Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Xavi Nuez: «Tot apunta que la meva música serà intergeneracional»

El cantautor de Montblanc ha publicat el seu tercer disc en solitari ‘Cuando nos creíamos poetas’. Per fer-lo realitat, ha comptat amb la col·laboració d’una vintena de persones amb l’objectiu d’integrar diferents estils i gèneres musicals

Sílvia Fornós

Whatsapp
Imatge del cantautor Xavi Nuez. FOTO: Mireia Fernández

Imatge del cantautor Xavi Nuez. FOTO: Mireia Fernández

Cuando nos creíamos poetas és el tercer disc en solitari de Xavi Nuez (Montblanc), que inclou deu cançons que exploren diversos matisos musicals. El cantautor assegura que amb aquest últim projecte musical «pots relaxar-te escoltant un reggae, al·lucinar amb un tema experimental i fer l’amor amb un tema en acústic». El disc es pot escoltar íntegrament a Youtube i també a totes les plataformes de distribució digital, és a dir, a Spotify, i-Tunes, Amazon, Deezer, etc. 

‘Cuando nos creíamos poetas’ és el seu tercer àlbum en solitari. Quan i com es comença a gestar el projecte?
Aquest projecte musical es va emprendre al barri de Gràcia de Barcelona, ciutat on vaig residir de manera bohèmia. Podríem dir que el disc es va gestar entre matches de Tinder i que, de cop i volta, vaig veure que tenia moltes cançons escrites i que tocava anar a gravar. Així que un dia vaig llevar-me i vaig anar a picar a la porta de tres estudis de gravació. En dos d’ells semblava no haver-hi ningú i en l’altre em van obrir al moment, em van invitar a un cafè i després de parlar durant una estona vam decidir acordar les dates de la gravació.

De què parla la cançó ‘Cuando nos creíamos poetas’?
Cuando nos creíamos poetas, en el que el títol es refereix, parla d’una manera molt sincera de les il·lusions perdudes i de les quimeres que creem imaginàriament per tal de fer una mica més amena la rutina que impregna com grans d’asfalt cada una de les nostres vides. A vegades ens sentim enganxifosos i necessitem evadir-nos d’aquesta realitat, que de tant en tant sembla que vingui dictaminada per la normativitat social, com si es tractés d’una carretera d’un sol sentit, per tal d’escapar a un món millor que mai haguéssim cregut possible.

Musicalment, com és aquest últim treball?
Penso que és un treball molt complex. De fet, l’any que ve el presentaré als Grammys Latinos, a veure què passa. Musicalment i, a diferència d’àlbums anteriors, en aquest disc he inclòs molts instruments que habitualment no feia servir, com per exemple, l’acordió o la trompeta. També he de dir que he intentat integrar diferents estils i gèneres musicals. Per ser més precisos, amb aquest disc pots relaxar-te escoltant un reggae, al·lucinar amb un tema experimental i fer l’amor amb un tema en acústic.

En l’enregistrament han col·laborat diversos músics. Què han aportat al conjunt de l’àlbum i perquè va decidir buscar la seva col·laboració?
En aquest treball han col·laborat vint músics, cosa habitual en la majoria de discs produïts arreu del món. Sempre diuen que quatre ulls veuen més que dos i que seixanta orelles senten més que quatre. La seva aportació ha estat molt valuosa en el sentit que entre tots hem aconseguit consagrar en un àlbum part de les nostres vides a través del llenguatge musical. Vaig decidir buscar col·laboració perquè volia que els millors músics treballessin amb mi i, per aquest motiu, els vaig contractar.

Entre els artistes col·laboradors hi ha tarragonins, andalusos, italians, argentins... Com es veu reflectit aquest mestissatge musical en les cançons?
Aquest mestissatge musical es veu reflectit principalment en la quarta cançó del disc, titulada Ay mitek halik. Aquesta cançó és el súmmum de l’encreuament de races, ja que la lletra de la mateixa està escrita en un idioma que vaig inventar fa temps i que ningú més que jo sap de què tracta. Estem parlant d’una cançó escrita per a tots els ciutadans del món, independentment de la seva condició nacional. Tothom se sentirà identificat, d’una manera o una altra, amb Ay mitek halik.

El disc
Mestissatge 

Els músics d’avui en dia han deixat de creure’s poetes?
Els músics estan farts d’escriure poesia i els poetes s’han cansat de sentir que els músics han ocupat el seu terreny. Crec, sincerament, que la batalla entre músics i poetes acaba de començar i que tots hauríem d’estar una mica preocupats en aquest sentit. Si els músics i els poetes s’aniquilen entre ells, que serà de la nostra vida sense música ni poesia.

Des de ‘Historias varias’ fins a ‘Cuando nos creíamos poetas’, passant per ‘La última estación’, què ha canviat en cada àlbum en solitari?
El primer àlbum que vaig publicar, el Historias varias, és un album nu, és a dir, un disc on els principals protagonistes són la meva guitarra i la meva veu. No hi ha gairebé arranjaments, són les cançons tal com les toco quan estic a casa. El segon, La última estación, és un disc més vestit. Podríem dir que en aquest ja m’he posat els pantalons. Convido a veure el videoclip de ¡Ay Diana! per entendre millor el que vull dir. El Cuando nos creíamos poetas, en canvi, és un disc fruit del treball de moltes persones i que aglutina molts estils en un sol estil, el meu. Amb aquest àlbum estic preparat per posar-me l’americana i sortir de casa.

La desena cançó es titula ‘Ya nada será igual’. Com l’ha canviat la situació actual?
Aquesta cançó la vaig escriure bastant abans de la pandèmia. Sincerament, crec que m’hauria de dedicar a la futurologia, llàstima que no hi hagi massa treball en aquest camp. La veritat és que la situació actual m’està canviant molt. Ara sóc millor persona perquè em comunico més amb els meus familiars i els meus amics quan abans no tenia mai temps per ningú. També sóc millor músic perquè surto al balcó de casa cada dia a cantar i tothom m’aplaudeix. 

El ritme de la cançó és un clam a l’optimisme.
Sí, algunes persones m’han dit que Ya nada será igual hauria de ser la cançó de la pandèmia en lloc del Resistiré. Més aviat, crec que hauria de ser la cançó de «la nova normalitat».

«Me han gustado mucho sobre todo las tres últimas. A pesar de que tengo 60 años, la buena música no tiene edad». Quan llegeix comentaris d’aquests, què és el primer què pensa?
Jo penso més aviat «que la buena edad no tiene música». No sé si m’explico. Però la veritat és que quan llegeixo aquest tipus de comentaris (i en aquest disc estan sent molts i molt positius) sento que he de seguir escrivint. Si una persona que té seixanta anys fa aquest tipus de comentari significa que estic fent quelcom molt bé. Estic traspassant fronteres entre generacions i tot apunta que la meva música serà intergeneracional.

Quina generació de músics creu que s’obrirà pas després de la crisi sanitària?
La GDMD (Generació De Músics Descafeïnats). Sincerament, penso que durant el confinament el sector musical ha estat un dels més perjudicats. Els artistes s’han inflat a veure cafè a les seves cases i a escriure cançons com si no hi hagués demà, i per aquest motiu quan els deixin sortir voldran fer de tot menys consumir estimulants. Això sí, penseu que la GDMD batrà un rècord històric de nous llançaments, ja que tothom tindrà material de sobres per gravar i es publicaran molts discs en poc temps. 

Temas

Comentarios

Lea También