Rues i ritual: dues òptiques del Carnaval

Quatre especialistes en el Carnaval seuen a taula amb el Diari per reflexionar-hi. Bienve Moya és Premi Nacional de Cultura i successor directe dels estudiosos clàssics de la festa popular com Joan Amades i Aureli Capmany. Jordi Cubillos és autor del llibre Sitges, el Carnaval (Arola, 2006). Ramon Soler és l’editor l’Eco de Sitges, setmanari fundat el 1886 en una de localitats carnavaleres per excel·lència. I el quart tertulià és Joan Ignasi Gómez, director i presentador del programa setmanal Gaudeix la Festa de la Xarxa de Televisions Locals.

L’etnòleg Moya sosté que al Carnaval «s’estan fent dues festes: la de la gent disfressada, que fa bromes i participa en actes rituals, i la dels que van a les rues». Gómez, bon coneixedor del de Cádiz, ho ratifica i va més enllà: «Allí els ‘coros’ són el Carnaval. La rua, que denominen ‘cabalgata’ és vista com no autòctona». El periodista opina que «quan aquestes no es fan molt bé, una part de la població pot arribar a considerar-les activitats de poc nivell». 

Repte de futur
Cubillos, bon analista del mapa festiu, objecta que «públic sempre n’hi haurà especialment en uns quants llocs molt visitats. Ara bé, en altres localitats no han aconseguit captar els espectadors». Soler, vinculat al mitjà de comunicació en actiu que més cròniques haurà escrit sobre Carnaval, considera que «el realment difícil és conjuminar aquestes rues i una seqüència ritual nostrada».

Quatre experts en el Carnaval en destrien els ets i uts d’aquesta festa

Moya creu que fins i tot en un Carnaval tan patrimonial i mediàtic com el de Vilanova i la Geltrú «sols hi ha un acte que aglutina els dos tipus de participants, el de rues i el del ritual: les guerres de caramels». Afegeix que «a més aquest concentra el 90% de la població jove de la localitat». Des de Gaudeix la festa, Gómez ha percebut que «precisament el de Vilanova està molt protagonitzat i pensat per a la gent jove». 

Soler recorda quan el Carnaval «era disfressar-se amb el que trobaves a casa. Sabem que hi havia gent que s’arribava a canviar diferents cops d’indumentària per passar desapercebut». És el que les cròniques han denominat «números» a Tarragona, «mascarots» a Vilanova i «fardo» a Sitges. 

D’aquí viatgem cap als textos de la celebració, com sermons o predicots i testaments. Moya apunta que «la gràcia no és el que diràs, sinó que pots dir el que vulguis». Sorgeix la idea compartida àmpliament sobre que «això hauria de ser compatible amb el fet que estigui ben escrit i a més ben dit». Surten exemples d’arreu sobre l’àmplia denúncia que han fet comparses i societat civil de l’aplicació del 155, que per contra ha estat escassa a Tarragona.

Eclesiàstics versus obrers
Soler considera que «localitats com Sitges i Vilanova sempre han estat més a prop de Tarragona que de Barcelona, per la qual cosa hi havia trets compartits». Però l’editor bromeja: «la diferència és que les localitats del Garraf eren prou lluny de l’arquebisbe que no arribava a influir-hi».

Gómez destaca la importància de llocs on «s’han sumat capes al llarg dels segles: primer el Carnaval rural amb figures com el moixó foguer; el ball de diables i el drac obrint l’’Arrivo’; després la influència i riquesa dels indianos que tornaven d’Amèrica; l’època de les societats culturals de Josep Anselm Clavé; i encara la lluita antifranquista». Continua: «això féu que fa 300 anys Vilanova triés el Carnaval com la festa identitària de la localitat. Que fos una celebració àcrata encaixava amb el model obrer i industrial de la ciutat». 

El seu raonament serveix per diferenciar el procés evolutiu respecte a la Tarragona del segle XIX, molt menys industrial, més eclesiàstica i amb el poder real de l’arquebisbe, sovint amb bones relacions amb l’autoritat civil i militar.