Record i nostàlgia de la ciutat de Tàrraco

Triar un lloc especial a Tarragona? La decisió és força difícil perquè hi està plena d’espais amb molta màgia, envoltats d’història i amb unes vistes espectaculars.

Però avui voldria escriure sobre el lloc que em rep cada dia, que em dóna energia per començar la meva jornada laboral i em permet apreciar el Mare Nostrum, que com bé diuen, és el mar que més imperis ha vist créixer i enfonsar-se, però també el que ha actuat com a element unificador dels pobles i cultures que han florit a la seva riba.

Es tracta del Mirador del Torroja, un petit racó que potser no és gens glamurós, però que ens ofereix una visió panoràmica molt maca del Mediterrani fins a la Torre de la Móra. Un espai des d’on es pot apreciar amb molta brillantor i claredat la llum de la ciutat.

O com m’explicava un historiador fa un temps: un lloc que ens ajuda a imaginar-nos el camí que segurament feia en Valerius Avitus (propietari de la vil·la romana dels Munts a Altafulla) a través de la Via Augusta. Ens apropa per tant, a aquest record i sentiment de nostàlgia, sobretot pel que va arribar a ser la ciutat de Tàrraco al segle II dC. 

A mi, m’agrada especialment poder gaudir-hi de les albes que llueixen tan diferents segons l’època de l’any. A l’hivern amb matisos grisos, ennuvolats o plens de boira; a l’estiu amb colors vius i ben definits; i tant a la primavera com a la tardor amb unes tonalitats taronges i vermelloses senzillament impressionants, que fan que l’espectacle natural davant els nostres ulls sigui encara més intens, ens arribi a treure l’alè per uns segons i ens convidi a somiar, a somiar desperts.

Per una altra banda, també aquest raconet em plau perquè em permet delectar el colorit tan característic del mar Mediterrani (que em va enamorar des del primer segon que vaig tenir l’oportunitat de veure’l en directe, ja fa uns quants anys) amb les seves aigües turqueses i blaves, que de vegades sembla que arriben a fondre’s amb l’horitzó i amb el cel, provocant un efecte màgic. 

Aquesta escena bucòlica em porta a fantasiar i imaginar, com els múltiples paratges que tenim per admirar el Mediterrani han estat una font d’inspiració contínua per a les persones artistes; sigui pel seu equilibri entre bellesa i pau, o sigui com a escenari o com a temàtica, i que ens han deixat autèntiques joies artístiques dins de la literatura, la pintura o la música, per exemple.

Estem travessant un període molt dur i complicat, en el qual ha començat a escassejar la salut, la feina i de vegades també la solidaritat. De moment, jo em trobo bé i he de reconèixer com d’afortunada em sento, entre altres coses, de poder gaudir dels petits regals que ens fa la natura i que em donen la possibilitat de començar els meus dies laborables amb un somriure, després de tenir davant els meus ulls aquesta panoràmica de la ciutat tan maca, tan sols arribar-hi.

Diuen que caldria mirar les coses que ens passen amb una mica de perspectiva i personalment aquest indret de caire quotidià, m’ho recorda dia rere dia.