Bicicletes Miquel, Barba, Pàmies i Aldea

Quan era un xiquet d’uns dotze anys la meva màxima il·lusió era tenir una bicicleta, que mai arribava. Recordo que aleshores casa Miquel era un referent per al jovent. El senyor Joan Miquel Carreras (Reus, 1900-Tarragona, 1971) fou un dels pioners en formar equips ciclistes, un era l’equip Miquel, i l’altre el FAEMA. Però la majoria coneixíem el senyor Miquel perquè era la persona a qui per pocs diners li llogàvem les bicicletes per poder donar unes voltes a la Rambla Nova, on gairebé no hi havia trànsit. Així vam poder realitzar la nostra gran aventura d’anar en bicicleta. Les bicicletes del senyor Miquel feien goig, sempre les tenia molt cuidades, els frens frenaven, la cadena estava engreixada. També tenia una moto BSA d’aquelles que tenien el dipòsit sota el quadre. Quan anava a llogar les bicicletes sempre mirava la moto amb la gran esperança d’un dia poder-ne tenir una.

El senyor Miquel tenia la fama de ser un dels millors en centrar rodes amb radis. Això era tot un art i va arribar a l’orella d’alguns asos del ciclisme, que volien que els hi preparés les bicicletes. El senyor Joan Miquel va rebre la placa de l’Esport de mans del senyor José Creus Fer-rando, delegat «de Deportes», en una festa a l’Hotel Imperial Tarraco.

Joan Miquel tenia un germà que va obrir una botiga de venda de bicicletes al carrer Méndez Núñez, també era representant de la màquina de cinema Phate, de 8 mm. i cinema mut. Hauria estat una de les primeres botigues de bicicletes de Tarragona. Així m’ho va explicar el nét del fundador, el Joan-Enric Miquel, el famós pal-lasso Enrico.

Casa Miquel estava al número 1 de l’avinguda Ramon i Cajal, a tocar de la font del Centenari. A l’edifici de davant, el de «La Caixa», hi muntaven carpa els circs, ja que era un solar. També hi havia diverses xurreries que feien les delícies de grans i petits. Això avui no s’ha perdut! Joan Miquel tenia una benzinera davant d’on hi ha la farmàcia Fullana, al costat hi havia una xurreria i mai va passar res. El senyor Enrico em comenta que els veïns per precaució no volien ni la benzinera ni la xurreria, probablement pels fums, i el paisatge va canviar. Joan Miquel com que treballava allí va fer amistat amb artistes dels circs que passaven per aquell lloc i que li encarregaven petites reparacions. Com que la gent del circ li queien bé no els hi cobrava i ells li regalaven entrades. Qui ho hauria dit que el seu nét esdevindria una estrella del món del circ amb el nom artístic de pallasso Enrico, que avui ja ronda els 80 anys i s’ha especialitzat en fotografies de circ. M’explica que el germà del seu avi va ser el pitjor conseller de Mercats de Tarragona. Es veu que algun cop que anava al mercat li llençaven fruita i peix en mal estat acompanyat de tota classe d’insults. No era gaire estimat i sembla que el seu mal caràcter va contribuir a que tanqués la tenda. Jo no el vaig conèixer, però així va passar a la història del Mercat. Vivia a la Rambla Nova 18.

Passejant per la Rambla sempre m’aturava davant de l’aparador de casa Chinchilla, per estar al dia de l’actualitat gràfica de Tarragona, ja que hi havia fotos d’actes de tot tipus, també xalava mirant les càmeres fotogràfiques importades d’Europa i anys més tard del Japó. També m’agradava mirar la casa Barba, la botiga de bicicletes que va fundar Antonio Barba. Les bicicletes del Barba les veies noves, amb llum, canvi de marxes... quina alegria! Jo mai en vaig poder tenir una de bona, però no em queixo ja que als setze anys ja tenia una moto. A casa Barba també hi tenien una BSA molt cuidada.

En aquella època les bicicletes més conegudes eren de la marca Orbea i BH i crec que el senyor Barba també afegia motor a les bicicletes. Hi havia el Mosquito i el Rex que servien el motor que s’acoblava a la bicicleta i allò era quelcom que semblava màgic. Jo durant un breu temps vaig tenir un Mosquito i en les pujades semblava un miracle, tot i que sovint per coronar et calia l’ajuda dels pedals.

A l’edifici de l’Hospital de Santa Tecla hi havia la botiga de bicicletes Aldea, amb abundant material i un bon local. No en recordo massa cosa més, ja que jo freqüentava més Miquel i Pàmies. Tots eren bons en l’ofici, però quan hi anaves preguntava quants dies trigarien i anava a la que trigava menys. Al senyor Pàmies el recordo com si fos ara, ho arreglava tot, arribant a construir remolcs per a bicicletes per anar al Mercat. Era molt normal veure les bicicletes amb remolc repartint llet, comestibles, etc. després van arriar els motocarros i la cosa a ja anar evolucionant sense aturador. També s’utilitzaven tricicles, que teixien una caixa amb tres rodes. Lo normal eren un parell de rodes davant, la caixa i darrere el selló i una roda. Eren molt emprats per al repartiment de les pastisseries i comestibles. No contaminava i la majoria dels remolcs els construïen de forma artesanal.

La casa Pàmies, darrere de Cor-reus i prop del Fòrum avui continua oferint servei als tarragonins com a botiga esportiva. Amb els anys he oblidat moltes coses de la meva estimada Tarragona, per això em toca demanar perdó si cometo algun error, però crec recordar que per darrere de la plaça del Fòrum hi havien algunes bicicletes.

Actualment el progrès també ha arribat al món del ciclisme, amb bicicletes molt bones que pesen molt poc i canvis de marxes i plat meravellosos. D’altra banda els menys esportistes tenen la bicicleta elèctrica, patinets i infinitat de vehicles de mobilitat personal. Són molts els artilugis inventats per a que la gent no es cansi i sense benzina. Abans els velomotors duien un sorollós motor de dos temps. Avui ja es pot anar sense fer soroll i sense benzina, treu el cap una altra manera de viure on els xiquets ja no somien en bicicletes.

Senyors Miquel, Barba, Pàmies i Aldea, aquest és el meu record.