Circ i fotografies

Recordo quan jo tenia catorze anys que el Circo de Francia va hivernar davant de Casa Boada, era el 1956. Van plantar carpa a l’esplanada de davant, entre el bar i el camp del Gimnàstic antic. S’hi van estar més o menys un mes per fer la campanya de Nadal. Als matins feien circ per la canalla. Portaven un trapezista estranger molt bo que sempre venia al bar, i un pallasso que crec que es deia Canuto. En un moment o altre venien tots al bar. A l’haver-hi aquest circ aquí em va agafar l’afició, i més endavant vam acabar formant BoPaSa, on vaig actuar com a mag i pallasso.

Al Circo de Francia em deixaven entrar a veure els assajos i també els hi portava entrepans que encarregaven al bar. Recordo un pallasso que sempre deia que tenia la família al nord d’Espanya, i que s’estava sol a la rulot, enyoradís. Aquest és un dels meus records, i em fa pensar en que també va ser l’espurna perquè m’agradés aquest mon, més enllà de ser un simple espectador.

Al Joan Enric Miquel i Roig molts el coneixeu amb el seu nom artístic ‘Pallasso Enrico’. Ha treballat professionalment com a pallasso, però a més ja fa anys que se li va despertar l’afició de fer fotos de circ, per pur plaer, i per conèixer d’aprop el món de l’espectacle. Ha recorregut molts països seguint festivals de circ. A Mònaco hi va poder saludar la princesa Estefania i a grans actors del circ. Entre circ i festival ha pogut veure d’aprop la vida d’aquestes ciutats sobre rodes.

Les famílies, els diferents números... cada caravana és un món amb costums pròpies, gastronomies i llocs d’origen. Un món que no és gens senzill de mantenir dempeus, ja que les despeses són tremendes. La prova és que grans circs han desaparegut. El Circo Americano amb dues pistes quan arribava a les ciutats feia una desfilada mostrant les seves grandeses, amb els artistes, animals, banda de música... jo recordo aquestes desfilades. El Canada Circus ho feia on ara hi ha l’edifici de la Caixa de Pensions. Parlo dels temps en que Joan Enric Miquel i Roig hi tenia la casa en front i es va encomanar de la màgia del circ allí. S’ho va treballar i va arribar a treballar tota la vida de pallasso! Era l’època dels Hermanos Tonetti i de petits i grans circs que avui ja formen part de la història.

El Joan-Enric Miquel va començar en el món de la fotografia amb una Kodak Retina. Va començar com la majoria de fotògrafs revelava ell mateix les seves fotos en blanc i negre. Tot això va anar canviant fins que van arribar a les seves mans les cameres japoneses, que va arrasar a tot arreu. Miquel, com la majoria dels fotògrafs i aficionats, que se’n van fer un tip de carregar cameres, d’aquesta manera no havia de canviar òptiques i rodets.

Recordem que només podies fer 36 fotos en cada rodet si era pel·lícula de pas universal. I si era de gran format, per exemple Rollie Flex, eren menys els rodets ja que eren de més format. Joan Enric Miquel va comprar un parell de Minoltas i un gran teleobjectiu. Un gran format que utilitzava per a fotos de cobertes i de més grans dimensions, ara tot és digital, i va amb cameres amb un munt de funcions, que van molt bé per fer fotografies molt ràpides, i per tant ideals per a trapezi i malabars

El Joan-Enric Miquel és també un apassionat del Festival Internacional de Circ de Girona, que enguany també ha estat un èxit gràcies a la valentia empresarial del senyor Genís Matabosch i a tot el seu equip. Aquest festival va començar a Figueres, a Tarragona vam tenir l’oportunitat de veure el Gran circ de Nadal, organitzat per la mateixa gent. A Girona s’hi apleguen artistes de gairebé tot el món, països com Rússia, Corea del Nord i del Sud, Vietnam, en són tres exemples.

La carpa d’aquest festival és molt còmoda ja que els suports van per l’exterior i a l’interior la visibilitat és total. Té una capacitat de 2.500 persones i les funcions s’acaben omplint. El Joan-Enric és un apassionat d’aquest festival de circ, però ha anant a molts, com ara tres a Sant Pau d’Acs i 7 a Latina, a 80 quilòmetres de Roma. També ha anat forces anys al festival de Mònaco, on també hi va anar com a fotògraf del Circo Mundial. Ho va ser fins que aquest va deixar de funcionar.

Abans els fotògrafs feien de tot: «bodes, batejos i comunions», fotografies de galeria o de carrer... feien el que podien. Ara passa una mica com amb els metges, que molts estan especialitzats. I dins de cada especialització, encara n’hi ha diverses, com per exemple dins dels fotògrafs esportius hi ha els especialitzats en ciclisme, per posar un exemple. En el cas que ens ocupa, Joan-Enric Miquel es va especialitzar en circ. També li agrada fotografiar vaixells. La passió del Joan-Enric Miquel pel circ l’ha portat a fer xerrades en col·legis explicant històries del circ i intentant encomanar l’interès als xiquets.

A mi m’agrada el circ tradicional, avui l’orquestra s’acostuma a reduir a una bateria i música enllaunada. Però m’agraden els pallassos musicals, el trapezi, els malabars i que quan acabi la funció els artistes acomiadin el seu públic i després surtin a fora i es deixin saludar o fotografiar. Poder saludar els pallassos sempre és un gran què. També es un bon moment per fer un beure ja que entre carpes i caravanes pots menjar i beure. M’agradaria que s’ajudés més als circs, almenys en no posar traves.

Per a mi ara mateix parlar de circ és parlar del Circ Raluy, un gran museu del circ sobre rodes. Sembla impossible que puguin anar per aquestes carreteres, amb les caravanes que han aconseguit restaurar i que són l’ensenya més visible del circ. El Circ Raluy Legacy, que ara es troba a Tortosa, hi va arribar procedent de la Vall d’Uixó circulant amb totes les seves caravanes en un viatge d’uns 190 quilòmetres. Això en cotxe podria semblar poca cosa, però amb les caravanes antigues no agafen la mateixa velocitat, ja que les caravanes històriques circulen entre 30 i 40 km/h.

És un museu que està plenament funcional i en actiu. Vaig tenir l’ocasió de poder conèixer el Jerzy Swider, del Circ Raluy Legacy i tenir-hi una bonica conversa on em va explicar un munt de coses del circ i de la seva feina. Espero que aviat tornin a Tarragona, ja que és un circ familiar que em trasllada a altres temps, anteriors i tot a aquell Circ de França que plantava la carpa davant del bar, però sobretot han aconseguit mantenir en la seva ànima l’essència del circ. No volia acabar sense un record cap al Lluís Raluy. També el vaig poder saludar i el recordo com una persona molt culta i un dels grans del nostre circ. Descansi en pau.