El Ball dels Sampietro

A Tarragona ja passa que sovint els germans es troben i coincideixen en els mateixos indrets. O bé perquè si van a la mateixa escola, solen jugar al mateix parc amb els amics; o bé perquè si són més grans, solen anar als mateixos bars o sortir per les mateixes discoteques. Aleshores passa allò tan típic de ser ‘el germà de’ o ‘la germana de’. Doncs això és ben bé el que els passa al Xavi i la Laura Sampietro.

El Xavi té 22 anys i estudia Enginyeria Industrial i la Laura en té 18 i fa el doble grau de Magisteri i els dos, des de ben menuts, formen part del Ball de Pastorets i de la Colla Jove.

«Jo porto 16 anys dins del Ball de Pastorets. Hi vaig entrar als sis», explica el Xavi. «I jo des dels 5», diu la Laura. Els dos van entrar per la mateixa raó: «Perquè hi teníem coneguts, amics, tiets i cosins a dins del ball i, és clar, el camí el teníem gairebé escrit», recorda ell.

Quan en Xavi va entrar, el Ball de Pastorets petit només portava un parell d’anys en marxa «per mi va ser una oportunitat d’entrar a ballar al Seguici Popular i a més, amb la il·lusió de fer-ho en un ball molt nou», recorda. La Laura vagament recorda els seus primers anys al ball «perquè jo era una mica més petita que els altres», explica. Això sí, les mil fotografies i els vídeos que guarden a casa fan que la Laura recordi les sensacions que va viure en aquells anys.

«Sí que recordo que quan vaig entrar i començava a pujar sobre la bóta, tenia molta por però al mateix temps, sempre volia pujar a totes les bótes que fèiem! Era molt divertit», explica ella entre rialles.

I tot i que el Xavi ja portava uns tres anys, diu però que no recorda gaire el dia que va entrar la Laura. Això sí, tenia ben clar que un dia o altre ella també ballaria als Pastorets «perquè també tocava que entrés, com jo, vaja».

En Xavi i la Laura són d’aquells germans envejables que a més de compartir la mateixa sang, són molt amics i es porten molt i molt bé. «I sí, m’agrada tenir a la Laura al ball. Primer perquè ja no hi vas sol, que això és un gran què. Però a més perquè sempre a casa pots comentar coses i tens algun lligam més», diu el Xavi. I la Laura explica que «el fet d’estar els dos al ball ha fet que la nostra relació s’enfortís. Santa Tecla sense el Xavi, no seria Santa Tecla».

Veient ballar els tiets i els cosins, la Laura ja es coneixia com funcionava el ball abans d’entrar-hi però confessa que a casa practicaven amb els pals de fer cagar el tió!

Però com tota relació de germans, sempre hi ha d’haver algun moment de gamberrades. «Som un ball molt actiu i després dels dos dies de Festa Major acabes molt i molt cansat. Però sí que he de confessar que en els últims balls del 23 a la tarda, que ja gairebé no et queden forces per picar fort, quan em toca picar amb ella els dos sempre traiem energia d’on no en queda per picar-nos tot el fort que podem!», explica entre rialles el Xavi. Però alhora confessa que quan ella va ser RabadÃ, la persona que puja al damunt de la bóta, sempre es preocupava un pèl i vetllava per la seva seguretat. «No caiem mai però sí que quan ella hi pujava, em sortia el sentiment de germà gran».

La Laura també confessa que tenir el seu germà allà la tranquil·litzava. «Quan vaig entrar, va coincidir que molts dels petits teníem els germans grans allà i, vulguis que no, tenir el germà allà ajudant fa molt i sobretot els primers anys».