Temples per esmorzar de forquilla

Els gremis eren associacions medievals defensores dels interessos compartits per persones amb objectius de subsistència comuns. Tenien com a celebracions anuals les dels patrons propis, els de la població i la festivitat del Corpus. En aquestes dates s’asseien en una taula col·lectiva per als àpats socials.

La tardor de 2003 uns amics de Tarragona, Torredembarra, Reus i Vilallonga del Camp constituïren el Gremi dels Sant Farts. No tenen ofici idèntic però sí l’afició de compartir taula cada primer diumenge de mes per esmorzar de forquilla en un establiment del Tarragonès, i algun cop en altres comarques veïnes. A diferència de la majoria d’éssers humans, s’aixequen d’hora un diumenge. No els espera un treball intens com als pagesos i venedors que trigaven hores a arribar en carros des de casa al mercat o la fira, i necessitaven reposar forces a mitja jornada. 

El ritual situa la cita a les 9 h en el lloc de destinació. Mitja hora abans es concentren en els punts d’origen per optimitzar vehicles. Un cop a taula, trien els plats, acompanyats de vi i, en funció de la qualitat del líquid, de gasosa. No es poden demanar entrepans. L’àpat es remata amb cafès o «carajillos», i amb el «xupito» de rigor. En alguns s’obre amb una amanida de tomaca, ceba i olives, i en d’altres és consuetud el músic de fruits secs amb mistela o ranci previ als cafès.

Guia gastronòmica
Els Sant Farts són una guia gastronòmica viva d’aquests àpats matiners en jornada festiva. S’hi barregen locals amb aroma mariner com l’Sport de Baix a Mar a Torredembarra i indrets d’atmosfera del Camp més ancestral com el Cafè del Rourell, on avui els hem fotografiat. Municipis petits com La Riera de Gaià aporten diversos establiments com La Rambla i La Estrella del Jamón.
La ciutat de Tarragona suma espais amb caliu i ADN local com el Tòful, a la plaça del Fòrum confrontant amb el carrer Arc de Sant Bernat –vora d’on els monjos de Poblet i Santes Creus havien tingut estances–, sabors de barri cooperativista com Los Hermanos a Sant Pere i Sant Pau, o recentment el Sol Ric, que amb nova direcció incorpora aquesta proposta. 

Els esmorzars de forquilla perpetuen l’estil de cuina del país

«Callos» –la tripa catalana– de porc o de vedella, llonganissa, ous fregits, caragols, pop, calamarcets, popets, maires fregides, sípia amb mandonguilles, cua de bou, galta, cansalada, peus de porc, cap i pota, bacallà fregit, esqueixada, carn a la brasa, morro, ronyons al xerès, fetge de corder amb ceba, melós de vedella, entranya, braó, senglar, o la superclàssica arengada, són alguns plats estrella d’aquesta cuina atàvica. 

D’altres, enumerats per gastrònoms com Nèstor Lujan o Joan Perucho, pràcticament han passat a la història, com sang i fetge, sang i perdiu, o ventre i llengua. Els acompanyaments de fesols, patates, escalivada o tomacons salpebren la trobada d’aquests amics de la taula humil i alhora exquisida. Els Sant Farts enyoren els rovellons del ja tancat bar Sans a Vila-seca.

Aquest col·lectiu aplega  cada primer diumenge de mes entre 5 i 15 comensals

Explosió de viandes
Alguns bars ofereixen les viandes exposades en el mostrador, com el Roda, en l’antiga carretera nacional a Torredembarra. En altres els amos reciten la lletania de plats, com al Mellado de Constantí; en alguns es presenta una llista més o menys àmplia que cada agremiat llegeix, com a La Cabanya a Clarà; i encara n’hi ha amb les clàssiques pissares amb les recomanacions com el bar de la Cooperativa al Catllar. 

Un cop demanat el compte –quanta importància té conèixer la mida de la butxaca de la gent d’aquest país!–, es remata amb la puntuació. Un comensal treu paper on traça quatre columnes: el menjar, el vi, el servei i el preu. Cada agremiat puntua de 0 a 10, i s’obté la mitjana que permetrà situar l’establiment en la classificació anual de resultats. Continuarem.