Què passa quan l’àvia té Alzheimer?

La pèrdua de la paraula simbolitza el primer pas de la deshumanització que provoca l’Alzheimer, ja que la paraula és un dels elements claus que ens distingeix de la resta d’animals, un tret diferencial que ens converteix en animals racionals. En aquest aspecte l’escriptor Pere Martí i Bertran (Sant Quirze de Besora, Osona, 1952) s’ha centrat per acostar la malaltia als lectors infantils i juvenils a través del conte L’àvia que perdia les paraules i que ha estat il·lustrat per l’artista Joan Miró Oró, que té el seu taller a la Serra d’Almos. La publicació, coordinada per Fina Font Ruana, forma part de la col·lecció de contes de Terra i Pedra publicats per la Fundació el Solà de la Fatarella.

«A diferència de la majoria de llibres meus, que els escric perquè m’agrada el tema o em ve de gust, aquest va ser un encàrrec d’un grup de suport a malalts d’Alzheimer de Vilafranca del Penedès, on visc des de fa més de trenta anys, que em va demanar que fes el discurs del Dia Mundial de l’Alzheimer i, a la meva manera, vaig decidir fer un conte», explica l’escriptor. Des de llavors, recorda Pere Martí, «han passat molts anys i després de diverses revisions i un temps al calaix, em vaig decidir a publicar el conte».

Relat intimista

La narració, plena de tendresa, relata la relació entre una àvia i la seva neta i com cadascuna afronta la malaltia. «No podia parlar de l’Alzheimer des d’un punt de vista científic perquè no sóc metge, sóc professor i escriptor, per tant, n’havia de parlar des d’un punt de vista més intimista, més especial, i vaig reflexionar sobre què representa la malaltia per al malalt i per al seu entorn, com la família i els cuidadors», afirma l’escriptor. Així doncs, va arribar a la conclusió que «un dels elements més importants és la pèrdua d’un aspecte que ens humanitza, que ens diferencia com a persones de la resta dels animals, que ens fa animals racionals, com és la capacitat de parlar, de llegir, és a dir, el domini de la paraula».

Per aquest motiu, el relat gira entorn de les paraules. «És complex parlar d’una malaltia com l’Alzheimer i per mi també ha sigut un repte», confessa Pere Martí. Si bé, al llarg de la seva trajectòria literària, l’autor suma més d’una trentena de publicacions entre les quals hi ha títols com l’Avi ocellaire que –explica l’autor– se centra en com les famílies afronten la situació sobre què en fem dels nostres avis quan ja no poden estar a casa com abans. «Són temes poc habituals en la literatura infantil i juvenil, com també ho és el llibre El xiquet i el poble perdut que parla de la Guerra Civil i la Batalla de l’Ebre, vistes des dels ulls d’un nen que acompanya la seva mare a la Serra de la Fatarella», explica l’escriptor.

Exemples com aquests fan que Pere Martí defensi que «qualsevol tema es pot tractar per nens i nenes i per nois i noies sempre que tinguis present el públic que tens al davant i tenint en compte quina llengua i vocabulari utilitzes». Així mateix, l’autor subratlla que també és important com es tracta el tema: «Per difícil que sigui, els nens i nenes han de tenir una porta de sortida, és a dir, ha d’haver-hi una esperança. A la gent jove sempre se’ls ha de dir que hi ha una possibilitat de trobar una sortida».

De fet, aquest és un dels aspectes que amoïnava a Pere Martí, és a dir, «com trobar una esperança en el cas d’una malaltia tan greu com l’Alzheimer». I la va trobar. «Aquesta esperança és en la neta que sempre ha viscut lligada a la seva àvia. El conte representa el deteriorament de l’àvia i de com, a causa d’aquestes pèrdues, que afecten la memòria i el cervell, n’és conscient l’entorn», explica Pere Martí.

El conte ha estat il·lustrat per Joan Miró Oró. «Represento el que succeeix amb la història de com al principi l’àvia té un llenguatge molt ric que transmet a la neta i és una persona molt dinàmica, el que crida molt l’atenció de la nena», explica l’artista. Amb l’evolució de la malaltia –afegeix l’il·lustrador–, «les imatges també evolucionen des del desconcert i la tristesa per arribar a l’acceptació». Al respecte, Pere Martí destaca que «Joan Miró Oró ha interpretat molt bé el text i els personatges», mentre que l’il·lustrador confessa que «en l’àmbit personal, L’àvia que perdia les paraules també va ser un repte emocional, ja que he viscut de prop la malaltia».

De la negació a l’acceptació

Així doncs, el relat mostra com la neta afronta la malaltia de la seva àvia i com tots dos personatges evolucionen. «La neta evoluciona fonamentalment acceptant la malaltia, fent-la seva i veient què pot aportar. Primer no vol ni sentir a parlar de l’Alzheimer, ni saber-ne res, però després se n’adona que per poder entendre les coses i controlar-les, s’han de conèixer. Fins i tot acaba dient, qui sap si algun dia acabaré treballant en aquest àmbit. Queda una porta oberta a l’esperança», conclou l’autor.