Traços de deshumanització

‘De mites i herois’, de Marc Quintana, és una de les mostres que reobre el Museu d’Art Modern de la Diputació

10 julio 2020 14:36 | Actualizado a 10 julio 2020 15:04
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT) reobria portes dijous 9 de juliol amb èxit d’afluència i ho feia amb mascaretes, límit d’aforament i pressa de temperatura a la porta.



Dues són les exposicions que tornen a donar la benvinguda als visitants, Resistències vora el mar, de la barcelonina Ro Caminal, que es va inaugurar el mateix dijous i De mites i herois, del tarragoní Marc Quintana, que es presenta al públic després d’inaugurar-se en línia el passat 11 de juny. Ambdues mostres es poden visitar fins al 27  i el 6 de setembre, respectivament.

«De tant en tant he fet peces amb màscares i ara,  pel carrer, em trobo dins d’un quadre meu»

L’home en soledat
«Tracto de parlar de la deshumanització de l’individu i de la incomunicació social. Perquè crec que la nostra pròpia evolució ens està portant a aquesta situació. Les xarxes socials, la publicitat, la iconografia... Tot és un bombardeig continu d’imatges i d’informació que fa que nosaltres ens allunyem els uns dels altres en el sentit personal. I això és el que m’interessa», comenta en Marc Quintana.

Un desassossec que el tarragoní expressa pictòricament amb rostres velats, enigmàtics. «L’evolució ens fa perdre identitat. Internet sembla un món superampli on entres, compres, mires i parles. Ens creiem que estem en un món hiperglobalitzat però la imatge que tinc gravada a la ment és de nosaltres mateixos amb un mòbil a la mà, amb el món a les mans, tot i que alhora, separats de la gent que tenim al costat».

«De petit era dels emprenyadors que feia grafiti per Barcelona. M’interessa moltíssim l’estètica urbana, encara que sempre he viscut a pobles més aviat petits»

Així, l’obra comissariada per Manuel Allué, autor dels textos del catàleg que l’acompanya, parla de les relacions humanes, de les interaccions o de l’absència d’aquestes, en uns quadres majoritàriament en blanc i negre per accentuar el dramatisme.

En aquest sentit, Quintana assenyala que sempre juga amb els contrastos. «No crec que hi hagi un color més dramàtic, que a la vegada és el meu preferit, que el negre. I si al damunt li poses un blanc al costat, té una força brutal». 

Quant a les figures presents, «és un concepte o recurs estètic. No li vull donar molta importància, per la qual cosa en algunes peces finals desapareix completament. Perquè és com augmentar al màxim aquesta deshumanització».

Curiosament i en relació amb la pandèmia de la Covid-19, gairebé desapercebut a l’exposició hi ha un petit dibuix amb màscara. «Soc jo, és com una selfie. Una obra que va formar part d’una mostra del 2006. De tant en tant he fet peces amb màscares i ara, quan camino pel carrer, em trobo dins d’un quadre meu. Ha estat com una premonició», manifesta. Reprendrà aquestes màscares? «Ja no sé si té gràcia», respon.

 

I si la primera sala de De mites i herois la protagonitzen obres dels últims cinc anys, la maduresa de l’artista es pot contemplar a la segona. I entre ambdues, un quadre de transició, «l’home que mira, que passeja, que podria ser jo, la connexió entre l’ara i l’abans». 

Aquests últims dibuixos són els que fan referència a Tarragona, la seva ciutat natal. «És l’obra de 2020, feta durant el confinament i abans». En ella, Quintana inclou la iconografia estatuària tarragonina. L’individu dona pas a les escultures, encara que novament, sense mirades.

«Aquí hi ha molt rastre humà, però és inert. Veig l’escultura com si hagués perdut l’ànima». És en aquest punt en què Quintana té un record per a la seva mare. «Ella em va ensenyar a estimar aquesta ciutat, encara que no visqui aquí des dels 12 anys. Per tant, el millor homenatge que les podia fer a les dues era incloure l’estatuària de la ciutat a la meva obra».

Del seu procés creatiu, Quintana destaca la seva relació amb el paper. «Necessito barallar-me amb ell i amb el dibuix, començar una peça, donar-li la volta, deixar-la un mes castigada contra la paret, si cal, tornar a treure-la i barallar-m’hi de nou, fins que aconsegueixo que surti. 


Unes obres sense rostre i també sense títol. La raó? «Prefereixo parlar amb elles que d’elles», diu. Que interpel·lin les persones que se les miren, que cadascú se les facin seves».

 

El perfil
Un tarragoní calafellenc

Marc Quintana va néixer a Tarragona (1975) i a 13 anys va marxar a viure a Sant Cugat del Vallès. A 19 anys entra a la Facultat de Belles Arts, estudis que deixa per fer Disseny Gràfic.

No obstant això, la veritable inspiració la va trobar a Galícia, al costat del seu pare, artista com ell. «Al seu estudi vaig treballar des de la base, em va ensenyar tot el que es pot ensenyar», destaca cofoi.

A partir d’aquí va llegir molt i també va viatjar molt, uns viatges sempre vinculats al món de l’art. És a Nova York on el tarragoní sent per primera vegada la sensació de ser un «professional de l’art. On trec unes obres que comencen a semblar-se al que veia en les galeries».

Quintana ha exposat a diferents països i és la primera vegada que ho fa al MAMT. Actualment resideix a Calafell.

Comentarios
Multimedia Diari