Quan es feia safareig

Quan es tenen molts anys s’acaben havent viscut moltes coses curioses, i una és l’haver vist en funcionament els rentadors públics que tenien els pobles. Els rentadors eren el lloc on mentre les dones rentaven la roba aprofitaven per posar-se al dia i per tant «fer safareig». Duien sabó que es fabricava utilitzant les restes de l’oli d’oliva, lleixiu i una pala de fusta per a picar la roba. Feia bona aulor. La roba la portaven en un cistell gros de vímet i sense carretó, el duien a la cintura i agafat amb un braç. L’anada era fàcil perquè la roba seca pesava poc, normalment es camí es feia amb alguna amiga. Els rentadors acostumaven a estar a la part més baixa del poble, crec que això es feia per ser la zona més fàcil per a l’aigua. El problema era que un cop neta, la roba pesava molt més ja que estava mullada i si de tornada t’agafava pujada, com és el cas de Mon-roig amb una pujada forta, doncs malament. Als rentadors de Mont-roig recordo que les àvies ja no podien més i anaven fent descansos. També recordo alguna dona que esperava que arribés el seu home del tros amb el carro i aleshores carregava el cistell de roba mullada i cap a casa. Jo deuria tenir 7 o 8 anys. A l’arribar a casa, els que tenien el tros o l’hort aprop arribaven més o menys a les 11 hora vella.

A la majoria de la gent no li agradava l’hora oficial i funcionava amb l’hora de sol, l’hora vella. Les campanes també eren una guia i quan tocaven. la gent que no duia rellotge, sempre treia una hora de l’hora oficial. El tiet Pepet de cal Salis, Josep Huguet Gassó, quan estava al camp sabia l’hora sense rellotge. Tenia terra a l’Eixarmada i recordo que quan sortia del tros li donava dos copets a la mula i anava i tornava sola de casa al tros i del tros a casa. El tiet Pepet era un pagès amb cultura i mimava i tractava molt bé a la mula, que estava contenta perquè remenava la cua quan li donava el copet. Llegia cada dia La Vanguardia i estava subscrit al Selecciones del Redader’s Digest. Quan en un camí coincidien dos carros les mules sabien molt bé com passar. Al bar també venia un home que era pescador i preveia les tempestes, per tornar a port a temps.

A les ciutats ja hi havia aigua corrent i això et permetia poder rentar a casa. Hi havia dipòsits als terrats i per tant aigua. A les zones rurals moltes cases tenien les quadres als baixos i també tenien un hort, on poder estendre la roba còmodament. Les dones que rentaven en algun moment també cantaven, i de fet en homenatge a elles s’han fet forces cançons.

També recordo que abans el sabó es feia a casa, amb aigua, sosa càustica i oli usat. Es barrejava en fred, després s’escalfava molt, es remenava i finalment es llençava l’oli d’oliva. Es remenava i posava en un receptacle metàl·lic, a partir d’aquí el sabó es tallava i s’embolicava en paper de diari. Aquest procès produeix una reacció química, pel que cal usar guants i ulleres. Al sabó també s’hi posen perfums, com ara espígol, però a mi m’agradava tal qual.

Haver viscut aquella època tenia la seva part positiva, les verdures i hortalisses tenien molt bon gust i el vinagre i l’oli i et permetien tocar el cel en menjar una amanida. Per no parlar de la truita caragolada de dos ous frescos, acabats de pondre al mas Salis de l’Eixarmada, pa amb gust de pa de cal Clariana o de cal Rodón i fruita del temps també de cal Salis, on hi anava amb l’àvia Virgínia. Les cireres les anava a buscar al regadiu dels Quarts, del tiet Pepet, al costat hi havia el regadiu de cal Jordi.

Ara tot és electrònic, abans a les portes hi havia una picaporta i havies de baixar a obrir, el que era una molèstia. A Tarragona, al carrer Reial, hi havia un segon pis des d’on et tiraven la clau amb un cordill, obries i la clau tornava cap a dalt. Era una clau molt grossa. A Mont-roig també se les empescaven per no baixar a obrir. Així a cal Pataquer l’avi Josep Pascual Maseras de matinada no baixava a obrir la porta. Com ho feia? Ma cosina Montserrat Pascual Cabré, recorda quan encara de nit venien els treballadors i tocaven la campaneta perquè l’avi els obrís des de la sala del primer pis, amb un cordill que aixecava la balda. Així treien el carro, enganxaven la mula, preparaven les garrofes i enfilaven el camí normalment cap a la partida de les Terres Noves.

En aquella època la majoria de gent no cobrava pensió al jubilar-se i quan arribaves a vell ho passaves sense res, sort dels familiars, fills i de si havies aconseguit alguns estalvis. La gent aleshores comprava les coses per consumir aviat i els aliments s’acostumaven a posar a la fresquera, un petit armari que tenia una tela metàl·lica per a protegir dels insectes. Ara les queixes sobre la brutícia al carrer són habituals, però abans les cavalleries contínuament defecaven al carrer. Per això la gent del teatre diuen allò de «molta merda», ja que com més merda hi havia fora del teatre volia dir que hi havien vingut més cavalls, i per tant més públic, i que després els senyors no es lliuraven de pelsigar merda a la gent li feia gràcia.