Vila Mutis, el cementiri de Tarragona

L’actual cementiri de Tarragona data de principis del segle XIX. La idea de quan es va fer és que fos extramurs, però avui ja ha quedat dins de la ciutat. Jo des de la meva infantesa ja l’he conegut com a tal. Recordo el senyor Paco, que era la persona encarregada del cementiri. Va passar una vida entre difunts. Això sí, tenia molt de sentit de l’humor. Molts tarragonins de l’època del senyor Paco quan parlaven del cementiri l’anomenaven Vila Mutis, ja que era el lloc més silenciós de la ciutat. Recordo que el senyor Paco vivia al cementiri mateix, en un lloc on avui hi ha oficines i que sempre era molt atent amb els familiars dels difunts. Mai tenia un no com a resposta. També tenia d’altres persones al seu càrrec per fer el manteniment del cementiri. No és que no recordi els seus noms, és que no els vaig saber mai ja que la seva era una feina anònima. El senyor Paco alguna vegada m’havia dit que era l’alcalde de Vila Mutis i que aquell era un poble amb tots els departaments, com ara obres, justícia, etc. També se n’enorgullia de que mai hi havia ni sorolls ni baralles. El senyor Paco tenia una memòria privilegiada i de seguida et deia on era el nínxol que buscaves. Un cop, com que vivia allí, va veure uns que guaitaven a la porta que hi ha retxes i els va espantar fent l’efecte que s’acabava d’aixecar de dormir, amb sorollosos badalls. Deia que t’han de fer por els vius, que en tota la vida de treballar al cementiri de mort no se n’havia aixecat cap.

Ara recordo que per Sant Jordi la ciutat s’omplia de flors, llibres i sardanes. Al cementiri per Tots Sants hi passa una mica el mateix, amb infinitat de flors que li donen un aire festiu i els familiars aprofiten per netejar les sepultures. No hi ha llibres, però cada difunt és una història, que encara que mai s’hagi editat està allí, guardada en un nínxol teòricament per a l’eternitat. Vaja, que ja no surts del cementiri.

Joan Capri deia en un dels seus monòlegs que si vols veure persones somrients i amb bona cara anessis al cementiri. Guaiteu les fotos que hi ha en alguns nínxols: tothom fa cara somrient i de satisfacció. Però la realitat és una altra. Capri també deia que els morts estan ben col·locats, i dient això feia referència a gent que no servia. Quan algú diu d’algú «és un mort», vol dir que és algú que no serveix. Joan Capri també deia que calia canviar les inscripcions funeràries de l’estil «Aquí descansa l’il·lustre...» per «Aquí continua descansant...», ja que la majoria de personatges VIP de l’època no treballaven massa.

Casa Boada estava al carrer Colón, 33. Després es va canviar el nom per avinguda Rovira i Virgili i la numeració va passar a ser la 23, amb la sensació de que havien desaparegut deu cases. Això mai ho he entès, però la meva intel·ligència és limitada. A més soc una persona gran i he vist com ha canviat el món i la tecnologia. Sigui com sigui el carrer Colón, l’actual Rovira i Virgili, uneix el cementiri amb el centre de la ciutat. L’alfa seria el principi, tocant a la Rambla, i l’omega el final, el cementiri. Abans aquesta via s’anomenava carretera de Santes Creus, també camí del Cementiri. La zona era la d’Els Camps, ja que gairebé tot eren camps, això sense incloure els camps de futbol i d’altres esports que hi va haver amb el Gimnàstic.

Els difunts del meu record es portaven en carruatge tirat per cavalleries. A millor enterrament millor qualitat de la fusta del taüt, més corones de flors, plomalls de tot tipus. Vaja, coses innecessàries però la vida és així. Després el servei va passar a prestar-lo un cotxe que era de la companyia Ocaso. En aquella època no hi havia tanatoris. Més tard se’n va fer càrrec l’Ajuntament i ja després van venir els moderns tanatoris. També recordo que els cotxes fúnebres portaven una creu, eren els enterraments normals, en canvi els de luxe duien la Santa Fe. Així arribaven els difunts. Això si, amb papers.

Tarragona a banda del cementiri actual en té d’altres. El més conegut és la Necròpolis paleocristiana de la Tabacalera. És curiós que es fabriqués tabac justament a sobre d’un cementiri. La fàbrica de tabacs estava junt als morts, però ara el tabac està entre els vius, i ho recorden les capses amb eslògans del tipus fumar mata, produeix càncer, etc. Un altre cementiri és el dels Jans, del qual ens ha parlat en la seva obra l’Olga Xirinacs.

Un lloc amb art

A Tarragona hi va haver un pintor, el Jaume Queralt, que havia pintat algunes obres dins de cementiris, un lloc que sempre conté art. És un dels pintors nascuts a Tarragona més cotitzats. Dic «hi va haver» ja que fa anys que no viu a Tarragona. Els hauríem d’estimar més els nostres artistes!

El món funerari ha canviat i ara un ja pot passar a millor vida amb més opcions. De totes maneres la forma encara més clàssica és la de reposar al cementiri, l’altra és passar pel crematori d’on ja surts en una urna que la família pot guardar on cregui adient. A prop del cementiri hi recordo marbristes, floristeries... així tenien el client a la porta de casa. No n’he retingut els noms ja que era molt jove i aquests detalls em passaven per alt. Avui molta gent de la meva edat compra el Diari per veure qui té una esquela. És curiós llegir les esqueles: «Havent rebut els sants sagraments i la benedicció apostòlica ha mort cristianament...» i frases per l’estil. Abans també s’hi remarcava molt si pertanyien a alguna congregació religiosa, càrrecs i condecoracions. I si la persona era noble ho destacava molt ja que n’hi havia pocs.

De sepultures també n’hi havia de tot tipus segons l’economia, alguns s’enterraven a terra, d’altres en nínxols, en sarcòfags més o menys bonics, panteons, etc. El dia de Tots Sants se celebra la missa de Difunts i es resa el Sant Rosari. És quan pels altaveus es trenca el silenci del cementiri. Recordo quan ho feia mossèn Joan Aragonès, canonge nascut a Mont-roig.

A Tarragona, en època de l’alcalde Recasens, la ciutat ho passava malament i calia anar a buscar aigua a la font de l’Oliva. Molta gent havia de pujar i baixar amb un petit carretó ple de garrafes. Era força incòmode i el senyor Josep M. Recasens va tenir la bona pensada de posar una font d’aigua bona a l’aparcament de davant del cementiri, que es va convertir en un nou lloc de peregrinació dels tarragonins. Així el senyor Recasens va apaivagar el problema de l’aigua. Durant el seu mandat vam passar de tenir aigua salada a aigua dolça. Cal sentir gratitud cap a les persones que han fet alguna cosa positiva.

Abans veies a persones que netejaven els nínxols amb un drap, ara ja no fa falta doncs existeixen professionals que es dediquen a netejar-los, la vida canvia, també en els llocs on no hi ha vida. Quan era jove s’anava a casa del difunt i sempre hi havia alguna cosa per menjar. Ara me n’he assabentat que per a les vetlles una empresa de càtering vol oferir menjar. Ara això no és tradició, però a casa ja ho fèiem amb galetes, pastes, vins generosos, canapès... la idea del nou càtering no està malament però el servei incrementa les despeses del funeral. Abans també es portava dol, les dones anaven de negre i els hòmens es posaven una corbata i braçalet també negres. Ara el dol ja no es porta, les modes són així. Potser torna. Quan estaves de dol acostumaves a estar uns dies sense anar a cap espectacle, que la veritat van bé per oblidar els mals tràngols.