Avui parlo de paÃs. En tant que ciutadà nascut a Catalunya, també hi visc, també hi treballo, l’estimo, i alhora, és on tinc els diners i és on pago els meus impostos. Altres no poden dir el mateix. I per tant, n’espero serveis, amb eficà cia i eficiència. I n’espero una vida digna; per cert, cada cop més qüestionada des de dins del nostre territori. La pressió i el control sobre les professions lliberals, ratlla la vergonya: intervencionisme bolivarià , si se’m permet.
L’«alta» polÃtica catalana està provocant una divisió social sense precedents entre els quals tenen una professió liberal i els que exerceixen la respectable funció pública. Mai com ara, la pressió sobre les professions liberals i el funcionariat públic havia estat tan alta. Mentrestant, des de l’administració polititzada, s’aixeca una falsa bandera d’eficiència. Però només es palpa l’olor de cà rrecs i funcions duplicades.
Com a arquitecte i arquitecte tècnic, professional autònom –perdó, que som autòmats– ja fa dies que m’atabala la idea del viatge sense bitllet i sense destÃ. Sense bitllet, per demostrar que t’arrisques en nom d’altres, i sense destÃ, per saber on vas. Pujar al vaixell dels designis de la polÃtica ja sabem que és perillós i incert. Per definició, ser polÃtic arrossega l’etiqueta de les incerteses, massa sovint gruixudes i esquives. Es tracta de tirar la pedra i amagar la mà . Ningú mata la vÃctima però finalment, tots li han tirat pedres. I entre tots, s’està matant Catalunya a base de paperassa que només justifica cà rrecs d’escalfacadires.
Intervencionisme
Amb arquitectes i arquitectes tècnics s’hi ha entrat a mata-degolla amb un intervencionisme polÃtic sense precedents; retorçat, ineficient i inútil que paralitza l’economia. És clar que la construcció, sembla que és encara la mare del finançament estrany o la moneda negra de bescanvi. És la mare dels ous d’alguna cosa fosca, no clara. I això ha fet que una gran part de la polÃtica destrueixi un sector per transformar-lo en un Ens ferit de mort. I mentrestant per ser promotor immobiliari, o constructor, ni manquen ni tÃtols, ni habilitacions, ni exà mens, ni proves, ni controls, ni res de res. Tot recau sobre l’intervencionisme sobre els professionals acreditats. És més fà cil empaitar als legals que aquells que s’emparen en la il·legalitat o en les tenebres de la legislació vocacionalment imprecisa.
Ningú s’imagina a un metge, o un infermer, que després d’operar a un pacient hagi de portar a la Generalitat de Catalunya un certificat, o emplenar un formulari oficial abans per a operar-lo. O haver de justificar quina operació farà , amb el projecte tècnic d’operació, visat pel seu col·legi professional i auditades les comes, els punts o els errors tipogrà fics. I si és el cas, no se li permeti un VAL L’ESMENA signat a puny i lletra sobre el document original. Tampoc imagino a un enginyer, a un advocat fent el mateix i havent d’emetre continuadament certificats oficials de cada tasca feta, ni que se sotmeti a un estricte control la lliure activitat econòmica en cap altre front. I sembla que va per llarg i in crescendo.
És dolorós que davant una trista tramitació telemà tica, un error en un document no es pugui esmenar amb una compareixença personal. Ho admet un notari, que és un fedatari públic, o un secretari d’ajuntament, o qualsevol persona amb dos dits de front. Però no pas l’Agència de l’Habitatge a Tarragona. Estan per sobre de tot això. És la materialització de la indignitat de tracte a què se sotmet els tècnics. Una mateixa fila per usuaris i tècnics. Som tramitadors i tècnics responsables però ens foten a la cua. Tots a la mateixa p... fila. Igual que en un hospital: metges i usuaris a la mateixa fila? Oi que s� Raonable?
Aprofito per saludar al Director General de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya per dir-li que es mirin el melic. Les oficines de Tarragona ratllen la vergonya. Són insegures als discapacitats en cas d’evacuació perquè només ho poden fer amb ascensor o tirant-se en planxa al buit de les escales. Estan al nivell de planta primera, sense rampes ni cap mena d’element que resolgui aquest problema. Tampoc es disposa de control d’accés amb escà ner, cosa que minva la seguretat. Ara sÃ, a les oficines del carrer Aragó sobren escà ners i controls, i tot és maco. I mentrestant Tarragona, podrida de fà stic. Colla d’assessors que escalfen cadires i cobren sous astronòmics. No tenen ni idea d’empresa ni de fer rendible la funció pública. I el missatge polÃtic és que tenim rà tio baix de funcionaris. O sia que a espavilar, que la vaca encara s’ha d’engreixar a costa de tributs, no pas a base d’eficiència. Caldrà , doncs, esperar que en els pròxims anys apareguin nous llocs públics per a controlar des del rotllo de paper de và ter, el color de les tovalloles o els pets que es pugui fer l’usuari en una llista d’espera. Patètic és poc, lectors.
Aquesta és l’eficà cia d’una administració que sap on va? O és un gueto polÃtic que vol portar gent a la barca per tenir la cadira com a capità ; contramestre o armador? Quants seran a remar i quants no fotran un pal a l’aigua i només posaran llastre a la barca? Patètic projecte d’eficà cia pública. Si volen, és un exemple groller, però explica que som més a la vora de «Guantanamera», que de Finlà ndia. Si no, mirin la pel·lÃcula. I l’Arxiu Històric Provincial té encara l’entrada apuntalada des de fa més de 3 anys perquè a Barcelona la flauta no sona i no es deuen poder destinar 3.000 miserables euros a arranjar-ho. RidÃcul i ridiculitzant exemple de la ineficiència, i controlada des de fora.
Sucursalisme tarragonÃ
I mentrestant, a Tarragona, patim un sucursalisme auspiciat per un Govern de la Generalitat més centralista que el centralisme de l’estat sobre Catalunya. Tot plegat sembla enfocat a aniquilar l’autonomia del territori per generar a poc a poc un esquema futur de ciutat estat. I serà la gran Barcelunya? Què s’hi juguen? El camà de la independència s’oblidarà de tenir un territori equilibrat? Aquesta és la Catalunya equilibrada que volem? Per què no obrim un debat seriós sobre model territorial? O del model d’eficiència administrativa? O d’un model educatiu a la finlandesa? O d’un model sanitari que permeti helicòpter a Tarragona? A quants habitants ha d’arribar Barcelona en detriment d’una Catalunya desequilibrada? A qui afavoreix aquesta situació de desequilibri palpable? Quin és el recorregut final? Quant tardarà el tren des de Tarragona a Barcelona d’acà a deu anys? Qui ho tolerarà i per què?
Aprofito per demanar als col·legis professionals una urgent necessitat de debatre el model territorial, urbanÃstic i de construcció en una Catalunya nova. Per què no en parlem seriosament? Per què no hi ha debat? Estimats lectors. Al vuit-cents, el viatge a Cuba per treball era un viatge clar. Hi havia una fita clara, un destÃ, una manera de fer, un model de negoci, una forma de fer-lo, una finalitat i uns objectius definits. Malgrat això, l’embranzida d’agafar un vaixell i estar setmanes de viatge era dur; molt dur. I ple de riscos. No era fà cil. Ara és al revés. Els viatges semblen curts i senzills, però els destins, inescrutables, o inexistents.
Una Catalu-nyap independent?
19 mayo 2017 16:35 |
Actualizado a 19 mayo 2017 16:35
Se lee en
minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este
enlace.
Comparte en:
Temas:
Comentarios