Un rector arrelat al Camp de Tarragona

Divendres 30 de novembre, Sant Andreu, serà molt especial per a Josep Bofarull. El canongí compleix 50 anys de l’ordenació de prevere, rebuda a la parròquia de Sant Sebastià del seu poble el 1968. Amb la serenor i el dinamisme propis, ha exercit responsabilitats en les principals poblacions del Camp de Tarragona: Reus, Tarragona i Valls, on ha estat 15, 10 i 15 anys, respectivament. 

No oblida, però, els 8 anys a Maspujols, on tornà el 2017 per compartir la seva tasca amb l’Aleixar i Vilaplana. «Cada parròquia és com una família. Poden estar a tocar però són diferents», explica el Josep.

La conversa reviu el tardofranquisme, encara amb el cardenal del règim, Benjamín Arriba y Castro, qui l’havia ordenat. Parròquies com la Sang de Reus, on exercí com a vicari amb tres rectors, combinaven l’eufòria catequètica i una comunitat molt activa i políticament plural. Cada dilluns s’hi reunien una quarantena de persones.

«No ens cal l’acceleració actual», assegura Bofarull

Altres trobades eren clandestines, amb un jove Josep vigilant els voltants, i s’havien arribat a realitzar a l’interior del temple com a prevenció.  
Dels temps de lluita per la democràcia que desembocaren a la mort del dictador, hem passat als actuals quan refloten vells esperits. «No em podia imaginar la involució actual», apunta. «D’altra banda, creia que Catalunya era una illa, que els polítics serien honestos i sense corrupció».

Parròquia de Sant Pau
L’estada a Tarragona vingué amb l’arquebisbe Ramon Torrella que el portà a Sant Pau, temple protagonista de l’actualitat aquest dijous. «Era la gran parròquia per l’organització interna, els habitants corresponents, les reunions del dissabte al matí, l’esplai tan potent», diu. En sorgí l’edifici annex.

Xerrem sobre la Tarragona dels anys noranta. «El fet de ser seu de la cúria diocesana, de les oficines del bisbat, del govern civil, de l’herència de l’antiga plaça militar, d’alcaldes que van a missa fins quan no pertoca... converteix la localitat en diferent», raona. «Vaig connectar amb el barri, les entitats i els desfavorits, però no amb la ciutat».

Com les fonts, les parròquies han d’estar obertes

El Josep explica la dinàmica vinculada amb el Diari, veí de la parròquia. «Teníem un grup que es reunia per comentar l’actualitat, la local i la de més enllà. Per torn un assistent escrivia una carta al director amb l’esperit del col·lectiu, però signava individualment. Foren 10 anys magnífics!». 
 

Religiositat popular
En l’etapa vallenca, vaig tenir el plaer de coincidir amb el canongí per a la preparació de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela 2011. La màxima del Josep era que la ciutat entrés a l’església, i que aquesta sortís al carrer, difuminant el llindar del temple. Els ben asseguro que ho assolí. 

Entusiasta del futbol i poc amic dels calçots, s’autodefineix com un convertit envers la religiositat popular. «A Reus la Congregació de la Sang no acceptava el Concili Vaticà II i manteníem distància recíproca. També és cert que la consideració d’antiqualles pel Concili cap a processons, novenes i devocions planeres enfront de la importància de la litúrgia i de la catequesi, era equivocada», sintetitza. 

En canvi, a Valls mossèn Bofarull esdevingué permeable cap a «una comunitat que fa que la devoció a la Mare de Déu de la Candela no tingui comparació. No hi ha unes festes similars», assegura ferm. «Crec que el sentit de la maternitat ens estira cap a ella, sobretot quan ens sentim dèbils i indefensos». I traça un altre símil: «No és un punt final d’arribada, sinó el camí mateix, el pont facilitador cap al Fill». 

En una casa que aviat s’omplirà de pessebres d’arreu del món, en el temps breu de l’Advent dels quatre primers diumenges de desembre, el Josep llança un missatge de «mirar el futur sense por i amb esperança».