Un homenatge a la terra

Recuperar el contacte i respectar la terra, els arbres, els rius... La natura, en definitiva. És el sentir de Lluís Foix, periodista de renom, exdirector de La Vanguardia, corresponsal als Estats Units i Anglaterra, i un enamorat del seu poble, Rocafort de Vallbona (Urgell). Ahir va ser a Tarragona acompanyat per amics, familiars, lectors i personalitats per presentar el seu darrer llibre, El que la terra m’ha donat.

Una publicació que és una reivindicació del paisatge d’aquí i d’arreu des de l’òptica d’un home viatjat i que «quan es fixa en la natura veu més coses que la majoria de gent», com el va definir el periodista Antoni Coll, amic de Foix i presentador de l’acte celebrat a l’Institut Municipal d’Educació de Tarragona (IMET). Una mirada interior d’algú que reconeix que «no li parlo a la terra, però hi tinc un diàleg» i en la qual troba música, cultura i civilització. Uns elements indispensables per a la vida. 

És a partir de les quatre estacions de l’any que estructura el llibre i convida el lector a viatjar per la seva trajectòria personal i professional, fent parades en alguns dels paisatges dels 84 països des dels quals Foix ha enviat cròniques periodístiques.

En la presentació d’ahir en va anar repassant alguns, com els camps d’olivers d’Itàlia, cuidats amb cura pels pagesos de la zona i que produeixen un dels grans bens de la cultura mediterrània: l’oli d’oliva. De l’oli, en va parlar força ahir Foix.

En va reivindicar el seu paper amb energia, com un producte que va més enllà de la gastronomia i que amb el pas dels segles ha estat un tresor per a totes les civilitzacions que han habitat al voltant del Mare Nostrum.

També va parlar de les estacions a Washington, en una part del llibre en el qual el lector podrà trobar algunes vivències de la seva etapa de corresponsal; de la importància per als humans de tenir en possessió un tros de terra com passava a la Xina maoista o del soroll desconcertant dels blocs de gel baixant pels rius de Sibèria.

Evasió

El que la terra m’ha donat no només té una vessant reivindicativa de la natura. També ha exercit una funció terapèutica per a l’escriptor, ja que, tal com va reconèixer, «m’ha servit d’amortidor» de la voràgine de l’actualitat política dels darrers temps. No obstant això, ha estat escrit durant els anys que portem de procés sobiranista a Catalunya. 

Tot plegat li ha servit per descobrir que «la terra falla menys que les persones» i també per arribar a la conclusió que, en el futur, «la terra tornarà a tenir preponderància sobre la persona» fins al punt que «el coneixement se salvarà al món rural» i no pas a les grans ciutats tecnològiques i sensoritzades.

Una evolució tècnica que, malgrat tot, ha servit per resoldre una anomalia social: «Abans la gent de poble quan anava a la ciutat tenia complex d’inferioritat. Des de fa uns 40 anys això ha desaparegut. Ara, qui neix en un poble té les mateixes oportunitats que qui està a la ciutat», va sentenciar. Ho diu algú que, tot i haver-ho fet fa més de 40 anys, va néixer en un poble i ha acabat recorrent quasi tot el món.