció dels bars de la meva època és quan a algú li feia menester qualsevol informació i acudia a un bar a preguntar. També per anar al lavabo. Un dia va entrar un home al bar i em va donar sis o set mil pessetes i jo li pregunto el motiu, ell em va dir que eren perquè feia temps havia ensarronat al meu pare, Salvador Boada, demanant-li diners. I que per això en tornava uns quants de més, com a interès. Un altre dia va venir un home que em va demanar mil pessetes perquè en va dir que havia anat a dinar i s’ho havia gastat i no volia tornar a Barcelona sense ni cinc per si li passava alguna cosa a la carretera, els hi vaig deixar i encabat va venir i em va tornar els diners i em va regalar un quadre del pintor de Reus Josep Cusiné. Els bars eren un punt d’ajuda per al viatger o la gent de fora de Tarragona que hi treballava. També era època de crisis, moltes persones et deixaven les seves dades de casa per si passava alguna persona que necessités llogar una habitació. Acostumaven a dir que era de confiança. La veritat és que des de sempre, els qui hem estat darrere del mostrador ja érem una mica psicòlegs.