Sentiment casteller

«Busco l’essència de la gent, el sentiment, cadascú en el seu vessant. Aquelles persones que donen tot per allò que estan fent, tant si toquen un saxo, en el jazz, com si estan fent un castell», manifesta Albert Nel·lo, fotògraf autodidacte que acaba d’inaugurar l’exposició Bastint anhels al Tinglado 1 del Moll de Costa de Tarragona i que es podrà visitar fins al 9 de febrer de 2020.

Quaranta-cinc imatges que, segons l’artista, són «una amalgama de mans, turmells i colzes, els castells es van bastint i s’acosten al cel», en una mostra impulsada pel Port de Tarragona amb el patrocini de Repsol.

No obstant això, sorprèn el blanc i negre imperant. Castellers desproveïts de la camisa, de la identitat de la colla. «Ho vaig buscar expressament. És la idea que he volgut donar perquè el que he intentat reflectir és el fet en si, castells sense colles, tot i que els castellers, en veure les imatges, sí que les reconeixeran», assegura.

D’aquesta manera, aquest tarragoní autodidacte i reconegut amb diversos premis, posa la seva mirada en la simbologia, en el que representen. «Per mi és un símbol de Catalunya», destaca. I el seu accent en el conjunt, en l’esforç de la unitat. «Tothom col·labora. Un home gran, una dona o un nen. Hi ha gent guapa, lletja, petits i alts, gent que pensa diferent políticament, persones d’altres països que s’han integrat... Tot això es deixa de banda en el moment de pujar un castell, tots estan d’acord», puntualitza. Força i expressió, acompanyades de l’esperit de moviment és el que intenta captar amb el seu objectiu, «el sentit humà, les abraçades, els petons. També la frustració».

Encara que efectivament en Bastint anhels estan representades totes les colles de la província, no era aquesta la premissa. «Era el factor humà, perquè precisament el castell depèn d’aquest factor. Per molt que estigui assajat sempre es comença des de zero, influeixen mil coses, i només que falli una, el castell va a baix», comenta.

Dedicació tardana

Un recull d’imatges resultat de visitar les principals places castelleres durant les últimes quatre temporades. «M’agrada treballar sol. Quan faig fotos soc molt solitari perquè haig d’estar concentrat».

Albert Nel·lo es va endinsar en el món de la imatge ja tard, a 40 anys i des de llavors ha plasmat la seva obra en una quinzena d’exposicions. Versàtil, ha treballat diferents temes, des del Carnaval de Tarragona al teatre gestual o els músics del jazz, la seva gran passió i, alhora, les imatges de més dificultat. «És l’expressió d’un sentiment amb molt poca llum. Agafar aquell moment per a mi és molt difícil. Els concerts de jazz no són mai iguals. S’assemblen molt, però no són mai iguals. Són improvisació», resalta.

A més a més de la gent del jazz, de la que té un extens arxiu d’imatges, entre les seves mostres també destaca Ànima, composta per retrats de professionals de l’art gestual. De la mateixa manera, ha capturat la Santa Tecla, la Setmana Santa de la ciutat o el Festival Tarraco Viva.

Quant a la qualitat i al resultat final, Albert no parla d’imatges bones i dolentes. «Influeixen moltes coses, des de la càmera, fins a la ubicació», apunta. En aquest sentit, assenyala les dificultats amb què en alguns moments s’ha trobat pel fet de treballar pel seu compte. «No pertànyer a cap mitjà de comunicació m’ha costat molt i a vegades quan preparo una exposició el que em porta més temps són els permisos».

Pel que fa a projectes, Nel·lo ja està pensant en la següent aventura, que res té a veure amb el Patrimoni immaterial de la humanitat. «Estic molt interessat en la natura», revela. I com a natura, que millor que els paisatges del Delta de l’Ebre. «El tinc pendent», confessa.