Sonant el sac de gemecs rere la caputxa

Nascut al carrer Sant Domènec, vora la plaça de la Font, Jordi Heredia Saludes féu, d’amagat, d’enxaneta i de dos amb la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona. El cap de colla Victorino Pomerol li guardava la roba. Eren els anys 50 del segle passat. També, amb deu o dotze anys, sortia el Divendres Sant amb la vesta negra dels Natzarens. 

«Cada any procurava posar-me a prop del misteri titular i gaudia de les ‘gaites’ de la ‘Policía Armad’ que ens acompanyava», rememora qui és un dels intèrprets de sac de gemecs amb més trajectòria a la ciutat. «Sabia que aquell so només era un cop l’any».

Ara és de la germandat del Sant Ecce Homo. «Havia col·laborat amb el pare Carmelo al Loreto fent folres per als diorames del pessebre del santuari», explica l’home a qui molts havien vist despatxant teixits a la botiga del Portalet. «Al voltant del Loreto es reorganitzà l’Ecce Homo als 80». 

«Hem de deixar pas als nous projectes», apunta el sacaire del Sant Ecce Homo

L’entitat creà un via crucis que baixava fins a les fonts del Llorito i tornava a l’ermita. «Però venia poca gent, per la qual cosa s’optà per sortir de Tarragona i pujar a la muntanya. Vaig fer les faldilles per a la peanya del Crist, que encara duu», relata Heredia. «La vam guarnir amb mata, farigola i clavells, i afegir vares per a vuit portants».

President insistent

«El president d’aleshores Elies Torres, amb qui ens coneixíem perquè teníem botigues properes, insistia perquè m’apuntés a la germandat. Un dia li vaig respondre que ho faria quan portessin el pas a coll», continua el tarragoní. «Ell m’havia dit que caldria una banda pròpia i inconscientment li vaig prometre que la muntaria».

El 1992 l’Ecce Homo tornà a dur a coll el misteri antic cisellat per Josep M. de Vera. El Jordi va haver de complir. La solució fou una petita formació de percussió amb una dotzena de membres que assajaven al mas d’un altre home de la confraria, Andreu Iborra. 

«Aviat em vaig adonar que érem molt poca cosa. Per això, realitzàrem provatures primer amb gralles i després amb ministrers», aclareix Heredia. «Però l’associació no es podia permetre pagar els músics de vent». D’aquesta necessitat, sorgeixen nous neguits del nostre protagonista. 

«Vaig buscar un instrument diferencial de la germandat i vaig creure que havia de ser el sac de gemecs», raona. «Els entesos em deien que estava boig, fins i tot el lutier Jordi Aixalà que m’havia de vendre les peces». 
La banda sortí al carrer amb set sacs la Setmana Santa del 2000, per la qual cosa enguany arriba a la majoria d’edat. El primer mestre fou el sacaire Jordi Martínez, que havia estat vinculat als ministrers del barri del Port, i al final s’afegí l’experimentat Aixalà. 

Melodies pròpies

La formació ha evolucionat i enguany compta amb una dotzena de sacaires i una vintena de timbalers. Des del primer any han interpretat peces de nova creació. Les més antigues són «El tort» –nom en clau irònica gestat pels mateixos músics– i la «Marxa 2». Martínez, Frederic Quesada de Mont-roig, Francesc Sans de Valls o Rosalia Sumoy i Javier Solà de Tarragona han estat compositors del repertori actual. 

Ha actuat a l’abadia de Montserrat i al Vaticà, obrint fronteres i nous espais per no limitar-se a tocar en les dues sortides de la Setmana Santa tarragonina. Ha estat elogiada per José Ángel Hevia i Carlos Núñez, mestres de la cornamusa cèltica. «Hem enriquit el vessant musical de la processó amb un altre instrument, reintroduint-lo després d’haver estat oblidat en aquesta celebració», apunta. 

Acabada la recollida de passos del Divendres Sant de l’any passat, el Jordi quedà ingressat a urgències. «Vaig escoltar totes les músiques de la processó des d’allí, pensar que havia de fer la 25a processó i deixar pas a sang nova», conclou.