Deu anys de la Tertúlia del Forn del Senyor

Rebo un e-mail per participar en un dinar pre Nadal amb els col·laboradors del Diari. L’emissor era Dánel Arzamendi, a qui llegia i llegeixo cada diumenge, però a qui no coneixia personalment. Era la tardor de 2013. Aquell dinar, que enguany compleix la desena edició, tingué lloc al Galliner de l’Antiquari, lloc de bons records de quan el Festival de Dixieland era un certamen intens, de rang internacional i forjat de dixie; l’únic en el gènere a l’Estat.

En el dinar vaig saber que feia poc el notari, viatger i tribú del Diari, Martín Garrido, havia encetat una tertúlia al Forn del Senyor, d’Altafulla, que havia adquirit. M’hi vaig incorporar, gràcies a l’amable invitació d’aquest home culte i de posat seriós, que fa respecte, segurament perquè la majoria dels mortals hem anat al notari per a qüestions prou serioses. Cada mes el Martín envia la convocatòria per whatsapp, al qual respons en funció de la disponibilitat.

Màgia closa

Entrar a la vila closa pel portal de Santa Teresa cap al Forn imposa. Ho reblen el castell i la parroquial, sempre il·luminats, i davallar les escales entre la plaça de l’Església i la del Pou, els esgraons que cada Sant Martí els Castellers d’Altafulla pugen amb el pilar de 4 caminant, exercici mantingut, inalterable, com a préstec de l’antic ball de valencians. Quan els baixo, recordo altres pilars, els dels dansants de la Mare de Déu de l’Ermitana per les escales de Peníscola.

A mitja davallada, emergeix l’arc de la portalada de l’immoble del forn. El travesses i entres en els budells de l’edat mitjana. Tinc debilitat pels forns medievals des que vaig descobrir a Forcall, als Ports de Morella, el més antic en funcionament a Europa –1246–, malgrat que ara només s’encengui un cop l’any per a la pastà de la rotlleta de Sant Antoni Abat. El d’Altafulla, que amb l’arrendament generava ingressos notables al senyor feudal, acull un tresor de facsímils d’incunables.

Cocció de diàleg

Avui en lloc de coure-hi pa en règim de monopoli per a les parròquies de la baronia –Altafulla i la Nou–, Garrido vertebra el diàleg amb la tertúlia la primera setmana del mes. Als forns sempre s’ha conversat, sobretot per les festivitats. La comunitat acudia a pastar les menges salades o dolces que després es compartien. Feina de moltes persones per abastir el veïnat i els visitants.

La tertúlia dels col·laboradors del Diari manté aquest to fraternal. Cap a les 8 del vespre, persones d’ideologies diverses, que l’exdirector Josep Ramon Correal retratà en aquestes pàgines, enceten la trobada prenent una copa de vi. S’assaboreix a la vora de l’antic forn, o bé a l’altell de l’immoble, espai custodi de la cuina. És el preàmbul mentre tothom arriba.

La tertúlia pròpiament dita s’enceta quan tothom s’ha incorporat i pot esdevenir-se en ambdues estances. Sovint hi ha un convidat que aporta el coneixement i la salsa a la vetllada, però també pot desenvolupar-se només amb els col·laboradors d’aquest mitjà. Quan t’hi incorpores, has de fer jurament de vassallatge al Martín en el sentit que no reproduiràs el contingut de les converses fora d’aquelles parets. Però hi ha qui té butlla, com l’amic Correal que ens delecta amb Voravius farcits amb la tertúlia anterior.

Després, a sopar. Si és a una hora raonable, són les 10 de la nit. Aquí entra en joc una altra persona clau: el cuiner Javier González. El restaurador encaixa els seus ‘platillos’ i postres amb cada estació de l’any, i aconsegueix amb menús variats que els tertulians reposin forces per abordar la part de cloenda del col·loqui. Abans de marxar, toca la foto i passar per caixa. Tot això ha brollat des de l’any 2013. Així ho hem viscut i així ho hem sentit. L’enhorabona per la iniciativa.