Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tot plegat és un concurs

Tots els qui concurseu amb el criteri del bé comú, ja sou guanyadors cada dia

Jordi Vinyoles/El Feriante

Whatsapp
El concurs de Drag Queen és un dels certàmens que es fan a la ciutat de Tarragona. Foto: pere ferré / dt

El concurs de Drag Queen és un dels certàmens que es fan a la ciutat de Tarragona. Foto: pere ferré / dt

Avegades tinc la sensació que quan sona l’alarma és el tret de sortida d’un concurs on participo de forma inconscient. No porto cap adhesiu al pit, ni tampoc tinc cap presentador/ora a l’habitació plantat que em llegeixi les preguntes o m’expliqui les proves. D’alguna manera tinc interioritzat el que he de fer perquè, quan torni al llit al final del dia, tingui probabilitats almenys de continuar jugant. No em preocupa si no guanyo el premi, només vull seguir participant en el programa següent.

Quins són els meus rivals del concurs? Doncs no els hi poso cara. I sí, participo sol, però tinc la sensació que disposo del «comodín de la llamada i del públic». No cal ser autònom per viure aquesta situació, els que sou estudiants o assalariats també deveu viure aquesta sensació.

La ciutat concursa

Accions quotidianes com: agafar a temps el mitjà de transport, trobar estacionament a la primera i/o trobar-te el diari lliure al bar per poder fullejar, són minigames d’un mateix. Parlo en clau individu, però som-hi! Per un cafè, em pots dir concursos que tinguin lloc a la ciutat de Tarragona?

Per exemple: Concurs de Castells, Disfressa d’Or, Les Tapes, Castells de Focs, plaça de Gerència del Patronat de Turisme de Tarragona (malauradament), Watermelon Pool, cartell de santa tecla, Drag Queen, la Princesa de la Cucafera... Òbviament em deixo més exemples, però vull fer via. O sigui, que podríem plantejar-nos treure pit i diferenciar-nos d’altres ciutats com una ciutat on ens apassionen els concursos. Fent un símil amb el món dels joguets, nosaltres seríem els Juegos Reunidos.

A vegades, i segur que us ha passat, sembla que estiguem a la Ruleta de la Fortuna i amb molta força, energia i esforç fem ‘rodar la ruleta’. I sense saber el perquè, s’atura a les opcions «bancarrota», «pierdes turno»... sense poder dir una consonant o comprar una vocal. I fot ràbia perquè et saps el panell.

En certes reunions o entrevistes de feina et trobes amb diversos perfils tipus Risto Mejide, Noemí Galera o derivats, on en comptes d’enraonar i realitzar una entrevista de tu a tu, sembla que estiguis formant part d’un càsting d’un talent show d’un nou programa i tu no tinguis marge maniobra a l’hora de decidir.

A vegades veus veïnat que no coneixes i t’observa fixament. Aleshores penses, perquè em mira? Sembla que visquem una situació similar als concursants de Guadalix, ens sentim observats. I altres vegades et premien per «simpatia» o «millor pel», però no assoleixes el regnat del més guapo/a com proveïdor durant tot l’any perquè no fas 60/90/60.

Però, com passa al Monopoly, alguns tenen molta sort i poden construir hotels i cases, rebent diners extres de la banca i els jugadors, i d’altres no fan més que pagar i anar a la presó.

Passar comptes

Molts cops, a finals de mes, sembla que hàgim de jugar a Cifras y letras. Tens els dígits següents: 7, 10, 21 (IVA), 15 (IRPP), i has de quadrar una xifra per poder assolir tots els pagaments de les factures domiciliades.

Quan arribo al llit després d’estar tot el dia fora, no espero arribar a casa i trobar-me un voluntari que em faci entrega d’una medalla d’or, plata o bronze. Ni tampoc amb un ram de flors i un txec amb algun 0 de més. Crec que el concurs que estic vivint jo, tu i la ciutat és aplicar criteris com els de la campanya del Concurs de Castells d’enguany: rivalitat, progrés i respecte. No tot és ser el primer. Fa quinze anys del concurs Operación Triunfo, i podem observar que ser el primer no t’assegura res de per vida.

Em costa agafar el son aquests dies quan em poso al llit, però de fons em poso la música del Pau Alabajos. I segons la cançó que escullo, tinc el resultat de com ha anat el concurs durant el dia.

Hi ha nits que escolto la cançó 3540124, que diu: «Dec haver ajudat a creuar el carrer tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre iaies en altra vida o en altre món perquè, si no, no m’explique la sort que tinc».

Altres matinades, tanco l’ull escoltant de fons «Guarda’t les excuses per a un altre moment, posa’t roba confortable i sabates resistents perquè vénen temps de lluita i fas falta en el carrer, el teu lloc està en les places amb la resta de la gent. I si no ens deixen somiar, mai no els deixarem dormir, ja saps que viure vol dir prendre partit».

A tots els que concurseu amb el criteri del bé comú, ja sou guanyadors cada dia. Tot i que en teoria hi ha unes instruccions del concurs, anomenat vida, que et diu que pensis en el bé propi per ser el guanyador/primer. Enhorabona als qui no llegiu les instruccions i feu cas al vostre instint, perquè no tot és ser el primer.

Temas

  • TARRAGONA

Comentarios

Lea También