Trenta Carnavals amb molt de marro

El Carnaval de Tarragona té alguns moments d’inflexió que han marcat un abans i un després. El cop d’estat de 1936 en suposà aviat la prohibició oficial. Els anys 1950, les primeres actituds contestatàries en la clandestinitat. El 1981, l’inici de la recuperació democràtica de la festa amb una revetlla popular central –amb la Companyia Elèctrica Dharma i l’Orquestra Retorn–, acte que ha passat a millor vida durant l’actual govern socialista. El 1991, la desaparició de la guerra de la farina després que morís un nen. 

Aquest mateix any un rejovenit Ajuntament convocà un concurs d’idees entre el teixit associatiu per captar noves aportacions a la festa. Arran d’aquesta iniciativa, guanyada pel Grup Disc 45 –amb seu al barri de Sant Salvador–, les bases de 1992 establiren que el rol del Carnestoltes passaria a ser encarnat per la comparsa guanyadora de l’edició anterior, que aquell mateix exercici tindria Concubina oficiosa. 

Això no obstant, la Concubina no fou esmentada en programa fins a 1994, i no obtingué número ordinal fins a 1995. Per això, enguany comptem amb la Concubina 25a de l’era moderna a Tarragona. Sobta que en un temps de màxima protesta contra les agressions sexistes, el conjunt del Carnaval tarragoní no hagi aprofitat aquest aniversari rodó per fer-ne bandera. 

Empremta en la festa
En aquells moments de creixement i ampliació de la seqüència ritual de la celebració, foren diverses les comparses que deixaren una emprenta essencial. Avui parlem de la comparsa de les xiques i xics de la Creu Roja, Aquí Hi Ha Marro. Nascuda el 1990 quan l’hospital del carrer Maria Cristina anunciava el tancament, n’ha estat una peça clau. 

Atresoren set primers premis i dos segons, a més de dues disfresses d’or. Per això, Lluís Curiel el 1996, Martí Pla el 1999, Paco Roca el 2001, Esteve Torres el 2003, Jesús Díaz el 2007, Aleix Poblet el 2011 i Adrià Esparza el 2014, han lluït com a Carnestoltes amb el segell d’Aquí Hi Ha Marro. Alhora, Sònia Gasull el 2005 i Cristina Aymerich el 2009 han interpretat les Concubines. 

En diferents moments en què el Carnaval ha estat molt temptat pel monopoli de la ploma, Aquí Hi Ha Ma marro ha tingut sempre un grupet de dones –insistents i alhora xaladores– que han apostat per la roba, pels metres i metres de teixit. L’abundància de tèxtil implica tisores, fil i agulla, cosir i cosir. Això derivava inevitablement amb una elegància, contraposada en general al vestit escàs. 

Artesania tèxtil
Si avui la Rua del dissabte s’anomena de l’Artesania, de ben segur es deu a algunes converses amb un nom indispensable en la rerabotiga d’aquest col·lectiu, l’Alícia Navarro, i amb una altra dona, ja desapareguda, clau en el procés de recuperació de la festa: la Pepi Montero, de La Ballaruga, de l’Associació de veïns progressista de Torreforta. Són freqüents els anys en què ambdues entitats han fet parella de Carnestoltes i Concubina, cadascuna d’elles amb estils diferents però complementaris. 

Aquí Hi Ha Marro també ha treballat la faceta de la carrossa, peça indispensable temps enrere per obtenir un bon resultat en el concurs. Tot i que aquest no ha estat mai el punt fort de Tarragona si el comparem amb Carnavals com el de Sitges, els del Penedès o els de la Costa Brava, on els carrossaires són un món en si mateix, la comparsa del Marro ha sabut, amb manetes, treure’n bon resultat. 

Enrere queden hores i anys de preparatius, tombs esgotadors pel centre i els barris, assaigs de sermons per polir la dicció dels monarques de la república de Xauxa, reunions de comissions, ensamblatges entre Carnestoltes i Concubina, volcans d’idees, gales d’enterrament i complicitats infinites. Brindem per aquests trenta anys.