Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Teologia nova per a la seu més antiga

Reportatge. Segles d’història esperen el nou arquebisbe Planellas. A Tarraco hi va haver fe des de l’any 64, diòcesi des de l’any 100 i és, junt amb Toledo, seu primada d’Espanya

Antoni Batista

Whatsapp
Joan Planellas era, fins fa poc, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i rector de diverses parròquies de Girona. FOTO: dt

Joan Planellas era, fins fa poc, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i rector de diverses parròquies de Girona. FOTO: dt

Per entendre la història eclesiàstica de Tarragona s’ha de veure la modestíssima capella de Sant Pau, a un dels claustres del Seminari. La grandària de la catedral que s’enlaira directament al cel des del contrapicat del carrer Major, vindrà en acabat. A la capella de Sant Pau hi ha la humilitat del naixement biològic del cristianisme i la referència que al principi, la Paraula va venir allà, transportada per un dels seus missatgers més acreditats.

A Tàrraco hi va haver fe des de l’any 64, diòcesi des de l’any 100, i és, juntament amb Toledo, seu primada d’Espanya. Capital eclesiàstica, arquebisbe metropolità i Conferència Episcopal, tot i que aquí amb tots els problemes que té qualsevol mena de protagonisme que no ja disputi, sinó que comparteixi, hegemonia al centralisme. El que és indiscutible és que Tarragona és la capital eclesiàstica de Catalunya i que el Vaticà es mira amb lupa i s’encomana molt a l’Esperit Sant abans de nomenar-hi titular. M’ho va dir fa anys una font tan fiable que despatxava dia sí, dia no, amb el Papa. Per interpretar-ho tot plegat, cal molta hermenèutica i sobretot entendre que una institució amb dos mil·lennis de vida i una successió fluida de càrrecs, mesura en cicles més que no en anys.

L’últim cicle de Tarragona el podem potser remuntar al cardenal Vidal i Barraquer, que va regir la Seu en el període de màxima turbulència de la República i la Guerra Civil. Es va haver d’amagar dels anarquistes i es va haver d’exiliar dels franquistes, síntesi d’una època dramàtica. Vidal es va negar a signar la carta conjunta de l’episcopat espanyol santificant com a croada l’aixecament de Franco, que seria la legitimació del nacional-catolicisme.

Discrepàncies

Però l’Església és més potent que qualsevol Estat, tot i que el seu Estat sigui el més petit del món, i els primats de Toledo i Tarragona, Gomà i Vidal, discrepaven a la major en aquest tema, però tots dos eren del Camp (La Riba i Cambrils), i coincidien com a prínceps de l’Església a totes les reunions col·legiades, com ara el conclave que va elegir el Papa Pius XII. Aquesta universalitat, la ‘catolicitat’ confessional, ha servit per parar molts ponts d’enteses i diàlegs en moments greus de la història.

El cardenal Vidal i Barraquer inaugurava també el seu cicle amb molt potencial teològic, del punt de vista de solidesa acadèmica. Un doctor en Dret a finals del XIX no era poca cosa, i una saviesa aplicada a establir la separació entre l’Església i l’Estat i a la paulatina normalització del català a la litúrgia: tota una clarividència més de mig segle abans del Concili II del Vaticà. L’arquebisbe del nacional-catolicisme gairebé per antonomàsia va ser el cardenal Arriba y Castro, amb el subtil matís que va ser ‘Don’ davant de nom i no “Dr.” davant de cognom, com el seu antecessor i els seus successors.

Només en clau de cicle es pot entendre però que, el fet que fos molt pròxim al dictador ,va permetre que la nissaga comtal catalana es concentrés al panteó de Poblet i que pogués endegar amb comoditat una gran tasca social de cara a la formació i inserció de la gent més pobra.

Josep Pont i Gol va tancar el parèntesi i va recuperar Vidal i Barraquer amb una mena de traducció del no menor paral·lelisme eclesiàstic del «decíamos ayer». El doctor Pont era un home senzill, un bisbe model primers cristians, amb una sotana lluenta de gastada dintre de la qual hi vivia una persona de dimensions intel·lectuals i humanes inversament proporcionals al seu cos menut i a la seva discreció.

Doctor en Teologia i Dret Canònic, va participar en el Concili, va establir els fonaments de la catalanitat que es reivindicava per a l’Església institucional i va fer Transició en tots els sentits de la paraula política, al costat del seu gran amic, el cardenal Vicent Enrique i Tarancón. Puc afegir el testimoni personal d’haver aconseguit el seu suport per a la legalització del PSUC... Des de la complicitat d’haver tocat l’harmònium en un parell de misses que va celebrar a Torredembarra, quan l’orgue barroc encara era una víctima més dels que el van anar a buscar a ell als primers trets de la Guerra. Quan em va rebre pel delicat tema de la legalització del partit comunista, em va preguntar, sorprès: «’Però vostè no és l’organista de la Torre?’ Li vaig dir: ‘Organista suplent, però avui vinc en nom del Comitè Central del PSUC».

Carregat de Teologia

El doctor Torrella també va arribar a Tarragona carregat de Teologia. Va ser el primer president de la Facultat de Teologia de Catalunya i impulsor decidit del Concili Provincial Tarraconense. L’Acadèmia, tanmateix, al costat d’una pastoral picant pedra com a consiliari de la JOC en els anys prohibits. El seu successor, el cardenal Martínez Sistach, venia de les mateixes catacumbes de l’antifranquisme d’una de les parròquies més assenyalades per la policia, Santa Isabel d’Aragó, al barri del Guinardó. Vaig descobrir força atestats de la Brigada Social a compte de Santa Isabel, amb anotacions exhaustives sobre o més aviat contra el rector, mossèn Mateu Terrats, una bellíssima persona, i aquell jove alt i ben plantat a qui tothom li deia Lluís en temps d’aggiornamento i “Kumbaià”.

El cardenal Martínez Sistach va ser després arquebisbe de Barcelona, i una de les persones més influents –en el bon sentit de la paraula– de l’Església. També doctorat en Dret Civil i en Dret Canònic. A Tarragona va ser arquebisbe entre 1997 i 2004, deixant el llistó ben alt a Jaume Pujol, un altre intel·lectual d’enorme alçària, amb un parell de doctorats, més de vint llibres publicats, articles acadèmics i docència i recerca molts anys a la Universitat de Navarra. Tarragona li va agrair el seu servei, més enllà de la pastoral,  fent-lo fill adoptiu de la Ciutat, l’any 2011, amb un acord municipal unànime.

Ha escoltat tothom, per allunyats que estiguessin la mesquita que va ser el primer prelat de visitar-ne una, o els dirigents independentistes que el tracten de tu i hi confien, però que no puc revelar el seu nom perquè ho sé d’una conversa privada. Monsenyor Pujol deixa molta obra a Tarragona, alguna tan agosarada com nomenar Secretària General i Consellera una dona, Rosalia Gras. La Secretaria General és el càrrec amb més poder administratiu de les cúries diocesanes, i l’ocupava sempre un prevere, fins al 2009, que l’arquebisbe de Tarragona va confiar en Rosalia Gras. Dono fe que fa una feina excel·lent.

El nou arquebisbe, Joan Planellas, recull tota aquesta tradició de teologia activa. El nomenament l’ha sorprès –diria que en tots els sentits– sent director de la prestigiosa Revista Catalana de Teologia i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, centre avui valorat internacionalment gràcies a l’impuls creatiu del doctor Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, que per variar també és del Camp de Tarragona. De ben segur que ha informat molt bé al seu amic i col·lega de què es trobarà.

A peu de carrer

El doctor Planellas ha pensat i practicat la teologia a peu de carrer que impulsa el Papa Francesc, que l’ha nomenat. La visió social de la teologia sense renunciar a ella mateixa i a les seves essències, que recull, entre d’altres, el seu llibre L’Església dels pobres en el Concili Vaticà II. Aquest esperit és a la carta que ha adreçat als que seran els seus nous diocesans, datada el dissabte dia 4 de maig. Parla col·loquialment però en dos octosíl·labs en prosa, que em permeto posar en vers de rima consonant: «Amb una gran il·lusió/ però també amb tremolor».

Apel·la al cor: «Oferir la meva proximitat», i es dirigeix als preveres i diaques com «els meus amics». Esbossa un missatge transversal i interconfessional als que: «anhelen un món divers i millor, sigui quina sigui la seva confessió cristiana, la seva religió o projecte de vida».
Segur que, quan arribi, trobarà un moment per estar sol a la capella de Sant Pau, i pensar que això tan gran que l’espera, no seria res sense això tan petit.

Temas

Comentarios

Lea También