Un ‘tren’ a la seva bola

G uardo el record, de quan era ben jove, del temps i dels retards habituals que patíem el usuaris de RENFE per recórrer els aproximadament 50 kilòmetres que separen el meu poble del Penedès de Barcelona. La durada ‘oficial’ del trajecte estava fixada a l’entorn d’una hora i mitja –una barbaritat per 50 Km– però, tot i així, habitualment durava bastant més. El temps de viatge i la quantitat de retards van fer que la saviesa popular li donés un altre significat a l’acrònim de la companyia: ‘Retards Enormes, Necessitem Forces. Empenyin’. Avui el temps de durada oficial del viatge és de pràcticament una hora –curiosament la mateixa que entre Tarragona i Barcelona, que estan separades el doble– però segueix subjecte a les incidències del sistema de rodalies que coneixem i patim.

No imaginàvem llavors que el mateix significat popular de l’acrònim podria aplicar-se també al retard en les inversions ferroviàries, encara que avui en dia no encaixi amb les sigles de l’actual empresa administradora d’infraestructures ferroviàries –ADIF- que al 2005 va heretar de l’antiga RENFE. El corredor del mediterrani, el tercer fil com a solució provisional per la connexió de les mercaderies de Tarragona a l’ample europeu –al 2012 es deia que estaria disponible el 2016- o la solució definitiva d’aquest transport per l’interior són exemples d’inversions amb retards i/o llargs temps d’execució des del seu naixement com a idea.

En paral·lel, volem guanyar el futur. Els fons europeus Next Generation derivats de la davallada econòmica provocada per la Covid apareixen com la gran oportunitat. El projecte de la vall de l’hidrogen de Catalunya aglutinat entorn a la URV és el tercer en pressupost –6.556 milions d’euros–del conjunt dels 27 projectes –41.400 milions d’euros– que el govern català va enviar a la Moncloa per optar a aquests fons. Una iniciativa que posa el focus en la dècada que hem iniciat i que, a més de participar en el canvi del mixt de les fonts d’energia per a la mobilitat, ha de refermar el futur de la industria química a Tarragona gràcies a les avantatges que suposaria la proximitat de tenir aquí aquest nou vector energètic que ha de jugar un important paper en la descarbonització de les seves fonts d’energia i del hidrogen que consumeix com a matèria prima.

Confiem que aquest projecte superi els filtres de la Moncloa davant l’efervescència de projectes de producció d’hidrogen verd que han proliferat a tot l’Estat i que també aspiren als fons europeus. Però no siguem ingenus. A més de raons econòmiques, socials i de generació de coneixement, les raons i els acords polítics també tindran el seu pes en la decisió de a quins projectes la Moncloa obrirà la clau.

El projecte de la vall de l’hidrogen a Tarragona és una clara oportunitat d’enriquir el pes industrial de la nostra economia afavorint la transició energètica al temps que genera i alberga coneixement sobre aquest nou vector energètic. Té grans reptes per davant, com resoldre la ubicació de les plantes generadores d’energia elèctrica renovable per produir hidrogen verd, i carències heretades com són les vies de comunicació a les nostres contrades. Una vall industrial i del coneixement requereix d’infraestructures logístiques que facilitin la mobilitat de persones i mercaderies. I aquí ens retrobem de nou amb les nostres infraestructures ferroviàries que no participen de l’oportunitat dels fons europeus i que, previsiblement, seguiran al seu ‘tren’, independentment del que segueixi el projecte de la vall de l’hidrogen. Un ‘tren’ lent i amb retards que no té les forces suficients que l’empenyin.