Quan una catedral perpetua el Carnaval

Mirada externa. La que veus que falta en administracions pretensioses quan es parla 
d’una celebració mantinguda pel poble

21 febrero 2021 07:30 | Actualizado a 21 febrero 2021 07:43
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Ha passat el Carnaval sense estridències, més enllà que fets com els del raper lleidatà Pablo Hasél demostren que, després de 45 anys de democràcia, els espais d’expressió lliure són molt necessaris i que l’assumpció que la monarquia britànica hagué de fer de les lletres dels Sex Pistols, el 1977, aquí no arriba.

Hi ha localitats on Carnaval és la festa gran. Per això sis veïns de la navarresa Ituren han visitat amb els seus esquellots els de la veïna Zubieta. Simbolitzen les desenes de joaldunak que cada any, normal, rememoren el so ancestral del Carnaval rural de la comarca de Malerreka, al sud del riu Bidasoa.

Ja fa algunes dècades, vaig tenir l’oportunitat de convidar-los per Santa Tecla. Gent amb essències, posada en valor pel mític antropòleg i savi del patrimoni immaterial Julio Caro Baroja. El temps m’ha portat a descobrir que els joaldunak euskalduns tenien cosins germans a casa nostra, quan la ramaderia i els oficis tèxtils derivats eren influents, detall que dona per a un article sencer o diversos.

Els veïns, els artífexs

Més a prop, Vilanova i la Geltrú ha mostrat perquè la seva veritable festa gran és el Carnaval. La ciutat s’ha guarnit, no només amb suport infraestructural municipal per penjar imatges antigues de gran format o perquè les entitats han portat les enormes banderes als balcons de la plaça de la Vila.

També perquè, com cada any, el veïnat ha vestit les balconades amb mantons de Manila, la peça identitària i emocional que senyores, jovenetes i nenes llueixen Diumenge de Carnaval a les Comparses o batalles de caramels. De bon matí, a les 9, molts carrers feren sentir “El Turuta”, el seu himne popular, a finestres i balcons.

A la catedral de Sevilla els canonges es denominaven amb el catalanisme «calonges»

Alhora hi hagut façanes senceres decorades en una celebració que veia com moltes ciutadanes i ciutadans votaven, elles amb el mantó i ells amb l’americana i la barretina. Un detall que ens hi connecta: al Carnaval vuitcentista tarragoní presumíem de mantons de Manila, com bé explica Noemí Sans, la que més en sap dels arrels d’aquesta festa a la nostra ciutat.

No els negaré que enguany el Carnaval m’ha traslladat al de 1981, quan Tarragona ni havia recuperat la rua i es limità a una revetlla dissabte al pòsit de pescadors. Ja anàvem tard envers a altres localitats. Però el 2021 la ciutat que m’ha descobert un ritus desconegut de la república de Xauxa ha estat la capital andalusa. Carnaval a Sevilla? Jo, il·lús i encara ignorant de molts patrimonis desplegats pels territoris estatals i de tants altres indrets, pensava que l’andalús es limitava al de Cadis.

El Carnaval de la Giralda

Doncs no, el columnista de l’ABC de Sevilla, Antonio Burgos, amb qui comparteixo poques idees polítiques però sí una valoració envejable pel patrimoni, tant el material com l’immaterial, m’ha donat la sorpresa d’un Carnaval antic. Divendres de Carnaval explicava l’erudit sevillà que a la magnífica i hipnòtica catedral d’Hispalis tenen «nuestro más secreto Carnaval el domingo 14, el lunes 15 y el martes 16 [de febrer]. A las 5 de la tarde empezarán el Domingo de Carnaval al primer toque del repique general de la Giralda. Será el anuncio, un secreto para muchos. Con su voz de bronce, la

Giralda nos dirá que van a empezar los seises y los cultos en honor de su divina Majestad, como desagravio a las ofensas que recibe en Carnestolendas. Siempre se llamó Triduo de Carnaval, aunque ahora le han puesto la cursilada de Triduo de preparación de la Cuaresma». Els «seises» són una de les danses més històriques conservada a la festa sevillana i al conjunt de l’estat. Deu nens, bonicament abillats, ballen dins de la catedral. Tenia molt clar que ho feien per l’octava del Corpus i per la Immaculada. En tinc algun llibre. Però flaix important amb això del Carnaval.

Enguany hem retornat a un temps sense l’expressió del Carnaval a places i carrers

La periodista Aurora Flórez ho explica: «Este rito precuaresmal de la seo aún guarda una delicada intimidad destinada a los feligreses de las tradiciones menos bulliciosas de la poliédrica Sevilla. Un caballero veinticuatro, calatravo, real y familiar del Santo Oficio, Francisco de Contreras Chávez, quiso dejar sus bienes al Cabildo Catedral para que cuando muriera su esposa, Ana María Veldaza, organizase un triduo de Carnaval con igual grandeza y solemnidad a los de la Octava de la Inmaculada. Rubricó su testamento en 1679.

Falleció tres años después y a su entierro, con boato de birrete de canónigo, asistieron los niños cantores. Hasta 1691 no dejaría este mundo Ana María. Y el legado, 13.000 pesos en escudos de plata, pasó dos años después a los canónigos que, cumpliendo con la generosidad de los finados, completaron aquel peculio, no obstante insuficiente, para que en 1695 se celebrase por primera vez el triduo» carnestoltenc. Increïble.

Parafrasejo Antonio Burgos: és la Sevilla més secreta i íntima, enguany que no hi ha Carnaval enlloc. Els temples es mostren com els recintes teatrals que foren durant segles, fins pel Carnaval. Aquí el campaner i catedralici toc de quera Dimarts a la mitjanit el sentencià i anuncià la Quaresma.

Comentarios
Multimedia Diari