Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Campanes

| Actualizado a 21 noviembre 2022 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La meva primera infància la vaig passar amb la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando a Mont-roig. Jo vaig fer vida de poble i era molt observador. Vaig conèixer la meva mare, que estava molt malalta i va morir el 1954. El meu pare va haver de treballar molt per poder fer front a totes les despeses i no em podien cuidar, per això de petit vaig estar a Mont-roig, el poble de la meva mare Victòria Pascual Castellnou, de cal Pataquer. Quan vaig ser una mica més gran ja vaig tornar a Tarragona i allí ajudava en el que podia. Aquesta va ser la base de la meva vida: aprendre a viure amb poc, a observar la gent que no era anònima ja que a Mont-roig tothom era de cal tal o teia un renom, normalment molt més conegut que els cognoms. Amb amics com ara el Josep Maria Martí de ca l’Elies vaig aprendre a jugar. També a menjar fruita, ja que la fruita era abundant. Recordo que l’amic Amadeu tenia un hort amb caquis, n’hi havia una catifa a terra i quan hi anàvem menjàvem els que volíem. La fruita amb els amics i familiars de Mont-roig sempre estava garantida, no només amb els caquis de ca l’Amadeu. Amb aigua fresca i una mica de pa de cal Rodon o de l’Antonet del pa érem feliços. A l’hivern també recordo que fèiem més vida a les golfes o en magatzems.

Una de les coses que em meravellava eren les campanes dels campanars, com el de l’església vella de Mont-roig. Recordo que hi vaig passar moltes estones esperant el que em poguessin explicar el so de les campanes. A part de tocar les hores, les campanes sempre han estat un mitjà de comunicació. Recordo infinitat d’informacions de què t’assabentaves pel toc de campanes: quan hi havia un incendi on fos, al poble o al terme, es tocava a foc i la gent acudia a ajudar. Els incendis no eren com avui, ja que els boscos estaven nets, les branques i la llenya s’utilitzaven en els forns de pa, per dir un lloc. Hi havia més pastors i les herbes servien com a farratge. El toc de campanes també podia anunciar que a la plaça hi havia un venedor ambulant, aquesta tasca la va fer habitualment el pregoner a toc de trompeta, amb una informació més àmplia i detallada ja que deia quin gènere es venia. El toc de morts té un so trist i indica que havia mort algun convilatà. Els tocs de festa major, que incloïen l’avís de la missa major un quart d’hora abans. Enguany, en canvi, la missa de Sant Miquel no sortia ni al programa de festes. Els campanars són presents arreu i cada campana té una nota musical peculiar. A Tarragona m’agrada molt escoltar les campanes de la Catedral, especialment els dies de festa. La manera amb què es trenca el silenci mai em deixa de sorprendre.

Aquestes campanes que comuniquen informació bàsica tenen aquesta màgia de transmetre el so d’una altra època des de campanars que són monuments històrics, bé sigui comunicant una alarma o comunicant una festa. Ens envolten infinitat d’elements que sovint ens passen per alt i les campanes també tenen la seva història, des de les que es van fondre per fer material bèl·lic a les que es van fer a partir de material bèl·lic.

Les esglésies són punts de trobada. Els grans temples com la Catedral de Tarragona o el Monestir de Poblet s’omplen de música amb el seu orgue. Però orgue i harmònium no són exclusius de temples grans i en podem escoltar a diverses esglésies, ressaltant amb música els oficis religiosos. Jo encara recordo les misses cantades en llatí, era curiós si pensem que això passava en una època en què l’accés a la cultura era més difícil. Crec que del llatí no n’enteníem gran cosa, o res. Però el poble fidel responia en llatí i les misses es deien d’esquena als fidels. Ara tot és més fàcil i les campanes guarden més silenci. En el món rural els avisos s’informen molt per megafonia i la gent té més informació en paper, ràdio, televisió o mitjans digitals, sobretot mitjançant aquesta bola màgica que és el telèfon mòbil. Les campanes, però, segueixen als campanars, i a molts llocs hi ha grups de campaners organitzats per tenir-ne cura.

A Itàlia quan hi ha un canvi de president es toca una campaneta que el president sortint lliura al president entrant. El so d’aquesta campana és tot un símbol. Les campanes dels nostres campanars són sobretot un símbol de fe. Penso en aquelles ermites amb el seu campanar amb una campana humil que quan hi havia una festa d’un sant o de la Mare de Déu sonava per convidar tothom. Veure alguns d’aquests campanars sense campana produeix tristesa, ja que penses que gent sense escrúpols les hagi pogut robar. Avui els pobles que tenen ermites conserven un petit oasi espiritual. Els avantpassats anaven a peu a l’ermita de la mare de Déu de la Roca, jo molts anys hi vaig pujar a peu des de Mont-roig. Avui també s’hi pot pujar en cotxe. Aquesta ermita està molt ben cuidada, i a més té ermitans, la qual cosa permet que s’hi pugui menjar i dormir. Quan era petit i pujàvem a peu amb els amics sempre que en venia algun de nou li mostràvem la pedra dels Àngels, i li explicàvem que allí sentiria cantar els àngels i veuria les estrelles. Arribats al punt, l’incaut acostava l’orella a la pedra i li donàvem una empenta al cap contra la pedra, com marca la tradició, i li preguntàvem si havia sentit els àngels cantar o vist les estrelles. Si et deien que les estrelles sí però els àngels no, intentàvem que hi posés l’altra orella però ja no l’hi posaven. La pedra encara existeix, ningú se l’ha endut.

Quan ja és fosc, quan passejo per la Part Alta i sento tocar les campanes de la Catedral em venen records i m’emociono, després torna el silenci. Si mireu el campanar de la Catedral de Tarragona, hi trobareu algun impacte de bala ja que els soldats francesos jugaven a fer punteria a les campanes. Ara, en el dia a dia, les campanes potser toquen menys, no fa gaire vaig escoltar les dels pares carmelites tocant a missa. És clar, aquest toc també em trasllada als diumenges quan després de missa anàvem a fer el vermut o un refresc, amb algunes tapes bàsiques, escopinyes o cloïsses, pataques xips, olives farcides i molta tertúlia. A Tarragona per fer un trago ràpid anava molt bé la Tecleta de la Bocacalle, que es deia Bodega Soriano i va ser propietat de Tecla Soriano Romeu, la qual passà el relleu a Pilar Soriano López. De fet el vermut més popular era amb un raig de sifó i unes olivetes. Allí hi acudia mitja Tarragona, el preu era bo i l’alegria de les bombolles del sifó amb olives farcides en un escuradents van arribar a estar de moda.

Pensant en les campanes recordo el senyor Mora, que era qui portava les ambulàncies de la Creu Roja de Tarragona, primer eren unes furgonetes on a manca de sirena l’ajudant feia sonar una campana. Després van arribar les SEAT i les sirenes, que van arraconar les campanes dels vehicles d’urgències, com els bombers. De totes maneres els bombers de Tarragona ja els recordo amb sirena. Estaven al Cós del Bou i recordo el camió conduït pel mont-rogenc Joan Aragonès Guasch, que al final va esdevenir germà de mon sogre. El senyor Joan Aragonès, casat amb la Maria Freixas Nogués, va ser xòfer de l’alcalde Rafael Sanromà, que anava en un cotxe oficial de la casa Opel.

La campana també va tenir el seu protagonisme en molts àmbits de la vida que no esmentem aquí. Dit això no vull oblidar els vaixells i el món ferroviari. Els de la meva edat encara recordareu haver-ne escoltat alguna a les estacions de tren. Això sí, les dels vaixells crec que estaven més lluentes, semblaven d’or.

Comentarios
Multimedia Diari