Vis de Vanadi: El repte de l’absurditat

«El missatge de l’obra és completament actual, atemporal. Nosaltres ho hem mantingut a la seva època i amb la intenció de l’autor, però podríem fer-la amb qualsevol mena de vestuari, amb uns texans, una samarreta i un grup d’amics. A més a més, és un tema que es discuteix contínuament». Són paraules dels membres de Vis de Vanadi, grup de teatre de l’Institut Martí i Franquès de Tarragona que demà posaran en escena al Metropol Rinoceront, dins del marc de la Mostra Jove.

Vis de Vanadi és un dels grups impulsors d’aquest cicle, amb 35 anys de trajectòria i una aposta clara per les noves generacions d’actors i actrius. Alhora, també bressol d’algunes de les noves companyies de la ciutat, formades per exalumnes.

Ferran Guillen, Aránzazu Vizcaíno, Josep Cazorla, Zhi Shu Anguera, Clara Cervera, Gina Zuñet, Laura Rovira, Genoveva Mimó i Rocío Calvera són enguany els protagonistes, estudiants de diferents cursos, des de segon d’ESO fins a segon de batxillerat i no necessàriament de l’artístic, ja que com manifesten «el teatre no té batxillerat». La producció va a càrrec d’Eloi Isern, tot sota la batuta de Maria Mercè Sardà, que és qui s’encarrega de la proposta.

Com? «Primer, m’ha d’agradar. Si no, ni la proposo ni la fem. Segon, que pensi que som capaços de fer-la perquè tenim gent jove fent teatre i tampoc vol dir que de vegades no em posi reptes. Precisament, aquest és un repte per a nosaltres», revela Maria Mercè, la qual és de l’opinió que els reptes s’han de fer i assumir.
Així, dos són els desafiaments de Vis de Vanadi. Per una banda, la «dificultat intrínseca de l’obra perquè hi ha moltes tècniques teatrals a dintre. És difícil de text, d’interpretació i de muntatge». Per l’altra, donar vida a aquest «teatre de l’absurd», com comenta aquesta directora que també és professora de català al centre. Per tot plegat, la feina prèvia és clau. «Hem fet xerrades, mirem què és l’absurd, estudiem l’autor, les seves obres. Si no, fóra molt difícil que poguessin transmetre res. Si no saps d’on va i d’on ve allò que estàs fent, quin sentit li pots donar?», es pregunta. Paraules que corroboren els membres de la companyia que, tot i que el teatre és memoritzar, consideren que alguna cosa sí que has d’entendre. 

Rinoceront, obra escrita per  Eugène Ionesco el 1959, explica com un d’aquests paquiderms apareix de sobte en una ciutat tranquil·la i plàcida fins llavors, de tal manera que de mica en mica els habitants s’aniran convertint en rinoceronts, tret d’una única persona fidel a les seves idees.

A partir d’aquí, què trobaran els espectadors del Metropol? «Riuran molt», responen. Encara que també pensen que «hi haurà una barreja perquè l’absurd no agrada a tothom». «L’absurd no és d’explicació fàcil i el públic no estarà passiu, en el sentit que ha d’estar al cas, processar per poder entendre», afegeix Maria Mercè.

Pel i per al teatre
«Aquesta setmana viviu pel teatre, per al teatre, en el teatre i des del teatre» va ser la premonició d’aquesta professora per als dies previs a la funció. I així va ser. «Dijous i divendres vam estar pintant caixes de colors. 47». És el que tenen les companyies no professionals.

No obstant això, paga la pena. Perquè «és una passada», com comenta una de les alumnes, perquè «per primera vegada, l’obra m’agrada molt», com apunta un altre o bé perquè «per una estona deixes de ser qui ets, pots evadir-te de la realitat». Sigui com sigui, el que sí que viuen és una atmosfera familiar, difícilment traslladable a la resta de classes, encara que siguin de català i amb la mateixa Mercè. «Ens estimem molt però els suspenc igual, no tinc pietat», bromeja.