Vist per a sentència. El judici que mai havia d’haver existit

La decisió del Suprem. Per conèixer la ‘veritat judicial’ haurem d’esperar la sentència, que es convertirà en una prova de foc per a la confiança en la Justícia

13 junio 2019 09:59 | Actualizado a 13 junio 2019 10:41
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Vist per a sentència. Quatre mesos i cinquanta-una sessions després, el judici contra els líders independentistes afronta l’hora de la veritat. O, almenys, així hauria de ser. Perquè el Tribunal Suprem té el deure d’establir la «veritat judicial». Una vegada escoltades totes les parts, els magistrats han de deliberar i escriure el seu propi relat dels fets. Ho han de fer a partir del sentit de justícia, que no és altre que ser fidels a la realitat, amb total independència respecte als altres poders de l’Estat. Amb independència, també, de la seva pròpia ideologia o creences personals.

Les civilitzacions es basen en la confiança en la Justícia. Sempre és així, però de forma molt especial quan el Tribunal afronta un judici derivat d’un conflicte polític. Cada part té la seva «veritat». Són els magistrats els qui han de donar o treure raons a partir de la seva suposada neutralitat. Són els que han d’establir els fets provats i dir si vulneren o no la llei.

En el cas del Procés, els fets poden tenir una qualificació jurídica, però, sobretot, tenen una interpretació política. I això significa que la sentència que dicti el Tribunal Suprem tindrà una enorme transcendència tant en l’àmbit de la justícia com en el marc polític. Està en joc la confiança en la Justícia i, també, l’esperança en construir, o no, una pista perquè el conflicte aterri a la política, d’on no s’havia d’haver enlairat mai.

Amb la sentència està en joc una pista perquè el conflicte aterri a la política, d’on no havia d’haver-se enlairat mai

Després d’haver viscut, amb més o menys intensitat, els fets de la tardor del 2017. Després d’haver escoltat els líders empresonats, centenars de testimonis, els fiscals i les defenses, cada un de nosaltres, possiblement, ja tenim escrita la sentència. I m’atreviria a dir que en molts casos ja estava redactada fins i tot abans d’aquells convulsos mesos de setembre i octubre. Perquè, en els fons, la nostra mirada parteix de si donem o no legitimitat al projecte polític que va emprendre les accions jutjades ara pel Suprem. El nostre veredicte ve de profundes conviccions i, fins i tot, està condicionat per una forta càrrega emocional. 

Tot el contrari del que hem d’exigir, per exemple, als procediments legals. Malgrat aquest principi, les conclusions de la fiscalia i de l’acusació també semblen escrites abans del judici. Els atestats de la Guardia Civil i la Policía Nacional, la instrucció del jutge Pablo Llarena i les acusacions polítiques i mediàtiques van construir el relat de la rebel·lió i aquest és el que, intacte, ha arribat a les conclusions finals. 

La solvència de la defensa fa encara més sagnant la llarga presó preventiva que pateixen els acusats

La defensa ha treballat molt més i les seves conclusions són el resultat d’esprémer les nombroses contradiccions que han sorgit al llarg del judici. Els advocats defensors s’han basat en criteris jurídics i polítics per admetre, amb més o menys matisos, que estem davant d’un cas de desobediència, però mai de rebel·lió o sedició. Delictes que impliquen una violència que no va existir. La solvència d’aquests arguments i la determinació dels acusats en els seus al·legats finals fan encara més sagnant la llarga presó preventiva que pateixen. I fan més urgent que els presos recuperin ja la llibertat.
Però tornem a la reflexió inicial. Quina serà la «veritat judicial»? Haurem d’esperar la sentència, que es convertirà, com dèiem, en una prova de foc per a la confiança en la Justícia. Mentrestant, podem fer memòria del que vam viure la tardor del 2017 i del que hem sentit durant el judici. Que cada un triï el que més el convenci, perquè els ciutadans no estem sotmesos al deure de l’equanimitat que tenen els magistrats.

Podem triar, per exemple, la intervenció final de l’advocat Xavier Melero, possiblement el defensor més eficient a l’hora de desmuntar el relat de la fiscalia. Els acusats, argumenta, van desobeir «sistemàticament» les lleis que havien impulsat perquè no tinguessin cap validesa legal. És a dir, els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. De la mateixa manera que, després, la Generalitat va acatar la intervenció que representava l’article 155. No hi va haver rebel·lió ni sedició... però el judici ens deixa una pregunta que la sentència no resoldrà: com és que hem arribat fins aquí? Que cada un busqui la seva resposta.

* Periodista. Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.

Comentarios
Multimedia Diari