Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Raquel Sans: 'Em va passar pel cap que m’imputarien pel 20-S'

La diputada repassa els fets ocorreguts davant la Conselleria d’Economia –que va viure de primera mà– i la seva experiència al Parlament

Àngel Juanpere

Whatsapp
Raquel Sans, al Parc de la Ciutat de Tarragona amb la seva filla gran Maria al coll i els seus bessons al cotxet: Cisco i Clara. FOTO: pere ferré

Raquel Sans, al Parc de la Ciutat de Tarragona amb la seva filla gran Maria al coll i els seus bessons al cotxet: Cisco i Clara. FOTO: pere ferré

Va entrar en política com a mà dreta del seu amic el delegat del Govern de la Generalitat Òscar Peris. Els dos comparteixen afició pels castells -són de la Joves de Valls-. A les eleccions autonòmiques de fa un any es va presentar per ERC al número 6 de la llista. Es va quedar a les portes del Parlament ja que els republicans van treure cinc diputats. Però després de la renúncia de Peris al juliol per a seguir com a representant de la Generalitat a Tarragona, Raquel Sans es va convertir en diputada, quan estava embarassada de bessons. Però durant la seva etapa com a cap de gabinet d’Òscar Peris va viure de molt de prop els esdeveniments del 20-S davant de la Conselleria d’Economia. 

Si li dic ‘speaker” de la Conselleria d’Economia, què pensa?
Penso en el 20 de setembre, que és un dia que m’ha canviat la vida. És el dia en què tot es va tornar en blanc i negre. La realitat democràtica que m’havien explicat els meus pares, els meus avis, aquell dia es va trencar.

Sense voler-ho es va veure immersa en uns episodis de gran transcendència per Catalunya. Després que l’Òscar Peris li digués que la Guàrdia Civil havia entrat a la Conselleria i estava detenint gent. De què parlaven quan marxaven cap a Barcelona?
Patíem per la situació dels companys. Van ser moltes trucades, molta incertesa, no sabíem què estava passant, a qui havien detingut. Catalunya informació engegada. La incredulitat va marcar aquell viatge.

En aquell moment s’imaginaven que els fets podrien tenir aquest desenvolupament?
Rotundament no. El 20 de setembre el vaig viure com les manifestacions de l’11 de setembre, un acte on la gent estava expressant el seu malestar i la seva indignació. Però en tot moment una protesta pacífica i democràtica. En cap moment vaig pensar que acabaria amb dues persones a la presó durant més d’un any, previ al judici.

Com s’ho van fer per passar pel mig dels concentrats i entrar a la Conselleria?
Vam arribar molt d’hora, a primera hora del matí. Llavors no hi havia encara gaire gent. Com que les delegacions del Govern depenen de la Conselleria d’Economia i Vicepresidència, i com que érem treballadors, ens van deixar entrar sense problema. A dins no hi va haver una relació tensa. Ens van avisar fins i tot que tallarien durant uns moments el Wifi.

Vostè va arribar a les onze i no va sortir al carrer fins a la tarda. Sense dinar?
Vam menjar un entrepà que havíem anat a comprar al bar de davant. No teníem gana.

El diputat Ferran Civit li digué que presentés dalt d’aquell escenari improvisat davant de milers de persones. I allí es va quedar durant més de sis hores. Com ho veia des d’allí dalt?
Ho veia pacífic. Veia gent que expressava la seva indignació pel que estava passant. Ho veia espontani, on arribava gent de tot arreu, de Tarragona, de Valls. No era una crida forçada. I puc assegurar que va ser una cosa totalment improvisada. Vaig trucar a casa per dir que presentaria l’acte, per si em veien per les notícies.

En algun moment se li va apropar la Guàrdia Civil?
No. 

Vostè no parava de repetir «som gent pacífica» i demanava calma. La gent li feia cas?
La gent em feia cas però hi va haver algun moment, quan anaven passant les hores, que em vaig endur algun xiulet. Quan vaig demanar que es dissolgués la concentració, els xiulets es van intensificar perquè la gent tenia ganes de seguir protestant.

Jordi Sànchez li va demanar que pugés a l’escenari perquè la gent no entonés el «boti, boti, espanyol el qui no boti». Van parar els crits?
Sí. Va ser una anècdota que va durar segons. 

El Jordi Sànchez estava enfadat de sentir aquests crits antiespanyols. Però això no surt a l’atestat de la Guàrdia Civil. L’han cridat a declarar com a testimoni?
No. És una cosa que m’ha sorprès, potser perquè el meu testimoni no els interessa.

Va passar por?
Allà no, en cap moment. He passat angoixa a posteriori, veient tot el que ha passat. 

Una de les principals acusacions contra Jordi Sànchez es haver pujat damunt d’un vehicle de la Guàrdia Civil per dirigir-se als concentrats. Va pensar que en algun moment la imputarien també a vostè?
És una cosa que et passa pel cap, no ho pots evitar. Vaig ser durant sis hores la cara visible d’aquesta concentració. Veient el que els ha passat a ells, tot és possible.

Va poder parlar amb ell posteriorment?
No. Dels presos polítics només he pogut visitar la Carme Forcadell i estic pendent d’anar a Lladoners a veure Raül Romeva, que el coneixia prèviament al món polític. I també l’Oriol Junqueras.

En un article al ‘Diari’ parlava de manipulació policial i judicial. I que això li havia fet perdre confiança en la Justícia. Creu que la podrà tornar a recuperar?
Serà molt difícil. A mi se’m fa un nus a l’estómac quan penso que hi ha persones innocents a la presó. I quan la justícia emet sentències com les de la Manada. Alguna cosa està fallant i tinc la sensació que no és puntual sinó sistèmica. I això és el que realment em preocupa.

«Se’m feia molt dur anar al parlament estant embarassada»


Què té el món de la política que atreu tant els periodistes per dedicar-s’hi?
Crec que la política i el periodisme tenen molts punts en comú. Es tracta de comprometre’t amb les coses i en implicar-te. Com més coneixement tens de les institucions i del seu funcionament, més ganes tens d’implicar-te. 

El seu mentor va ser el delegat del Govern Òscar Peris quan vostè era el seu cap de gabinet?
El món de la política no formava part del meu plantejament vital, en absolut. Però el fet de conèixer personalment l’Òscar i el fet de viure la política de prop en un moment tan complex i apassionat, em van fer decidir a fer un pas endavant.

El fet de ser tots dos vallencs ha ajudat encara més a aquest enteniment?
Sí, pel fet de conèixer-nos personalment abans de fer política. Ens coneixíem dels castells, de les sortides a la partida Fontanals de Valls els caps de setmana, de compartir paelles d’arròs... 

Qui li va proposar entrar a la llista d’ERC per a les eleccions autonòmiques?
La proposta va venir del Pau Ricomà i del seu equip.

S’ho va haver de pensar molt?
Em van donar dotze hores. Vaig tenir una nit per consultar-ho amb el coixí.

I li va tocar també fer mítings?
Sí. Vaig haver de fer mítings, xerrades i algun col·loqui. 

El ser primer míting on va ser?
Un dels primers va ser a Cabra del Camp.

I com es va sentir?
Em vaig sentir molt estranya, perquè en un míting has de fer afirmacions categòriques, has de convèncer la gent, de motivar-la. I a vegades les coses no són tan simples. I en un míting és difícil posar matisos a les coses.

Arriba el 21 de desembre de l’any passat i ERC obté cinc diputats a Tarragona. I vostè estava al sisè lloc. Què va pensar?
Una barreja d’‘uff’, de tranquil·litat, perquè ser diputada al Parlament és una superresponsabilitat. Però també de qüestionar-te com seria si haguéssim tret un diputat més, com seria aquesta nova realitat, aquesta nova feina.

En aquell moment sabia ja que Òscar Peris renunciaria per continuar sent delegat del Govern i que, per tant, vostè aniria finalment al Parlament?
No, no ho vaig saber fins unes setmanes abans que deixés l’escó.

El 24 de juliol, Òscar Peris deixa el Parlament. En aquell moment ja estava embarassada de bessons...
Sí. El mateix sentiment que té qualsevol dona a aquesta edat quan per una banda té per davant un pas professional molt important i per una altra un pas personal que coincideix en el temps. I ha un punt que no hauríem de tenir i que forma part del sistema i que és un punt de sentiment de culpabilitat, perquè creus que no podràs estar al cent per cent.

Recorda la seva primera arribada al Parlament com a diputada?
Sí. A la porta em feien passar pel lateral perquè no em coneixien. Va ser un sentiment com d’orgull: som 135 diputats i tinc la sort de ser un d’ells. M’hauria agradat fer fotos a tot arreu.

Arran del seu estat, era dur anar al Parlament?
Molt. El metge em va recomanar que agafés la baixa l’1 de setembre i no ho vaig fer fins a l’1 de novembre. Els dies es feien llargs.

Qui té als seients del costat?
La Natàlia Sánchez de la CUP i a la Lluïsa Llop d’Esquerra. Som les dues últimes d’entrar.

És una legislatura amb pocs plens. Recorda a quants ha anat?
A tres.

Ha pogut delegar el seu vot en algun ple?
La maternitat és un dels pocs supòsits que tenim els diputats per delegar el vot, mentre duri la baixa per maternitat. 

Els bessons coneixen el lloc on treballa la seva mare?
No, encara no.

És difícil compaginar maternitat, i a més triple, amb la vida parlamentària?
És molt difícil en qualsevol feina. En una que requereix estar mentalment concentrada, també. És una realitat que hem de normalitzar. Tenia clar que volia ser mare i també vull implicar-me en la societat.

Quantes vegades ha pensat: “Ara em quedaria a casa amb els meus nens i m’evitaria tornar a veure baralles entre partits”?
Constantment. La tensió des d’un punt de vista humà que es viu al Parlament crec que no ens fa cap bé com a societat. I em fa pensar que no és el futur que vull per als meus fills. El llenguatge bèl·lic que utilitzen alguns, el comportament teatral i sobretot la falta d’humanitat em provoca tristesa.

Vostè ha tingut alguna enganxada amb algun diputat?
No encara.

Amb quin diputat que no sigui del seu grup es porta millor?
Amb els qui conec personalment, com Carles Castillo, Rosa Maria Ibarra i Alejandro Fernández.

Ara la reconeixen més quan va pel carrer que abans?
No. Jo tenia una feina pública de sortir per la televisió i segurament em coneixien més per l’etapa de cara visible als castells de TV3 que no pas com a diputada.

Té por que algun dia no pugui passejar tranquil·lament pel carrer sense que la parin?
Crec que els diputats no tenim aquest grau de coneixement per part de la ciutadania. Els polítics d’àmbit municipal ho tenen més complicat en aquest sentit.

Entre la feina i el fet de ser mare, encara pot anar als assajos de la Colla Joves?
Sí, no tant com voldria.

Es veu dedicant-se a la vida política?
No. La política és una dedicació temporal, que és molt exigent, que requereix molta fortalesa i que per salut democràtica necessita regeneració. M’hi dedicaré mentre em senti còmode i mentre pugui aportar alguna cosa. 

Temas

Comentarios

Lea También