Històries de Casa Boada

M’adono que quan tens vuitanta anys tens moltes coses per explicar. Només pel fet d’haver nascut a la primera meitat del segle passat. En aquests vuitanta anys ha canviat tot. Des del menjar a la tecnologia, la moral o l’economia. Què us he d’explicar!

Avui parlaré d’un costum que ja actualment gairebé no existeix, per bé que no s’ha perdut del tot. Són les capelles portàtils que circulaven de casa en casa entre el veïnat. Eren unes capelles de fusta, de la mida d’una capsa de sabates i a l’interior hi havia les imatges de la devoció. En el cas de casa nostra era una capella amb imatges de la Sagrada Família. També n’hi havia de Sant Antoni, la Mare de Déu del Carme, i moltes duien la protecció d’un vidre, a banda de les imprescindibles portes de fusta. Aquestes capelles eren una obra d’art popular. D’imatges se’n venien al carrer de l’Hospital, en una botiga on també emmarcaven quadres. Tenien moltes imatges, però si alguna no la tenien te l’enviaven a buscar. La botiga era de dues dones que crec que deurien ser germanes i nebodes d’un capellà.

Recordo quan ens portaven a casa aquesta capelleta, que era rebuda amb autèntica devoció. Acostumàvem a encendre una espelma o una xinxeta, que era una metxa surant sobre un gotet d’oli mitjançant un suro de la mida d’una petita moneda amb un forat per on passar la metxa. En venien a establiments com ara Casa Corderet. Avui desconec si encara se’n comercialitzen. L’espelma era més pràctica. A casa utilitzàvem força les xinxetes, tenien un aire de màgia i utilitzàvem oli de Mont-roig. Una capseta de xinxetes en duia forces, i durava temps.

A la part baixa de la capelleta hi havia una guardiola per a les monedes, i amb els donatius es feien obres benèfiques. A la nostra zona se n’encarregava la Maria de l’Estanislau, que vivia als baixos del carrer López Peláez, 24, on avui hi ha un comerç dedicat a dietètica i nutrició. Naltros passàvem la capelleta a la família de davant de casa, a cal Marcelino, a l’entresol de l’actual avinguda Rovira i Virgili 12. Rebre i dur la capelleta era també una forma de refermar la relació entre els veïns, aprofitant per fer-la petar una estona.

Quan jo anava a comprar, recordo que les àvies que hi havia a les botigues em feien passar, ja que el seu objectiu era estar a la botiga i parlar. A algunes botigues hi tenien cadires i tot. A la vida li sobrava temps, avui tothom va amb el temps just, i ja fa molts anys que no he tingut cap notícia que les capelletes segueixin circulant de casa en casa. Algunes ho continuen fent i un cop al mes algú et truca a la porta per deixar-te la capelleta. De fet se’n continuen fabricant i venent. Les mides varien poc, però en l’acabat de la fusta alguns artesans hi han dedicat més temps. Seria bonic tenir-ne una a casa ja que són també un record d’un temps. Per internet n’hi ha a la venda, sense les imatges, a partir de 150 euros. Una altra cosa és si en vols alguna d’antiga, per la qual cosa recomano la visita a un antiquari. A casa tenim un Sagrat Cor que va dins d’una campana de vidre i que procedeix de ca l’Eduardet, la nostra casa pairal de Nulles.

En aquells temps les cases només tenien ràdio, i alguna ni això. Recordo que la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando no tenia ràdio, i que els meus pares n’hi volien regalar una però ella no va voler. L’àvia Virgínia vivia a Mont-roig i recordo com deia: «No vull ràdio, només parla en castellà». Va morir feliç sense res elèctric a casa, més enllà de les bombetes.

A l’època de l’àvia Virgínia la capelleta era esperada, i s’hi passava el rosari. A l’estiu, però, el rosari el passaven assegudes al carrer, esquivant la calorada i amb un càntir d’aigua fresca, normalment amb un rajolí d’anís. A l’hivern molts cops el rosari també es passava a la cuina de Mont-roig, amb el foc a terra. L’energia per cuinar era gratuïta ja que utilitzàvem la llenya del tros. A la cuina de Mont-roig recordo que s’hi feia coc ràpid, que després s’acompanyava amb una copeta de moscatell, alguna fruita del temps i fruits secs. La cuina es convertia en el centre de la casa, i allí hi havia la capella amb una llàntia encesa. S’hi reunien dones per passar el rosari, s’hi menjava i s’hi compartia la vida. La meva àvia ja de gran no tenia dents, li volíem posar una dentadura postissa, però ella no la volia. Deia que si ja menjava de tot per què la necessitava, de fet també menjava fruits secs. Quan acabaven de passar el rosari, i havent menjat i begut es posava alguna pesseta a la guardiola i llestos. De diners però, pocs. En aquella època hi havia pocs quartos. Això són records de petites històries de la meva infantesa. En aquella època només bevia un refresc a la mitja part del cinema. I un vermut el diumenge, això sí, acompanyat d’unes tapes prèmium: cloïsses, calamars, sèpia, olives farcides, musclos i les clàssiques pataques de xurreria. Això sí, el vermut només en sortir de missa. En aquella època la gent gran se sentia acompanyada, ara amb tanta gent que viu a la capital però tan sols. La fe també tenia la funció de fer-nos sentir acompanyats.

Avui es va perdent l’encant que abans tenien tantes coses. Per exemple el carter que et portava les cartes i aquestes no eren factures, sinó lletres de la família, la xicota, amics... ara tot és instantani i digital. Fins i tot s’ha arribat a l’extrem de no poder parlar per telèfon quan has de fer alguna gestió i et diuen, polsi l’1 o polsi el 2. Això sí, un exèrcit de persones truquen per oferir les bondats dels productes d’empreses i quan els han contractat costa molt que t’atenguin. Jo quan anava al col·legi escrivia amb tinta xinesa i el tinter estava incrustat a la taula, després va venir la ploma estilogràfica i en el meu cas encara soc dels que escriu amb bolígraf.

Érem feliços sense tenir gairebé res, també esperant l’arribada de la capelleta, que ara només ve en el record. Els malalts també esperaven la comunió a casa, normalment cada primer divendres de mes, que encara ara passa per les cases i hospitals per confortar els malalts. Quan era petit recordo que quan el mossèn anava pel carrer a administrar el sagrament de la comunió als malalts els primers divendres, duia un calze i es tocava una campaneta, i els vianants veneraven la sagrada forma.