Els passos a espatlles de la nostra Setmana Santa

Responent a l’amable invitació de l’equip del Diari de Tarragona iniciem una secció amb la intenció de fer un seguiment al mon cultural, associatiu i festiu de la ciutat.

La proposta del nom, manllevada d’un acte festiu tecler a més d’altres usos col·loquials que no venen al cas, és justament perquè aquestes reflexions pretenen tenir aquell to pausat, de cafè (o el que sigui) de després d’un bon àpat amb amics i familiars on es defensen, amb més o menys vehemència, diferents punts de vista.

Com que la comencem ja arrancada la quaresma, centraré aquesta primera aportació en la nostra Setmana Santa. I m’agradaria fer-ho reivindicant els passos a espatlles, seguint el fil del reportatge que va signar la Núria Riu el passat 10 de febrer en aquestes mateixes pàgines.

En ell, es feia palesa la manca de relleu en els equips de portants dels passos, cosa que d’altra banda fa molts anys que es va veient i que la pandèmia va agreujar en alguns casos.

Pels passos a espatlles hi ha algunes dates significatives. La primera va ser la petició que l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa va fer l’any 1942, insistint en diferents ocasions els anys següents, que els passos es portessin a rodes, argumentant que a espatlles només servia com atracció turística i complicava l’evolució de les professons. La majoria dels passos van fer el canvi, fins i tot els que s’havien acabar de construir feia tot just dos anys.

Tossudament els Gremi de Pagesos els va mantenir fins l’any 1956 i la Reial Germandat de Jesús Natzaré no va deixar mai de portar a espatlles el seu pas. Segurament això no va fer molta gràcia a l’Agrupació però ha permès que els passos a espatlles arribessin fins l’actualitat sense interrupció.

L’altra data es produeix l’any 1983. Fins aquell moment tots els portants de passos havien estat gent llogada, particularment treballadors del moll, gent acostumada a les dures feines de càrrega i descàrrega. L’esmentada Germandat de Jesús Natzaré, que com dèiem encara portava el pas a espatlles, havia tingut moltes dificultats per acordar amb els portants les quantitats a percebre i en diverses ocasions van amenaçar de no sortir o deixar-lo a mitja professó si no cobraven més.

Això i l’ambient de recuperació de les tradicions festives locals, especialment dels castells, va facilitar plantejar l’opció de que fossin confrares voluntaris els que es fessin càrrec de portar el pas, fet que es va produir aquell 1983 per primer cop.

Dos anys després seguia aquest camí el Gremi de Pagesos incorporant portants a espatlles voluntaris per la Pietat. L’any 1987 va ser la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió la que, aprofitant que feia un nou pas, després de perdre l’anterior en un incendi l’any 1973, va incorporar membres de la Germandat per portar el pas a espatlles, amb el suport del grup del Natzaré per la seva preparació. Els anys següents es van anar incorporant la resta de passos fins arribar a la situació actual.

Destacar que en tots els casos es manté el sistema que consisteix en un nucli de portants interiors que porten uns tortells o coixins en forma de ferradura a les espatlles on recolzen les barres que, seguint la direcció de la marxa, estan fixades a l’estructura del misteri. Com a complement es situen altres portants exteriors amb una corretja creuada al pit i amb uns ganxos o mosquetons que els permet agafar-se també a l’estructura.

Només no mantenen aquest sistema els passos de la Cofradia del Cristo del Buen Amor, coneguts popularment com els andalusos, ja que els seus dos misteris segueixen el model propi de Sevilla i d’altres localitats andaluses.

Els actuals portants, quan van començar als anys 80 i 90 del segle passat, eren majoritàriament joves que just si tenien els 30 anys. Entusiastes per participar en la recuperació de les celebracions populars als carrers, que tornava a agafar força després d’anys de davallada. Recordem que estem en plena recuperació de les festes populars i tradicionals, amb un gran impuls al voltant de les colles castelleres (Xiquets de Tarragona i Jove Xiquets de Tarragona, en aquell moment) i quan tot just s’inicia la recuperació del Seguici Popular de Santa Tecla.

Ara, 40 anys després, la mitjana d’edat ja és bastant alta, com es veia a l’esmentat article de la Núria. Per sort, des de fa uns anys també les dones i alguns joves s’han incorporat com a portants dels passos. S’ha obert un camí que caldrà seguir, ja que segurament d’això dependrà el futur dels passos a espatlles.

No cal dir que les persones que conformen les colles de portants no necessàriament comparteixen la mateixa motivació: uns ho fan per vinculació familiar o d’amistat, d’altres per devoció i d’altres per mantenir viva aquesta tradició tarragonina.

Sigui com sigui, si perdem aquests col·lectius ens aboquem sense remei a tornar a posar rodes, ara no per decisions poc afortunades sinó per la pròpia incapacitat de gestió. Crec que això seria un pas enrere important en el conjunt de la celebració de la Setmana Santa tarragonina.