Un pavelló, un Palau i altres sostres temporals

Al març, amb l’arrencada de l’estat d’alarma, l’Ajuntament de Tarragona va adequar el pavelló del Serrallo per acollir 25 persones vulnerables amb problemes de vivenda. Persones sense sostre, persones en situació d’infravivenda, persones que vivien en pensions i que es van quedar sense ingressos...

Amb el nou decret d’alarma, tornem a obrir un equipament temporal per tal de garantir el compliment del toc de queda. Aquesta vegada es multiplica per dos les places, arribant als 50 llits. Suposo que l’arribada del fred fa que s’ampliïn les places. A més, cal tenir en compte que Fundació Bona Nit ha posat en marxa, com cada any, els llits en pensions de la ciutat. En total, 65 noves places per atendre a persones sense sostre o amb dificultats habitacionals. Aquestes accions reforcen les places de l’alberg de Fundació Bona Nit, l’únic recurs de nit que obre quasi tot l’any de forma continua i del que desconec si ha tingut alguna afectació per la pandèmia. Sent optimistes, tenim al voltant de 100 places per a persones sense sostre, de les que la meitat són temporals i conseqüència de l’estat d’alarma.

A Tarragona, el recompte de persones sensellar fet el 2019 va identificar, en aquell moment, entre 80 i 110 persones sense sostre. La diferència té a veure amb un tecnicisme sobre un grup de joves que vivien en una espècie de campament en una zona ajardinada de la ciutat. Els que saben sobre sensellarisme diuen que un cop s’acaba de fer el recompte s’ha de projectar el doble de les persones trobades. És una de les recomanacions de l’equip de la Fundació Arrels, entitat de referència a Catalunya. Si fem cas d’això, a Tarragona, en 2019, hi havia al voltant de 200 persones dormint al carrer o en algun dels pocs recursos que té la ciutat.

Per fer comparatives, sempre odioses, Barcelona, entre Ajuntament i Generalitat, compta amb una plaça per cada 520 habitants, unes 3.130 places en total. A Tarragona no arribem a les 50 places estables, però comparativament hauríem de tenir 270 places. Això està tan lluny de qualsevol escenari local, que sembla esbojarrat dir-ho en públic. Però si revisem números i escoltem als que estan en primera línia, veurem que no s’allunya del que en realitat necessitem. Si fem càlculs de coses concretes i amb dades oficials, es confirma aquesta necessitat. Per exemple, Tarragona ha passat de tenir 30 joves al carrer amb expedient provinent de la DGAIA, els mal anomenats exMENAS, en 2019 a tenir més de 60 en seguiment pels serveis socials municipals en 2020. Alguns d’ells vivien a l’intervingut Rancho Grande o al carrer Ferrers. Vam passar de 40 persones dormint al carrer en 2017, a trobar al voltant de 100 en 2019. La identificació de vivendes ocupades, principalment de bancs i grans tenidors, ha augmentat de forma considerable a la ciutat, les dades són molt opaques però la tendència la confirmen tots els implicats. Tarragona, com Barcelona, exerceix un lideratge com a capital de la seva àrea metropolitana. Podem demanar a la resta de municipis que emprenguin accions, però la realitat és que aquesta capitalitat funciona com a pol d’atracció més enllà d’allò que altres facin.

La situació de les persones sense sostre és molt complexa i la pandèmia ha arribat per complicar-ho encara més. A Tarragona, a part de no tenir lavabos públics, s’hi suma el tancament de fonts d’aigua de la ciutat per la situació de pandèmia. L’escletxa de llum que ha significat l’obertura de l’espai Betania, evidencia la manca d’acció de l’administració. Tots els serveis d’atenció, a banda del PAS, són de titularitat privada i infrafinançats per part de l’administració.

Si cada cop que es prohibeix la lliure circulació al nostre país, la nostra ciutat necessita fer aquest tipus d’accions, potser seria el moment d’obrir tots aquests llits de forma estable. Atendre aquestes persones de forma programada i amb recursos que abandonin la temporalitat. Crec que cal iniciar el treball en la metodologia housing first, avançar en la creació d’itineraris formatius i laborals per generar noves oportunitats, ajudar a les entitats tarragonines a transitar des de la cobertura de qüestions bàsiques com el menjar a treballar per l’acció comunitària i l’apoderament. El sensellarisme ha de ser una estrategia proactiva i, veient els fets, a Tarragona continuem només reaccionant davant la urgència. És cert que no és poc, però Tarragona necessita una estratègia valenta en habitatge, allunyar-se dels convencionalismes poc efectius i aprofitar totes les eines a l’abast del municipi per resoldre la vulnerabilitat habitacional. Per suposat, és important invertir diners, però sobretot tenir mirada llarga.