Una Catalu-nyap independent?

19 mayo 2017 16:35 | Actualizado a 19 mayo 2017 16:35
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Avui parlo de país. En tant que ciutadà nascut a Catalunya, també hi visc, també hi treballo, l’estimo, i alhora, és on tinc els diners i és on pago els meus impostos. Altres no poden dir el mateix. I per tant, n’espero serveis, amb eficàcia i eficiència. I n’espero una vida digna; per cert, cada cop més qüestionada des de dins del nostre territori. La pressió i el control sobre les professions lliberals, ratlla la vergonya: intervencionisme bolivarià, si se’m permet.

L’«alta» política catalana està provocant una divisió social sense precedents entre els quals tenen una professió liberal i els que exerceixen la respectable funció pública. Mai com ara, la pressió sobre les professions liberals i el funcionariat públic havia estat tan alta. Mentrestant, des de l’administració polititzada, s’aixeca una falsa bandera d’eficiència. Però només es palpa l’olor de càrrecs i funcions duplicades.

Com a arquitecte i arquitecte tècnic, professional autònom –perdó, que som autòmats– ja fa dies que m’atabala la idea del viatge sense bitllet i sense destí. Sense bitllet, per demostrar que t’arrisques en nom d’altres, i sense destí, per saber on vas. Pujar al vaixell dels designis de la política ja sabem que és perillós i incert. Per definició, ser polític arrossega l’etiqueta de les incerteses, massa sovint gruixudes i esquives. Es tracta de tirar la pedra i amagar la mà. Ningú mata la víctima però finalment, tots li han tirat pedres. I entre tots, s’està matant Catalunya a base de paperassa que només justifica càrrecs d’escalfacadires.


Intervencionisme
Amb arquitectes i arquitectes tècnics s’hi ha entrat a mata-degolla amb un intervencionisme polític sense precedents; retorçat, ineficient i inútil que paralitza l’economia. És clar que la construcció, sembla que és encara la mare del finançament estrany o la moneda negra de bescanvi. És la mare dels ous d’alguna cosa fosca, no clara. I això ha fet que una gran part de la política destrueixi un sector per transformar-lo en un Ens ferit de mort. I mentrestant per ser promotor immobiliari, o constructor, ni manquen ni títols, ni habilitacions, ni exàmens, ni proves, ni controls, ni res de res. Tot recau sobre l’intervencionisme sobre els professionals acreditats. És més fàcil empaitar als legals que aquells que s’emparen en la il·legalitat o en les tenebres de la legislació vocacionalment imprecisa.

Ningú s’imagina a un metge, o un infermer, que després d’operar a un pacient hagi de portar a la Generalitat de Catalunya un certificat, o emplenar un formulari oficial abans per a operar-lo. O haver de justificar quina operació farà, amb el projecte tècnic d’operació, visat pel seu col·legi professional i auditades les comes, els punts o els errors tipogràfics. I si és el cas, no se li permeti un VAL L’ESMENA signat a puny i lletra sobre el document original. Tampoc imagino a un enginyer, a un advocat fent el mateix i havent d’emetre continuadament certificats oficials de cada tasca feta, ni que se sotmeti a un estricte control la lliure activitat econòmica en cap altre front. I sembla que va per llarg i in crescendo.

És dolorós que davant una trista tramitació telemàtica, un error en un document no es pugui esmenar amb una compareixença personal. Ho admet un notari, que és un fedatari públic, o un secretari d’ajuntament, o qualsevol persona amb dos dits de front. Però no pas l’Agència de l’Habitatge a Tarragona. Estan per sobre de tot això. És la materialització de la indignitat de tracte a què se sotmet els tècnics. Una mateixa fila per usuaris i tècnics. Som tramitadors i tècnics responsables però ens foten a la cua. Tots a la mateixa p... fila. Igual que en un hospital: metges i usuaris a la mateixa fila? Oi que sí? Raonable?

Aprofito per saludar al Director General de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya per dir-li que es mirin el melic. Les oficines de Tarragona ratllen la vergonya. Són insegures als discapacitats en cas d’evacuació perquè només ho poden fer amb ascensor o tirant-se en planxa al buit de les escales. Estan al nivell de planta primera, sense rampes ni cap mena d’element que resolgui aquest problema. Tampoc es disposa de control d’accés amb escàner, cosa que minva la seguretat. Ara sí, a les oficines del carrer Aragó sobren escàners i controls, i tot és maco. I mentrestant Tarragona, podrida de fàstic. Colla d’assessors que escalfen cadires i cobren sous astronòmics. No tenen ni idea d’empresa ni de fer rendible la funció pública. I el missatge polític és que tenim ràtio baix de funcionaris. O sia que a espavilar, que la vaca encara s’ha d’engreixar a costa de tributs, no pas a base d’eficiència. Caldrà, doncs, esperar que en els pròxims anys apareguin nous llocs públics per a controlar des del rotllo de paper de vàter, el color de les tovalloles o els pets que es pugui fer l’usuari en una llista d’espera. Patètic és poc, lectors.

Aquesta és l’eficàcia d’una administració que sap on va? O és un gueto polític que vol portar gent a la barca per tenir la cadira com a capità; contramestre o armador? Quants seran a remar i quants no fotran un pal a l’aigua i només posaran llastre a la barca? Patètic projecte d’eficàcia pública. Si volen, és un exemple groller, però explica que som més a la vora de «Guantanamera», que de Finlàndia. Si no, mirin la pel·lícula. I l’Arxiu Històric Provincial té encara l’entrada apuntalada des de fa més de 3 anys perquè a Barcelona la flauta no sona i no es deuen poder destinar 3.000 miserables euros a arranjar-ho. Ridícul i ridiculitzant exemple de la ineficiència, i controlada des de fora.


Sucursalisme tarragoní
I mentrestant, a Tarragona, patim un sucursalisme auspiciat per un Govern de la Generalitat més centralista que el centralisme de l’estat sobre Catalunya. Tot plegat sembla enfocat a aniquilar l’autonomia del territori per generar a poc a poc un esquema futur de ciutat estat. I serà la gran Barcelunya? Què s’hi juguen? El camí de la independència s’oblidarà de tenir un territori equilibrat? Aquesta és la Catalunya equilibrada que volem? Per què no obrim un debat seriós sobre model territorial? O del model d’eficiència administrativa? O d’un model educatiu a la finlandesa? O d’un model sanitari que permeti helicòpter a Tarragona? A quants habitants ha d’arribar Barcelona en detriment d’una Catalunya desequilibrada? A qui afavoreix aquesta situació de desequilibri palpable? Quin és el recorregut final? Quant tardarà el tren des de Tarragona a Barcelona d’ací a deu anys? Qui ho tolerarà i per què?

Aprofito per demanar als col·legis professionals una urgent necessitat de debatre el model territorial, urbanístic i de construcció en una Catalunya nova. Per què no en parlem seriosament? Per què no hi ha debat? Estimats lectors. Al vuit-cents, el viatge a Cuba per treball era un viatge clar. Hi havia una fita clara, un destí, una manera de fer, un model de negoci, una forma de fer-lo, una finalitat i uns objectius definits. Malgrat això, l’embranzida d’agafar un vaixell i estar setmanes de viatge era dur; molt dur. I ple de riscos. No era fàcil. Ara és al revés. Els viatges semblen curts i senzills, però els destins, inescrutables, o inexistents.

Comentarios
Multimedia Diari