Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Un Sant Magí per fer-nos companyia

"Centenars d’espelmes s’anaren encenent i acumulant a l’esquerra de la porta de l’ermita, moltes acompanyades d’un breu i silenciós prec"

Jordi Bertrán

Whatsapp
Les tradicionals espelmes no s’han deixat d’encendre al Portal del Carro. Foto: j. bertran

Les tradicionals espelmes no s’han deixat d’encendre al Portal del Carro. Foto: j. bertran

El president de la Confraria de Sant Magí, Adolf Quetcuti, i l’arquebisbe, Jaume Pujol, han estat claus perquè la festa patronal hagi pogut mantenir el vessant devocional. Des del coneixement de la gravetat dels atemptats i amb l’horitzó d’una possible suspensió de la celebració pel consistori, van posar en valor l’origen pietós de l’ermità de la Brufaganya.

Convençuts que calia repartir l’aigua i complir amb la seqüència litúrgica al Portal del Carro, rededicada a les víctimes, el dia 18 van difondre el missatge en els mitjans de comunicació i les xarxes. «En aquests moments les persones poden considerar més necessari apropar-se al Portal del Carro, recollir l’aigua i pregar», comentava l’arquebisbe al Diari. Al migdia Quetcuti detallava a les forces policials municipals el ritu de visitar el santuari maginià enclavat en la muralla. 

A les 7 del vespre l’arquebisbe i el capellà administrador del Portal del Carro, Francesc Gallart, beneïen l’aigua al llindar de la capella que les tropes franceses no pogueren fer volar pels aires el 1813. Enmig de les hores cruentes d’aquest 2017, el carrer envelat esdevenia novament símbol d’esperança per a uns, emblema de coratge per a d’altres. 
Sense ser notícia ni voler-ho, la tarda del 18, la matinada del 19 i tota la jornada del sant, milers de tarragonins feren el pelegrinatge fins al capdamunt de la ciutat. Confraria i veïns havien organitzat la distribució de l’aigua en ampolletes de vidre i cantirets d’argila, per dur-la a casa o a l’hospital. 

Es repetia el gest de beure a galet dels càntirs grossos disposats sobre taules. D’altres s’apropaven per aconseguir les mides protectores de l’anacoreta amb les senyeres catalana o tarragonina. Hi ha qui buscava una estampa per substituir la deteriorada pels anys. Alguns adquirien galetes artesanes en forma de càntir. 

Un nus a la gola
Centenars d’espelmes s’anaren encenent i acumulant a l’esquerra de la porta de l’ermita, moltes acompanyades d’un breu i silenciós prec. Més enllà de les circumstàncies personals, el mot «pau» ressonava des de l’ànima.

Dins la capella bastida en la muralla, molts besaven la medalla lligada al quadre històric de sant Magí, origen de l’esglesiola. D’altres seien en bancs per resseguir els racons del temple o pregar. Tarragonins conversaven sobre la quietud que els havia furtat la joia i l’eco de picarols i campanetes de cavalls i mules traginadors del líquid de la Brufaganya. 

Amb llacets negres els Portants de l’aigua, amb Carles Salvadó al capdavant, havien mantingut el repartiment d’alfàbrega, disposada perquè cadascú se’n servís unes branquetes. El petit Magí processional romania en l’antiga església de les Oblates, sense estrenar les millores en el pas durant la processó documentada des del 1847. 

Vaig tornar-hi el 19 al matí i a la tarda. Vaig veure o parlar amb persones que repetien el ritu. Algunes em confessaven que estaven espantades. D’altres verbalitzaven la tristor que havia inundat la vigília. 

Hi ha qui venia d’esmorzar de forquilla perquè no volia interrompre el costum. Emergien samarretes amb escuts castellers. Altres travessaven el carreró enramat entre les places de les Cols i Dames i Vells. Un nen lluïa un solitari mocador casteller. Un avi, espardenyes pageses. L’Imma del Solet teixia flors amb les mides del sant. 

La barbàrie ha fet emmudir el programa de festes, però no ha aconseguit que ens tanquem en l’individualisme isolador. La sang esquitxada a Barcelona, Cambrils i Sant Just Desvern ha tingut com resposta la companyia que ens hem fet en el costerut carrer pel qual el sant tarragoní escapà dels cruents romans. Devoció i valor públic contra el desconsol.

Temas

Comentarios

Lea También