Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Quan les partitures s’escrivien amb tinta

Òscar Cots ha estat a les bandes Municipal, Ciutat de Tarragona, la Selva del Camp i Unió Musical

Jordi Bertrán

Whatsapp
El saxofonista Òscar Cots visqué la infància al barri de la catedral. foto: j. b.

El saxofonista Òscar Cots visqué la infància al barri de la catedral. foto: j. b.

Faltaven pocs dies per al Nadal de 1937. El 18 de desembre el doctor Aleu, que vivia a la Rambla Nova, rebia avís que en un mas de la carretera de Reus Tecla Padró havia de parir. Els bombardejos dels avions feixistes provocaren que el nounat hagués vist la llum abans que el metge arribés. Era l’Òscar Cots Padró, avui el músic més veterà de la banda Unió Musical de Tarragona, que ahir oferia el concert de santa Cecília.

El seu oncle Josep M. Malato i Ruiz (1911–1983), sostdirector de la «Banda de Aviación» a Madrid, solista d’oboè en orquestres a la capital estatal i director de la banda Primitiva de Llíria, l’influencià perquè s’interessés per la música. L’Òscar començà com a «educando» a la Banda Municipal de Tarragona. 

Aquesta formació, hereva de la del segle XIX, fou creada el 27 de febrer de 1939, segons “Tarragona musical” d’Eduardo Baixauli. Inicialment fou dirigida pel militar retirat Rafael Minguell Pifarré, antic músic de primera de la banda del regiment d’Almansa de la nostra ciutat. Després la comandà el valencià Santiago Lario Balimaña, que ja conegué Cots. «Assajaven a la casa del portal de Sant Antoni i jo hi anava a aprendre», rememora. 

Quan no hi havia banda, es formaven «xarangotes» per tocar als toros

Recorda els noms dels músics: «el flautista Bonachí, una eminència que tocà al Liceu, malgrat ser un assidu fumador i bevedor; el clarinetista valencià Alaya que amb tinta feia els papers veloçment per a tothom, mentre fumava; el saxofonista Corderet, de la cereria del carrer Merceria; el trompetista Grant i el seu fill, tenora i clarinetista; els germans Duran, bombardí i trompa; el fiscorn Franquet, pare; el supertrompetista Franquet, o el tubista Bertran».  

Entre els integrants de la Municipal, l’Òscar revela que «els músics més vells eren militars del regiment, i que hi havia el botxí de la presó, que compaginava els dos oficis».  La feina era modestament remunerada: «Els músics de primera cobraven 125 pessetes, que abonava l’Ajuntament; i els de segona i tercera menys». 

Daltabaix a la Municipal
La banda acabà malament. L’Òscar fou testimoni d’una batussa monumental en ple assaig: «s’envestiren i es tiraren els faristols. Ho van trencar tot i l’Ajuntament optà per dissoldre’ls». El fet que Cots comencés a la banda amb uns 18 anys i que els programes de Sant Magí i els de Santa Tecla, així com la premsa, recullin les sortides de la Municipal fins al setembre de 1957, situen la dissolució en els moments posteriors. 

El director, Lario, fou coautor de l’«Himno a Tarragona», junt amb el lletrista, Carmelo Martínez Peñalver, secretari del consistori almenys entre 1943 i 1958. L’interpretaven la banda i el cor L’Àncora, i fou estrenat per Sant Magí de 1954 en la inauguració de la font del Centenari. 

En desfer-se la banda, l’Òscar continuà l’aprenentatge musical amb el mestre Alaya. «Sovint arribava a casa seva al Cós del bou per a les classes però no hi era. L’anava a buscar al bar la Joia, a la Rambla». El jove no defallia malgrat les dificultats i tingué altres professors com Font o Moya.

«Vaig començar amb una trompeta comprada a casa Saltó de Valls», detalla. Eren finals dels anys cinquanta. «El mestre Jaime Miralles [nascut a les Borges del Camp], que havia conegut amb la seva orquestra per la revetlla de Sant Joan a l’antic camp del Nàstic a l’avinguda Catalunya, em cità a Barcelona i em digué que tenia les qualitats per poder ser un bon intèrpret». Però com a Tarragona no hi havia professors de trompeta, Cots la canvià pel saxo alt.

L’adquirí a un home anomenat «Terrossos», que venia queviures i «arengades molt bones» al carrer de l’Abat. «És el que encara toco en cercaviles». Després comprà un Yamaha a la botiga d’Àngel Añor al carrer Fortuny. «Té una digitació molt fina». Passió musical. 

Temas

Comentarios

Lea También