El Murciano, un pastor dels anys 50

Lestiu de 1954 jo tenia 13 anys. Era una època trista per a mi ja que l’1 de juny havia mort ma mare, la Victòria Pascual Castellnou. Passava gairebé tot el dia al bar amb mon pare i recordo que hi feia de tot. Quan venia el meu avi, l’Eduard Boada Pallarès, ajudava a mon pare a la cuina del bar. Calia tenir molts entrepans fets per quan sortien els soldats. Quan al bar hi havien mon pare i mon avi jo me n’anava a casa de la meva àvia de Mont-roig, la Virgínia Castellnou Ferrando de cal Pataquer. Ella també estava trista, ja que havia mort la seva filla i havia perdut un fill a la Batalla de l’Ebre. Quan anava a Mont-roig hi anava amb el cotxe de línia, amb el xòfer Mateu i el cobrador Pepe. Jo m’asseia davant i el Mateu m’explicava coses de mecànica. La ruta era Tarragona, Vila-seca-Cambrils i Mont-roig. Quan arribava a la carretera de l’Empalme de Mont-roig al conductor li agafaven tots los mals, ja que encara no estava asfaltada.

En aquella època Casa Boada estava als afores de Tarragona ja que tot eren horts. Un client singular era el Murciano, de qui no recordo el nom ja que tothom l’anomenava així. Així el coneixíem a casa. Li deien el Murciano però parlava sempre en català, jo mai el vaig sentir parlar en castellà. Aquest senyor era pastor de cabres i cada dia passava un parell de vegades pel bar. Quan sortia a pasturar venia a buscar un entrepà al bar amb un bon tros de cansalada, llangonissa, o si n’hi havia, sardines en escabetx. També comprava algun pastisset de Tortosa, li agradaven molt, i omplia la bota de vi. Després pensava en el menjar del seu company, el gos, que no variava molt: mig metre de llangonissa crua. Quan estava pasturant posava unes pedres i llenya per fer una mica de foc i escalfar el menjar, mai va provocar cap incendi. També hi havia dies que menjava llaunes de conserva.

A la tarda el Murciano i el seu ramat tornaven aviat, i circulaven per Tarragona igual que n’havia sortit: amb un centenar de cabres, totes ben endreçades pel gos. No portava rellotge però anava sempre a l’hora. La parada a Casa Boada li servia per fer una pausa en el camí. Portava una ferrada i l’omplia d’aigua... i a beure. Ell s’asseia a berenar i sempre compartia alguna cosa amb el Company, que aquest era el nom del gos. El Murciano sempre m’explicava les aventures del dia, que si una cabra havia de parir o si el riu Francolí baixava més o menys, a banda de parlar una mica de futbol ja que era seguidor del Nàstic.

La feina de pastor és curiosa. El Murciano passava gairebé tot el dia sol, no duia res per llegir, ni ràdio. Un dia li vaig preguntar sobre això i em va dr que estava pendent del ramat, de que les cabres mengessin herba i no toquessin les verdures dels horts. El Murciano tenia molt bona relació amb els pagesos, ja que les cabres els hi netejaven les herbes. Després em va mostrar un gavinet gros, a l’estil de Curro Jiménez, que li servia per tallar el pa, cuinar, com a cobert i també com a entreteniment per a fer flautes de canya, o pelar el bastó. El bastó era llarg, semblant al dels peregrins, i li servia de ganxo per poder agafar alguna fruita. A l’estiu duia un barret de palla i a l’hivern una gorra que li tapava la cara orelles tipus passa-muntanyes. S’estava molt de temps dret i això a l’estiu era molt pesat, i a l’hivern cru. Si una cabra es trencava una cama ell l’encanyava i es curava.

Ell sempre em deia que les cabres havien de menjar cada dia, fes el temps que fes. També munyia les cabres, i si algú li demanava llet ell n’hi donava. Era una llet que calia bullir i la seva nata et deixava bigotis. Tot i que molta gent se la bevia tal qual, fresca, i no recordo que a ningú li hagués passat res. Crec que el corral el tenia al camí antic del Llorito, però jo no el vaig veure mai. Hi havia get que anava allí a comprar llet.

El Murciano era un home peculiar, ens portava coses del camp: farigola, espàrrecs, mores i figues de moro. Quan el Murciano marxava del bar era quan els soldats sortien de la caserna General Contreras i calia estar preparat per despatxar molts entrepans. Els soldats baixaven pel mig del carrer, que era de doble direcció. No hi havia trànsit i ressonaven més els sons de les esquelles de les cabres. Tampoc hi havia gairebé cases. Des del bar escoltàvem els tocs de corneta que tocaven els soldats per baixar la bandera. En aquell moment el personal s’havia de quedar aturat en posició de firmes, i si vestien d’uniforme havien de saludar. Això era molt solemne.

El pastor deuria estar ja a punt d’arribar a la seva destinació, amb cabres cansades i ell també. Ser pastor suposava se una mica endeví i la veritat és que el temps l’encertava. Si un dia no venia al bar pensaves... avui plourà. Que el Murciano no vingués era una senyal. Algunes persones li demanaven consell ja que coneixia totes les herbes, per això no cobrava però la gent li acostumava a donar una propina, que era d’agrair ja que era una època difícil.

El Murciano sempre em comentava que el jovent no volien aquest ofici ja que lliga molt. I que a les ciutats no es podria fer, ja que veia a venir el canvi que hi hauria a les ciutats. Pensem que en aquella època gairebé ningú tenia cotxe. Més o menys tot el que explicava el Murciano s’ha anat complint. Les lleteries van desaparèixer i algunes es van convertir en granges, que servien la llet amb cafè i venien flams o xocolata. Ara està passant amb els forns de pa, que molts es converteixen en cafeteries. Els temps han canviat, confiem en la tecnologia però oblidem lo natural, anem a les coses fàcils: menjar precuinat, aprimar-se sense esforç, i tantes coses.