Santa Tecla: Petit infern a la Rambla Nova

Al món hi ha dos tipus de persones: els que adoren el foc i els que el detesten. I a la Rambla Nova de Tarragona s’hi van reunir tots dos. El correfoc petit és catarsi i llàgrimes, salts fins a caure rendits i vistes de reüll aferrats a les cames dels pares. Un petit espai de contradiccions que s’ajunten a la zona enjardinada, allà on es troben aquells que no en tenen mai prou amb els que es moren de ganes d’escapar cap a casa.

Una manera de diferenciar un col·lectiu i l’altre és la vestidura. Els primers completament tapats amb el barret de palla, el mocador, una jaqueta texana i unes ulleres protectores. Fins i tot hi ha qui s’havia posat les d’anar a la piscina. Esperen impacients abans de començar i quan senten els primers tambors es llancen entre les espurnes com si no hi hagués un demà. No importa si darrere els diables o acompanyant el bou o la víbria. Simplement es mouen segons la intensitat de les espurnes i dels xiulets dels petards quan es van consumint.

Però anar ben equipat no sempre és sinònim de valentia. I sí, a la segona línia també hi ha qui porta tot el kit de correfocs, per si en algun moment se’ls pogués arribar a passar pel cap que volen provar-ho. S’aferren a la mà dels seus pares i a dures penes si obren la boca quan se’ls pregunta si s’ho estan passant bé.

Un capítol a banda mereixen els pares. I aquí un es troba amb els que s’han equipat tant o més que els fills i aprofiten per cremar adrenalina sota les espurnes o aquells que veient la cara d’espant dels seus fills pràcticament no gosen ni preguntar si s’ho estan passant bé. També n’hi ha que ben bé es mereixerien ser nominats al premi a l’estupidesa humana, ja que el seu instint de mascles dominants no els deixa veure que hi ha qui pot tenir por i s’enfaden amb els seus fills cada vegada que aquests es fan enrere quan s’apropa un nou element del seguici del foc. Sí, por. Allò que hom experimenta davant el que pot considerar que representa un perill. En fi, lamentable...

Es mouen segons la intensitat de les espurnes i dels xiulets dels petards 

I mentre aquesta desfilada de persones es va movent entorn de la Rambla, els Diables de Tarragona fa estona que s’havien anat obrint camí. Entre els components que hi prenien part en Jordi Trill, l’Anna Jiménez i l’Aran. Els primers, integrants del Ball de Diables de Tarragona des de fa més de set anys. Mentre que el seu fill, amb només tres anys, ja porta a la sang l’adrenalina de la pólvora que tantes vegades ha vist petar a prop seu. Aquest any ho viu a les espatlles dels seus pares. Encara que tot apunta que serà l’última Santa Tecla que ho fa. «L’any que ve ja anirà amb els diables petits. De fet, aquest any ja el vam portar, però ens van dir que millor el vinent», explica tot orgullós el seu pare.

Aquests coneixen bé que comporta ser diable i formar part d’aquest submón infernal. «Ja sabem el que hi ha. Si fins i tot ja ens demana la massa per tirar com els diables», apunta la mare. Aquesta parella de tarragonins esperen amb «molta il·lusió» poder veure com el més petit de la família segueix els seus passos dins de la colla, una tradició que es repeteix dins moltes de les entitats que ajuden a fer grans aquestes festes.

Hi ha una bona generació de teclers que tenen ben après com viure les festes

Sens dubte, estar a la segona fila permet no només conèixer històries com la dels Trill-Jiménez, sinó també caure rendit davant dels vestits de les Diablesses Petites de la Geltrú o de l’espectacularitat de la Cabra de Reus, un element del bestiari que no hi és representat dins del seguici de Tarragona i que ahir va ser un dels grups convidats, junt amb el drac també de Reus i la colla de Diables de Torredembarra.
I, si una cosa està ben clara, i s’està veient cada dia d’aquest a la tarda, és que no cal patir per les festes de Santa Tecla. Que a la ciutat hi ha una bona generació de teclers i tecleres que tenen ben après el que s’ha de fer per viure intensament les festes.