Tenim una sanitat del segle XXI?

La història que avui els explico és, com sempre, del tot real. Però amb noms imaginaris. És el reflex, en certa manera, d’una societat que perd el nord i es torna boja, d’una societat histèrica i canibalista, si cap, on ens acabem menjant els uns als altres i no queda ja espai per a la bondat humana. En l’era de la informació, la solitud de l’ésser humà és implacable. En l’era de la protecció de dades, les nostres dades sanitàries viatgen arreu. I en canvi, no podem gaudir d’elles en benefici col·lectiu, en assumptes tan sensibles i importants com és la dignitat de les persones, el dret a la sanitat i, en definitiva el dret a la dignitat d’una tercera edat.

Aquí va la història. El Pep i la Maria ronden ja els 50 anys. Estan casats i tenen dos fills de 6 i 4 anys. Nen i nena. Treballen tots dos 8 hores, viuen en un pis i suporten la hipoteca pertinent. I no han pogut generar estalvis. El pare de la Maria ja és mort, i la mare, ha patit un ictus que la incapacita totalment. Necessita assistència quasi de forma permanent les 24 hores. I ara, ha arribat la terrible hora de deixar ja l’hospital i anar a domicili. L’espasa de Dàmocles cau sobre els fills.

Com no podria ser d’altra manera, la Maria i la seva germana volen el millor per a la seva mare. Té el cap clar i no saben si entendrà o assimilarà que han de vendre patrimoni per anar a una residència. La fredor d’un lloc estrany, lluny de la llar, és colpidor. L’opció de la mare a casa és impossible per la feina i per les despeses d’haver de suportar ells sols un mínim de tres infermeres especialitzades.

La sanitat pública coneix, de ple, casos com el del Pep i la Maria. Els pobres, no tenen accés a cap dada de persones que, com ells, es troben en la mateixa situació. La protecció de dades actua de forma brutal, implacable, legalista, retorçadament legalista. No se sap per què. I aquesta postura «ocultista» només acaba beneficiant al negoci lucratiu de les Residències Col·lectives. Personalment, tinc molt a dir en contra d’aquests negocis, que potser haurien d’esdevenir serveis públics.


Facilitar la cooperació
El cas del Pep i la Maria, però, té grans i simples solucions. Això si, sempre i quan, les mires del sistema públic sanitari esdevinguin sensibles al malalt i a la família i als que sostenen una economia productiva i no rasquen ni cinc de subvencions. Què passaria si en Pep i la Maria poguessin accedir a una base de dades de familiars afectats per organitzar-se? És senzill. Podrien col·lectivitzar esforços entre diverses famílies i organitzar un habitatge assistit en règim de cooperació. El sistema sanitari públic hi tindria res en contra? Jo crec que no. Vull pensar que no s’enfoca la història cap a un favoritisme de la desinformació per tal que l’única alternativa sigui la residència. Ho vull pensar. Vull creure que el sistema sanitari públic a Catalunya sap i pot anar un pas endavant, i més ara, on les promeses del mannà són tan intenses, i volem ser un país millor.

Aquí hi entra la col·laboració de l’arquitecte, del paleta i la mal·leabilitat i flexibilitat urbanística municipal. Trobar un pis de 5 habitacions dobles no és difícil. I si fos una planta baixa readaptada a un ús habitatge-residència encara seria millor. Caldria flexibilitzar el planejament urbanístic i que permetés projectes pilots. Cal evitar que tot depengui de la nomenclatura per veure-hi una legalitat o il·legalitat en els usos urbanístics en planta baixa.

Bé, tornant al tema, en el pitjor dels casos, trobar un pis amb 4-5 habitacions dobles és possible. I adaptar les seves cambres sanitàries i cuina a les discapacitacions no és car, si es gestiona entre diverses famílies. És una despesa controlada d’uns 10 o 12 mil euros.

Amb un lloguer de 700 euros al mes, unes reformes senzilles i la contractació en règim laboral o autònom de 3 infermers o infermeres especialitzades (3 torns de 8 hores), la història podria costar per sota dels 9.000 euros mensuals. Si pensem en una capacitat de 8 persones afectades, cada família tindria un cost de poc més de 1.000 euros, molt inferior a la despesa que representa una Residència: quasi 2,5 o 3 vegades més.

La xifra es rebaixa de forma important en una xarxa ben estructurada en què els infermers especialitzats poden arribar a assistir més d’un habitatge en un règim laboral més intens, o si pensem que, per cada malalt, diversos fills poden col·laborar en la despesa. D’altra banda, és clar, l’Administració hi podria ajudar en subvencions ben estructurades, al marge, cal dir, de les pròpies aportacions dels pensionistes i afectats.

En essència, l’ésser humà lluita per una supervivència quasi instintiva. La societat ens ha transformat, i els pares i fills tenen greus dificultats per conviure davant situacions com la del Pep i la Maria. Valgui la paradoxa: pares i fills s’estimen però no poden estimar-se, i la residència, no em sembla que hagi de ser l’únic remei d’una societat moderna.


El paper de l’Administració
La història és tan tendra i tràgica. Però en el cas dels que els parlo, l’habitatge assistit entre famílies es perfila com una possibilitat oberta que l’Administració té, al meu mode de veure, l’obligació de facilitar. Per tant, ha de facilitar dades, ha de facilitar la col·lectivitat i la cooperació sanitària. Un ésser humà informat pot organitzar-se. I en el cas que els parlo, l’Administració pública hauria de vetllar per fer possible una certa qualitat sanitària, humana, i de convivència. Hi ha dades que més que protegir-les, haurien de ser accessibles per a fer més humana la nostra existència i la solidaritat. No facilitar-les, només pot generar dubtes raonables de les intencions que hi pugui haver darrere.

Vull creure que el model sanitari català serà capaç de pensar a la manera del segle XXI, d’igual manera que el món de l’hostaleria i el turisme s’ha adaptat a un altre mode de viatgers i pernoctacions amb l’arribada d’airbnb. En definitiva, ja sabem que és capaç de fer a Catalunya el cooperativisme: moure muntanyes en temps de gran crisi, com s’havia fet sempre.