Sastres

Quan era jove els hòmens tenien el seu sastre de capçalera, que els hi feia la roba que necessitaven a mida i les dones la modista

EDUARD BOADA PASCUAL

Whatsapp
La sastreria Mas de la plaça Verdaguer poc abans de tancar per jubilació ara fa deu anys. FOTO: ALBERT SALUDES.

La sastreria Mas de la plaça Verdaguer poc abans de tancar per jubilació ara fa deu anys. FOTO: ALBERT SALUDES.

Recordo que quan era jove a Tarragona hi havia bons sastres a mida. Els hòmens tenien el seu sastre de capçalera, que els hi feia la roba que necessitaven a mida i les dones la modista. A Casa Boada hi teníem de client el senyor Enrique, que era sastre i barber. Amb dos oficis tirava endavant. Venia a casa a tallar-nos el cabell i a casa seva arreglava roba ja que molts sastres li portaven feina. El fill del senyor Erique va muntar una sastreria en un pis a Mont-roig. Era en el primer pis d’una casa de l’actual plaça Mn. Gaietà Ivern. a tocar de Cal Maseras, d’on procedia la meva besàvia Maseras.

Jo algun cop havia anat a veure el fill del senyor Enrique a Mont-roig, recordo que hi tenia una taula grossa per tallar la roba, un maniquí i màquina de cosir. Son pare, el senyor Enrique, era dels humils dins de l’ofici de sastre, si pensem en les grans sastreries de Tarragona, com ara la del sastre Arola, que estava a la Rambla Nova davant del Metropol. A la Rambla Vella, front a l’església de Sant Agustí cantonada Portalet hi havia Casa Malé, que tenia molts empleats.

Un altre sastre de Tarragona era el senyor Joan Virgili Basora, que era cosí germà del Vicenç Basora, el marit de la meva cosina Rosa Pascual. El senyor Virgili tenia la sastreria en un pis del carrer de l’Hospital número 19. En aquest edifici l’ajuntament hi va posar una placa reconeixent els serves prestats a Tarragona, però l’edifici va ser remodelat i l’ajuntament encara no ha tornat a posar aquesta placa. També organitzava la Cavalcada de Reis i va ser regidor de Cultura, Festes, Parcs i jardins. Tocava molt bé el piano i tenia la il·lusió de crear una banda de música, que per falta de gent, de mitjans o de l’interès de l’ajuntament de l’època no va poder crear mai. Jo crec que tenia la idea de posar el senyor Josep M. Malato de director abans de que se n’anés a la Primitiva de Llíria. El senyor Malato venia sovint a Casa Boada i molts cops prenia cafè amb el senyor Virgili. Tots dos tenien una cosa en comú, el seu amor a Tarragona.

El senyor Berga era un sastre que estava a la Rambla Nova, era molt aficionat al futbol. Els pocs tratges que es va fer mon pare els hi va fer el senyor Berga, i algun dels meus també. M’agradava tenir un tratge per a les festes i un altre per si tenies algun compromís, casament, bateig o funeral. Sempre hi havia un tratge, una camisa i unes sabates a punt per si calia. I com que les sabates eren noves sempre et feien una mica de mal. A la plaça Verdaguer hi havia el sastre Ramon Mas Vives, fundador de la sastreria Mas (1963-2011), una persona molt vinculada a la Setmana Santa i als natzarens. La tenda era grossa i tenia molt bona situació. El seu fill, el senyor Josep Mas Curto, quan es va jubilar va tancar la sastreria de la plaça Verdaguer.

Al carrer Sant Agustí hi havia la sastreria Grau, amb tenda a peu de carrer i molta clientela. En un primer pis de la Rambla Nova hi teníem al senyor Gavaldà, front del Metropol. No el vaig arribar a conèixer. Els sastres que estaven en pisos passaven més desapercebuts que els que estaven a peu de carrer a no ser que els coneguessis per alguna altra activitat. Després va venir el Pluvinet, a tocar del Metropol, a la botiga on abans hi havia hagut Ràdio Bové. Pluvinet em va fer el tratge del casament. Encara el tinc però no el faig servir ja que no hi entro. Amb el seu germà, Benet Pluvinet, hi vaig fer la mili. Ell era sastre de Valls, on sons pares ja hi tenien una prestigiosa sastreria des de feia anys. Jo em volia fer el tratge del casament a Valls, ja que érem amics. Però ell, amb raó, em va dir que anés a Tarragona ja que hauria d’anar unes cinc vegades a Valls a emprovar-me’l. Li vaig fer cas. Quan vaig fer la mili també vaig coincidir amb el sastre Pizarro, però era d’una altra promoció. Evidentment a Tarragona hi van haver molts més sastres, no els recordo a tots. Hi havia sastres que tenien la roba i d’altres on el client la portava. Molts la compraven a Casa Coll. Amb el fill de Casa Coll hi vaig fer la mili, el senyor Ramon Coll Guasch, que era de Valls i va ser molt popular a Tarragona.

Al carrer Merceria hi havia un sastre que es deia Ambròs Domingo Murtró. Recordo que vaig coincidir amb ell en un programa de la Televisió de Tarragona que va muntar el senyor Joan Blàzquez, on ens vam saludar. El senyor Ambròs Domingo va fer vestits per a gegants i nanos, que es llueixen amb gràcia i salero a les festes majors. Parlant amb l’amic José López, president del barri del carrer Merceria, em va explicar que el senyor Ambròs era un referent a la Part Alta, igual que el Tòfol, el Quevedo o el Rabassó, qui en les seves pastes transmetia una màgia que ha empeltat al seu fill Eduard Seriol i Cabiscol, que continua amb la tasca d’endolcir Tarragona.

Després hi havia els sastres més modestos que feien arranjaments com donar la volta a la roba del tratge quan ja estava gastat i descolorit. Així en girar-lo tornava a semblar nou. El problema era que la butxaca de dalt quedava a l’altre costat. Segons la butxaca no quedava més remei que posar-ne dues al tratge. Avui valdria més fer això que comprar un tratge nou. També cosien botons i el que fes falta.

Quan en una casa hi havia un difunt tothom es vestia de dol. Abans es respectava el dol i s’acostumava a estar un any sense anar a cap espectacle. Les senyores anaven a les modistes a fer-se tratges negres. Els hòmens ho tenien més fàcil amb una corbata negra i una faixa del mateix color a la màniga de la l’americana o la camisa. Aquell braçalet negre feia un efecte estrany.

Amb els sastreries hi col·laboraven camiseres, sargidores, planxadores... Avui tot va més ràpid. Es compra la roba feta, el menjar precuinat i lo artesanal va reculant. El temps i la comoditat fa que acudim a lo ràpid. Que pensarien aquells sastres de l’època en que els diumenges i festius et posaves tratge? Avui si un dia festiu veus algú amb tratge passejant per la Rambla Nova probablement és alguna persona gran, a no ser que sigui l’Hèctor Mir Llorente, un bon client del sastre Ambròs Domingo, que ara viu a Londres però baixa sovint a Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También