Tornavís Teatre dona veu al poble sahrauí

El poble sahrauí, que aquests dies torna a estar al focus informatiu, és el protagonista de la nova producció de Tornavís Teatre, Les qui venen amb mi, una obra que parla de «dignitat i de lluita per la llibertat», com explica la seva autora, la dramaturga Glòria Granell Barberà. L’estrena tindrà lloc finalment, després d’una reorganització de la programació, aquest dilluns dia 7 al Centre Cultural del Morell, a les 20 hores. Així mateix, el dia 18 es podrà veure al Teatre Tarragona.

La història sorgeix de la cooperació entre la companyia teatral i el projecte Una finestra al món, una col·laboració que va portar els joves tarragonins fins als campaments de refugiats sahrauís d’Algèria, on van poder conèixer de primera mà la realitat d’un conflicte que ja dura gairebé mig segle.

«Quan vam acabar La grada i ens vam plantejar fer una nova temàtica, des del grup va sorgir la inquietud de donar veu al poble sahrauí perquè la majoria havíem estat allà o estàvem sensibilitzats amb la causa», comenta la Glòria. Era el moment de transcriure les entrevistes i revisar tota la documentació aplegada en viatges anteriors per escriure-la i posar-la en escena, en la línia de treball de la companyia, sempre amb «la voluntat de fer teatre transformador i social».

Està treballada molt des dels personatges i històries molt personals que et deixen entreveure aquest conflicte i els 45 anys de vida als campaments (Glòria Granell. Dramaturga)

Un projecte humanitari

Però, què és i quina és la feina que fa Una finestra al món? «Va néixer ara fa més de deu anys i al principi va començar sent un intercanvi d’experiències educatives entre estudiants de Tarragona i els de les escoles del campament de Smara. No obstant això, al llarg de tots aquests anys, fruit de les sinergies i d’anar incorporant gent de diferents vessants, s’han desplaçat fins al terreny més de cent persones. Li han anat sortint potetes», diu la Inés Soler, advocada i membre d’Una finestra al món. Una d’aquestes «potetes» és justament «fer d’altaveu de la causa del poble sahrauí, com la meravella d’aquesta obra». 

En el pla més polític, la Inés puntualitza que només s’han pogut desplaçar als campaments de refugiats d’Algèria, a la ciutat de Tinduf, «on hi ha una part de la població. L’altra la tenim als territoris ocupats del Sàhara Occidental pel govern del Marroc. Perquè als territoris ocupats està prohibida l’entrada a qualsevol activista, defensors dels drets humans, periodistes, etc. És una situació molt greu i dues realitats totalment contraposades».

Les entrades anticipades costen tres euros i es poden adquirir al Centre Cultural del Morell trucant al 977842176 i online, al web elmorell.koobin.cat

En aquest context, a Les qui venen amb mi, la Hamada, una noia de vint-i-un anys té en les seves mans una caixa plena de gravacions antigues i una nota misteriosa que la guiaran als camps de refugiats en un viatge de recerca dels seus orígens. « L’obra no té una intenció reivindicativa, sinó de plantejar què està passant, sense buscar un posicionament tot i que pot ser incòmoda per alguns sectors», assenyala el Miquel Salom, actor que dona vida a un excombatent del Front Polisario en un paper «difícil, però que ens ha permès evolucionar com a actors a tots nosaltres i afrontar nous reptes que paguen molt la pena». Un repte, principalment perquè el Miquel és un dels joves que no va poder viatjar fins a Algèria a causa de la Covid-19.

 

L’obra, dirigida per Farners Rubio Moreno, «està treballada molt des dels personatges i històries molt personals que et deixen entreveure aquest conflicte i els 45 anys de vida als campaments. El públic pot empatitzar molt fàcilment perquè són molt reals, coses que ens passen a nosaltres, però en circumstàncies diferents», manifesta la Glòria.

Les dones són la clau. Les mateixes que organitzen els campaments i porten les escoles, estan a primera fila a les manifestacions als territoris ocupats lluitant perquè ningú més hagi de néixer enmig el no-res, del desert mé inhòspit (Inés Soler. Advocada i membre d'Una finestra al món).

Així, Les qui venen amb mi és el relat de tres generacions. «Transcorre en tres moments temporals. Des de l’ocupació dels territoris del Sàhara Occidental, l’exili, la construcció dels campaments i també les persones que han crescut allà i que tenen un sentiment molt fort, però que no van viure l’inici del conflicte i, evidentment, no tenen el mateix vincle», sosté.

L’obra no té una intenció reivindicativa, sinó de plantejar què està passant, sense buscar un posicionament tot i que pot ser incòmoda per alguns sectors (Miquel Salom, actor).

En tot aquest procés, la Inés ressalta el paper de les dones. «Són clau en tota la raó de ser del poble sahrauí, amb la seva fortalesa. Les mateixes que porten les escoles, que organitzen els campaments amb una estructura política i administrativa com qualsevol estat són les que estan a primera fila a les manifestacions als territoris ocupats, lluitant, no ja per la seva llibertat, que els és igual, sinó per la dels seus fills, perquè no hi hagi una altra generació que hagi de néixer enmig del no-res, del desert més inhòspit».

El conflicte ara torna a estar «molt viu. Sembla que s’hagi alineat tot», com apunta la Glòria, qui espera que Les qui venen amb mi sigui un altaveu per «trencar el bloqueig i fer cada vegada més difusió perquè in situ, plens d’impotència, els preguntàvem què podíem fer per ells i la resposta era porteu la nostra veu a altres llocs».

Els últims fets
Escenari de guerra

Inés Soler, advocada i membre d’Una finestra al món, situa un conflicte que el passat novembre va tornar a activar-se. «El govern del Marroc es va saltar l’alto el foc», diu. I recorda que l’any 1991 els acords de pau establien, entre moltes altres coses, la celebració d’un referèndum que havia de determinar l’estatus del territori. «Un referèndum que no s’ha produït mai».

Inés posa l’accent, així mateix, sobre la responsabilitat de la comunitat internacional, especialment de l’Estat espanyol, «una responsabilitat històrica i jurídica, ja que és la potència administradora del Sàhara Occidental a dia d’avui». D’igual manera, apunta a la vinculació de Tarragona. «Des del nostre port surten vaixells carregats de quitrà d’una empresa per asfaltar carreteres, per a la construcció, de tal manera que contribueix al manteniment de l’opressió». En qualsevol cas, Inés defensa que el poble sahrauí ja «no té aturador».