Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Rafel Nadal: "Hem de desterrar la visió futbolística de la política"

El periodista i escriptor acaba de publicar ´La senyora Stendhal´, que va presentar a la llibreria La Capona

Núria Riu

Whatsapp
L´autor Rafel Nadal, poc abans de presentar el seu darrer llibre a La Capona de Tarragona. FOTO: PERE FERRÉ

L´autor Rafel Nadal, poc abans de presentar el seu darrer llibre a La Capona de Tarragona. FOTO: PERE FERRÉ

Rafel Nadal i Farreras (Girona, 1954) fou director d’‘El Periódico de Catalunya’ de maig de 2006 a febrer de 2010. Autor d'Els mandarins’, un llibre de retrats sobre el poder; ‘Quan érem feliços’ (Premi Josep Pla, 2012), ‘Quan en dèiem xampany’ i ‘La maledicció dels Palmisano’, acaba de publicar ‘La senyora Stendhal’, que va presentar a la llibreria La Capona.


- Periodista o escriptor? - Escriptor. Periodista no se’n deixa de ser mai, però és una etapa superada. Tinc ganes d’escriure amb calma, pensant els temes a fons.

- Creu que és el que ha perdut el periodisme? - El periodisme escrit recuperarà força quan entengui que allò que el diferencia és la paraula escrita i, per tant, ha de recuperar qualitat literària i capacitat d’emoció. I això necessita un cert espai i temps. Hi ha el món de la immediatesa i els 140 caràcters i el de la profunditat.

- D’on surt La senyora Stendhal . - És una novel·la deutora de moltes imatges infantils. Però també del meu pare, l’avi, la seva afició pels arbres i la natura. De la baba Teresa, la meva àvia, i les seves truites de farina. De totes les pageses que he conegut al llarg de la vida i d’aquells mestres que en un moment difícil ens han sabut fer somriure. Però també d’aquells infames que quan ens han vist, encara t’han tractat amb crueltat. També dels companys d’internat. Deutora de tota la gent que va perdre la guerra i va seguir lluitant. Però també d’aquesta idea de descobrir el món del destí i que no és el mateix néixer avui a Tarragona que a Damasc. I de la voluntat que sempre m’ha mogut de dir no vull ser esclau del meu destí.

- Podem canviar-lo? - Amb els Palmisano m’havia quedat pendent fins a quin punt la responsabilitat individual de quan hi ha confrontacions de grup. Els bons dolents o si la legitimitat d’uns en dóna a tothom. La legitimitat de la guerra era de la República. Eren els bons ja que van ser els altres els qui es van aixecar, però això no legitima tots els republicans ni tot el que fan. Aquest debat és el que volia completar. Que cadascú assumeix la seva motxilla.

- El llibre parla amb veu infantil. - És una veu neta, sense prejudicis. Tampoc no és innocent, perquè els nens no ho són. Però és un nen amb uns valors morals molt elementals i primaris, que recupera la felicitat. M’interessa molt aquesta mirada infantil que només jutja segons si una cosa és bona o és dolenta, i que aprèn que si hi ha una violència que ve d’un sector és perquè hi ha un sistema organitzat de represàlies i per això comença a prendre partir. I quan es va fent adolescent i gran, va substituint el germà per la senyora Stendhal amb la seva adoració per l’escola.

- I la dona com a protagonista. - És protagonista quan hi és i quan no hi és. Quan surt d’escena, els seus valors estan presents. Una protagonista que es menja la novel·la. És la imatge de la república en si mateixa. Quan els homes estan a l’exili o desmoralitzats, les dones agafen aquesta força que no saps d’on els surt. Treballen a casa, al camp, a la fàbrica. Porten l’economia domèstica i la direcció intel·lectual. Les que convencen que el noi ha d’estudiar i ho defensen també amb les noies. Això és el que ha fet molt gran aquest país, el fet que la dona defensa que amb l’educació les classes populars s’alliberaran.

- El veu encara aquest esperit de lluita? - Des de la crisi ha canviat una mica. Però abans, aquest país es va fer gran perquè tothom ho va assumir. Tant la burgesia com el socialisme utòpic o l’anarquisme fan un pacte per aquesta obsessió per aprendre. La mancomunitat hi dóna resposta, però després això segueix, i quan arriba el creixement això es dispara perquè hi ha unes classes populars molt ben formades, fent un rellançament del país brutal. El que no ens perdonaria la història és que aquesta oportunitat que havíem construït no siguem capaços de reconduir-la i seguir treballant perquè el futur de cadascú sigui en funció de les ganes i la capacitat.

- Què hi ha de Rafel Nadal en aquest llibre? - Sempre hi ha moltes coses que permeten descriure la natura, el pas del temps, les estacions, el fred, els menjars i les flors, un món que m’apassiona. Però també la pagesia en general. Hi ha trossos de molt enyorament, a l’internat, on vaig estar cinc anys. Tot això m’ha permès entendre bé el que m’explicaven els testimonis.

- La maledicció dels Palmisano va ser un punt i a part? - Punt i a part o punt i seguit. Després aquí hi ha coses que deriven d’allà, que m’havien quedat pendents. Com el fet que cadascú, quan està dins un grup, es pot responsabilitzar més enllà del que el grup t’obliga. Si vas tenir la desgràcia de néixer a l’Alemanya prenazi, potser et va tocar viure en un camp de concentració i no podies deixar d’anar-hi perquè t’afusellaven si no ho feies. Això no ho condemno. Però allí podies maltractar gratuïtament, incitar i riure’t del dolor dels altres. Són dos valors morals molt diferents.

- Fa molta por parlar de segons quines coses encara? - Jo no en tinc gens. Vull ser molt més radical amb totes les condemnes. Hem sigut tímids amb la crítica radical al franquisme, podríem haver fet més homenatges i desenterrat els morts. I això no condiciona ni un mil·límetre que no condemnem aquells que van ser víctimes de la violència gratuïta. Vull ser radical en les dues condemnes.

- Som a temps de la reparació? - Sí, ho necessitem. Condemno més els que ara no fan això que els que van fer la violència en el seu moment. En un context d’incultura o de violència generalitzada m’ho puc preguntar, però que des de la qualitat acadèmica que tenim ara, encara hi hagi gent que s’hi negui, no ho puc entendre.

- Li va resultar més fàcil escriure sobre el període entre guerres a Europa que sobre la Guerra Civil espanyola? - Són molt similars. A Itàlia la segona Guerra Mundial de seguida també van quedar partits en dos. Ara, és evident que a casa nostra trobes una casuística tan gran, que costa més. Si els joves entenguessin que pel fet que tu pensis que els teus tenen la raó no fa que tots siguin bons em donaria per satisfet. Necessitem que en la vida real es desterri aquesta visió futbolística de la vida quotidiana i de la política.

- Surt de moment en català, ja tenen a punt les traduccions? - No, seguim en procés de traducció dels Palmisano, que anem ja per setze llengües. Això vol dir que està sortint. A l’agost el tindrem en anglès, alemany i italià.

- Quin mercat és el que l’ha sorprès més? - Com a èxit l’holandès, que hem venut 6.000 exemplars amb dos mesos i ha sigut molt sorprenent. Es publicarà en hebreu, serbi, croata, lituà, noruec... Encara que alguna editorial estrangera ja m’ha dit que després dels Palmisano volen més obres. Això va a modes. Un editor m’ha dit que ja estan tips de novel·la nòrdica i en volen més de mediterrània. En canvi a Espanya he venut menys que a Holanda. Hauríem d’estudiar si hi ha un fenomen d’incomprensió que hauríem de superar.

- L’abans i el després és la fira de Frankfurt? - He estat a Varsòvia i vaig flipar quan vaig veure un teatre amb mil persones que havien pagat per escoltar una entrevista amb Jaume Cabré. Allí és l’autor estrella i l’autor internacional número u. Això ajuda molt. Hi ha una efervescència de gent que espera literatura d’aquí.

Temas

  • TARRAGONA

Comentarios

Lea También