Salvador Távora, far de futur

Març de 1995. Acabàvem de reobrir l’antic Teatre del Patronat Obrer Catòlic, el Metropol, obra del brillant arquitecte modernista Josep M. Jujol.

Havia estat un treball ingent en què un altre arquitecte, Josep Llinàs, ens brindà un curs magistral de conciliació entre respecte al patrimoni i funcionalitat actual. Un altre monstre, en aquest cas teatral, el sevillà Salvador Távora, director de La Cuadra, em segrestà en una apassionant i inoblidable conversa, inici d’una amistat eterna. Aquell vespre s’hi representava Identidades, poema plástico y musical sobre dos culturas, estrenat l’octubre anterior al Festival Iberoamericano de Cádiz, al Gran Teatro Falla. 

El 2017 fou guardonat amb el Premi Max d’Honor

El mestre andalús estava molt content d’haver-lo dut a l’escenari tarragoní, que encertadament tenia les mides i prestacions de l’aleshores Centre Dramàtic de la Generalitat, ubicat al Teatre Romea de Barcelona, quan no havia emergit el Nacional de Flotats. El tarragoní Josep M. Rosselló havia preparat les pintures històriques per a l’espectacle. 

Patrimoni compartit

Identidades unia –amb teatre– dansa i música, les tradicions dels pobles català i andalús, banyats per una mateixa mar, la Mediterrània. Els sons colpidors de les cornetes i tambors sevillans dansaven vora les gralles i els timbals catalans.  Les melodies de la banda de Las Cigarreras, de Sevilla, es fusionaven amb les dels Grallers de l’Acord de Vilanova, grup de referència no sols al carrer sinó en treballs com el realitzat amb la Companyia Elèctrica Dharma.

Les marxes processionals Nuestro Padre Jesús Cautivo, de Pascual Zueco, i «¡Y tú, Estrella!», de Bienvenido Puelles, em transportaven a la Setmana Santa de Sevilla que jo just havia acabat de descobrir el 1992. Távora, guardonat home de l’humil barri del Cerro del Águila, em transmetia, emocionat, l’essència d’una festa integradora. Veia satisfet com un tarragoní li explicava el seu neòfit punt de vista, descobert amb l’ajut d’una inestimable guia de Carlos Colón. 

La vigorositat de la gralla i el timbal, amb les matinades,  feia camí durant l’escenificació junt al tendre i emotiu «Cant dels ocells», encensat, en una versió enregistrada pel mateix Pau Casals. Valldoreix de Lluís M. Solé, al principi, i «La Santa Espina», d’Enric Morera, al final, s’infiltraven amb cobla per acompanyar sardanes, gegants i castells aixecats pels actors de La Cuadra en una banda sonora, inclosa la veu flamenca del Salvador, per a la història. 

Tot plegat configurava, com escrivia un altre mestre, Joan de Sagarra, «una exaltació lírico-dramàtica de dos pobles, l’andalús i el català, agermanats en l’alegria i el dolor, que és el que Távora millor sabia expressar».

Estius teatrals

No fou la darrera presència de Távora i La Cuadra a Tarragona. Ara fa 20 anys, la seva òpera “Carmen” s’escenificava a la plaça de toros, en la Festa de Sant Magí, quan la celebració de l’agost es revestia d’un espectacle teatral de primer rang.  Com també s’empeltava d’arts escèniques el Teatre Auditori del Camp de Mart en l’ara finiquitat Festival d’Estiu, on aquell sevillà distingit amb la  «Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes» havia lluït el seu art.

El treball de Salvador Távora hauria de ser mascaró de proa per als que creiem i veiem possible un festival d’estiu artísticament coherent amb el Camp de Mart com a epicentre, econòmicament ben dotat i allunyat de la maldestra gestió administrativa i política implantada des dels despatxos oficials al llarg dels darrers dotze anys.

Salvador, un altre mestre, Enric Pujol, va escriure un preciós plany en aquest “Diari” quan volares cap al Parnàs. Avui et recordem com a far de futur, amb l’inestimable ajut documental de Lilyane Drillon.