Un Sant Joan retro

Quan era un nen en la dècada de 1970, el final del curs s’encavalcava amb la compra de petards per celebrar la Nit de Sant Joan. Els coets, les foguerades i la coca amb confitura eren i són signes populars de la festa. Amb el pare era obligada la visita a l’armeria Pons –al carrer de la Unió– o al 95, el ‘Bazar Moderno’ del Guifredo i la seva dona, a la Rambla a tocar d’Adrià.

A l’armeria, darrere d’un taulell dels de veritat, es despatxaven els artificis més bons i potents. Els trons de bac –avui només autoritzats per a les Falles– eren els meus preferits. Són els que peten quan els llences amb força a terra. No tenen metxa però precisament això els feia diferents. Embolicats en paper d’estrassa marró i servits en una caixa de cartró plena de serradures, eren extraordinaris. Petaven i peten fort.

També hi tenien trons de metxa i coets de canya, tot i que d’aquests darrers no en fèiem massa ús, perquè no eren tant per a canalla. La petita quantitat de material que el pare comprava em semblava un autèntic castell de focs.

El 95 del Guifredo

Al 95 anàvem a buscar el producte més infantil: piules, traques xineses, bengales, cebetes, fonts o sortidors, i algun volcanet d’espurnes. Entrar en aquella botiga era un espectacle. Tots els prestatges estaven replets de souvenirs turístics de dubtós gust –toreros, flamenques, plats, ceràmiques...–, bromes com les mítiques bombes fètides, jocs de màgia de dificultats diverses i joguines variades. Però els dies previs a Sant Joan els coets eren els amos.

Les piules són els petards de tro més senzills i de potència molt escassa, normalment embolicades en paper verd. Les traques xineses, la suma d’un munt de piules diminutes i encadenades de manera que fan l’efecte d’explosions consecutives. Embolicades amb paper vermell, també són prou inofensives. Les bengales se sostenen amb la mà i fan espurnes cridaneres, i les cebetes ofereixen la versió supersenzilla dels trons de bac. Tot plegat, molt infantil, com pertocava.

Amb els anys el Guifredo, amb un bigoti característic, ulleres peculiars i l’eterna bata per no embrutar-se, havia aconseguit articles més potents, d’aquells amb què ja et pots fer mal de veritat.

Més grandets, amb els amics havíem visitat una botiga de coets a la Part Alta, situada al carrer Comte o a Mediona, que aleshores em semblaven iguals. La regentava un senyor d’edat prou avançada. No deixa de sorprendre’m què hi feia l’establiment enmig del «barri xino», i alhora com hem perdut el teixit comercial proper en la ciutat antiga. La botigueta, austera, oferia diversitat de coets i petards, alguns de notable potència.

Hora de disparar

Cadascú disparava la pirotècnia on podia: al carrer, potser a recer d’alguna foguerada; en terrats, a la platja... Amb la família acostumàvem a fer cap a la parcel·la, on també cremàvem una petita foguera. La coca arrodonia una celebració que era popular, però que, encara en dictadura, no comptava amb actes comunitaris de carrer com les revetlles i, després, les cercaviles amb grups de foc.

Alguns vam viure la recuperació de la revetlla pública, que a Tarragona es feu forta a la plaça del Mercat i a la platja, primer a l’Arrabassada i després al Miracle. En una de les primeres edicions de les ballarugues al Mercat, a mitjans dels 80, gaudirem d’aleshores una novella Orquestra Girasol, que havia vist a la Fira de Teatre al carrer a Tàrrega i fitxat per a Tarragona.

Després també hem patit com l’Ajuntament socialista condemnà les revetlles a la platja, veritable epicentre de les comarques tarragonines per veure sortir el sol a ritme de les músiques més diverses. La Nit de Sant Joan d’enguany s’assemblarà més a la viscuda com a nen.