Rafel Nadal: «Els sentiments i les passions són molt eterns»

Rafel Nadal (Girona, 1954) és periodista i escriptor. Va ser director d’El Periódico de Catalunya entre el maig de 2006 i el febrer de 2010. Actualment escriu a La Vanguardia i col·labora a RAC 1 i Televisió de Catalunya. Les seves novel·les han tingut molt d’èxit de públic i de crítica. La maledicció dels Palmisano ha estat traduïda a 22 llengües i La senyora Stendhal va pel camí. El seu últim èxit és El fill de l’italià, amb el qual va guanyar el Premi Ramon Llull.

Amb ‘El fill de l’Italià’ torna a la guerra i a la postguerra.
Trobo que literàriament aquests moments de gran conflicte donen molt joc perquè treuen el millor i el pitjor de cada persona. Són períodes que a més a més són molt reconeixibles a l’exterior. I trobo que la postguerra espanyola l’hem explicat molt malament.

En quin sentit?
La postguerra més quotidiana s’ha explicat poc i era molt pitjor del que hem dit, molt més cruel, l’abús dels guanyadors sobre els perdedors va ser molt més intens del que també hem acabat explicant. A la gent jove li costa entendre que en aquest període, que fa quatre dies, si tu perdies la feina, perdies la casa. I si perdies feina i casa, perdies l’escola dels nens, perdies tot. Falta molt explicar la vida de la gent, que és la que acaba fent la història.

I aquesta és la història que vostè explica, a diferents veus.
Efectivament. El llibre es divideix en quatre parts. La primera és la història de la família catalana, la d’un nen que intenta trobar el seu pare. La segona i la tercera és la de mil mariners italians que es van refugiar durant la Segona Guerra Mundial a Caldes de Malavella i l’última és la versió de la família italiana del que pot ser el pare d’aquest nen, que no desvetllarem si és o no ho és. 

«La postguerra més quotidiana s’ha explicat poc i era molt més cruel del que hem dit. L’abús sobre els perdedors va ser molt més intens»

Ha conegut el Mateu?
Sí. Tot està inspirat en personatges reals. És un home molt reservat a la vida. La seva veu, més que parlar, dicta sentències.
Com va arribar a l’episodi dels militars italians? Perquè no s’estudia gaire.
Gens. Jo feia un club de lectura de La maledicció dels Palmisano a Caldes de Malavella i quan va acabar es va aixecar un senyor i em va preguntar si m’agradaria conèixer la història de mil mariners italians que van anar a parar a Caldes en plena Segona Guerra Mundial i em va temptar. 

Què li va explicar?
Que la història acaba amb uns casaments i aleshores va afegir que la rumorologia sempre ha dit que a Caldes hi ha un rastre més enllà d’aquests casaments i «és que hi hauria uns quants fills que abans es deien il·legítims i un d’ells està buscant el pare ara amb 70 anys i si vols te’l presento». 

«El Mateu és un home molt reservat a la vida. La seva veu, més que parlar, dicta sentències»

I va anar a veure el Mateu.
Durant un any hem compartit moltíssimes converses, moltíssims silencis també, perquè és un home al qual li has de respectar els silencis. Si no parla més és perquè és dels que creu que per dir ximpleries no cal parlar, però quan parla s’explica molt bé i m’ha ajudat a construir un personatge molt creïble.

Com a periodista, què li ha aportat aquesta història?
El periodisme m’ajuda a saber parlar amb la gent, més enllà de la documentació històrica. Però quan començo la novel·la, intento arribar a l’ànima dels personatges, a fer-ne el retrat psicològic de les seves passions, del que mou el món, l’amor, l’odi, la mort. 

Què explica ‘El fill de l’italià’?
És la història del Mateu, que viu en una casa molt pobre, molt miserable i violenta. Des de sempre se sent diferent i quan mor la seva mare comença a buscar el seu pare. I això la gent jove d’avui tampoc no ho entendrà però ens hem de situar al 44, als 50, als 60 d’aquella època, quan un noi no parlava amb la seva mare de si havia tingut una història d’amor amb una persona fora del matrimoni i podia ser el seu pare. 

«En plena Segona Guerra Mundial van arribar mil militars italians a Caldes, supervivents del ‘Roma’, bombardejat per Hitler»

Com veu els joves d’avui, vostè que acaba d’escriure sobre els joves d’abans?
Hem d’entendre que al final, els sentiments i les passions són molt eterns, és igual l’època. És igual si els joves llegeixen un llibre de paper o digital, si miren una pel·lícula al cinema o en una pantalla. Al final l’important és si s’emocionen amb la història que els hi explica un autor, si ells també s’enamoren i pateixen per l’amor i es desesperen quan el perden. El que hi ha al darrere és el mateix i el que hem de fer és descobrir-ho. 

Llibres de paper, digitals... És cert que escriu a mà? 
Sí. És cert. Tota la vida he escrit a màquina i amb ordinador els últims anys. Però em trobava que quan començava a fer literatura en l’ordinador, corregia contínuament i trencava el ritme d’escriptura. I al cap d’un temps vaig descobrir que si escrivia a mà en unes llibretes, era molt més fluid. Però és la primera versió. Després ho treballo a l’ordinador.
 

Tornant a la història, parli’m d’aquests militars italians.
Són els supervivents de l’enfonsament del cuirassat Roma. El 8 de setembre de 1943 es signa l’armistici entre Itàlia i els Aliats i el dia 9 la flota italiana surt, la meitat de l’Spezia i la meitat de Gènova i naveguen en formació 23 vaixells de guerra cap a Malta, a verificar el desarmament. I Hitler, que sospita que l’han traït, ordena bombardejar. Acaben sobrevivint mil, que al cap d’uns mesos arriben a Caldes, mil nanos joves italians que revolucionen el poble. Entre ells, aquell noi que xiulava cançons napolitanes i que duia a rentar la roba a la Joana, al safareig. I aquí comença la història...
 

El proper dimecres dia 17 d'abril, l'autor estarà a les instal·lacions del Concessionari Oliva Motor des de les 11.30 a les 13 hores per presentar la seva novel·la. Segons informa el grup, tots els clients que vagin al taller o al departament de vendes rebran un  exemplar signat i dedicat pel propi autor. Així, doncs, tindran l'oportunitat de conèixer-lo i endur-se un exemplar del Premi Ramon Llull d'enguany