Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Un flabiolaire tarragoní a Washington

Versatilitat. El flabiol forma part de les mitges cobles, les cobles de tres quartans, les de ministrers i les de sardanes

Jordi Bertran

Whatsapp
Joan Moliner, al costat del flabiolaire tarragoní del segle XIV esculpit a la catedral per l’anglès Reinard des Fonoll. foto: J. Bertran

Joan Moliner, al costat del flabiolaire tarragoní del segle XIV esculpit a la catedral per l’anglès Reinard des Fonoll. foto: J. Bertran

Joan Moliner Pedrós arribà a Tarragona el 1994 per una història d’amor amb qui avui és la seva dona. L’havia coneguda en un curs musical a Berga, ja que el nostre protagonista és instrumentista des de fa 35 anys.  Començà el 1983 amb el flabiol i el tamborí a la Cobla Ciutat de Cornellà, localitat on nasqué el 1964. Els estudis de guitarra, l’afició sardanista dels pares i algunes classes amb Josep Vilà, «Pepet», el feren afegir el flabiol al ventall d’instruments.

Acabat de tornar de la nord-americana Washington, entre el 25 de juny i el 9 de juliol ha estat un dels músics de l’expedició catalana convidada a l’Smithsonian Folklife Festival, certamen d’arrel de la prestigiosa institució Smithsonian, titular d’una àmplia xarxa de museus i equipaments patrimonials i artístics. El Joan hi ha anat amb la Cobla Catalana dels Sons Essencials, fundada el 2011 per jugar amb els codis de la tradició oral, mediterraneïtat i jazz, i posar-los al servei de gèneres autòctons.

A Tarragona el flabiol i el tamborí són documentats iconogràficament en la catedral, com el magnífic exemple a la dreta de la fotografia que il·lustra aquesta pàgina. Moliner el considera «el millor flabiolaire en relleu del món». Esculpit entre 1321 i 1326 com a permòdol, prové del rerecor de la nau central de la seu. Des de 1963 fou reubicat a la dreta de l’absis, davant de la porta dita de santa Tecla.

Un altre cas, recollit per Isabel Companys i Núria Montardit a Embigats gòtico-mudèixars al Tarragonès, és la cabra flabiolaire d’una escena de les faules d’Esop, en què el cabrit burla el llop gràcies a l’afició musical de la bèstia ferotge. Aquesta mostra pertany al cor de la sagristia de la catedral, datat entre els segles XIV i XV.

Aquests casos constructius d’època gòtica coincideixen cronològicament amb la configuració teatral del cicle medieval del Corpus, Santa Tecla i les entrades espectacularitzades, que precisament s’inicia amb l’arribada de la relíquia del braç de la patrona el 1321, i es defineix en els 200 anys següents.

L’aeròfon de columna, de la família de les flautes amb embocadura de bisell i construït amb fusta, perllongaria l’ús en les festes populars. 
Així el 1861 encara acompanyava les passejades del porquet pels carrers tarragonins prèvies a la rifa per Sant Antoni.  Acostuma a mesurar entre 20 i 25 cm, i té cinc o sis forats a la part superior i tres a la inferior. Es toca amb una sola mà, mentre que amb l’altra es fa sonar el tamborí. 

Un cas únic

El Joan era una «rara avis» perquè compaginava la feina a la cobla, dedicada a les ballades de sardanes, amb les actuacions de concert i ballables tradicionals, així com les de seguici.  Als concerts i balls arribà de la mà de Francesc Marimon, barceloní fundador de la Cobla Mínima i La Portàtil FM, mentre que a les de seguici ho féu amb la Cobla Manxaire, liderada pel sabadellenc Simó Busquets, aleshores omnipresent en les festes patrimonials del Garraf amb els balls de cercolets i pastorets.

«Abans les sardanes i la festa patrimonial eren dos mons molt allunyats. La cobla veia el ball folk i els seguicis com de segona categoria, mentre que aquests consideraven l’altra com elitista i distant», raona Moliner. «Ara tot ha canviat bastant. Uns i altres músics tenen el mateix títol, i la cobla veu que els tradicionals no són quatre sapastres, sinó que hi ha nivell, i els reconeixen els valors culturals».

Amb la titulació superior de guitarra del Conservatori Municipal de Barcelona i de música tradicional de l’ESMUC, també del cap i casal, el Joan exerceix com a professor a l’Escola i Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat de Vilanova i la Geltrú, i a l’Aula de música tradicional El Tecler de Tarragona. Havia format part de la Cobla La Principal de Tarragona i ara és a la Maricel, de Sitges, i a l’única banda de flabiols i metalls existent, Els Francolins, «encàrrec del Carnaval de Tarragona», quan aquesta festa equilibrava lluentons i recuperació de l’ADN autòcton.

«La crisi ha estat terrible per als músics, ja que les actuacions van disminuir radicalment. Ara comencem a respirar», comenta alleugerit. L’economia es va endur l’Aula de Música Tradicional de la Generalitat, on treballava. «Sortosament deixà llavors i les escoles de tradicional d’ara són hereves del que se sembrà», conclou el flabiolaire tarragoní que ha sonat els instruments a la capital nord-americana. 

Temas

Comentarios

Lea También