Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

El Raül Cid i la Stromboli Jazz Band

El Raül Cid està a la batuta dels Stromboli Jazz Band juntament amb Josué Garcia, trompeta, Ton Solé, banjo i ukelele, Ismael Carles, tuba i Adrià Mort, bateria

| Actualizado a 28 febrero 2022 12:19
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Encara recordo quan el Raül Cid passava per casa agafat de la ma del seu avi Sebastià Perpinyà, que era amic del meu pare. El Sebastià Perpinyà tenia el Bar Mirasol, aprop de l’entrada de l’antic camp del Gimnàstic. Era un bar freqüentat per jugadors del Nàstic, militars i clientela diversa. Qui m’ho hauria d’haver dit que aquell nen es convertiria en músic, virtuós del trombó i del piano. El Raül Cid viu enfront d’on el seu avi hi tenia el bar Mirasol. Això vol dir que som veïns i el veig sovint amb la seva gosseta Arena, que deu ser un dels gossos que escolta més música.

Els Stromboli ja han gravat tres discs i el 2022 han complert deu anys que els han dut per infinitat de pobles i ciutats tocant en festes, carrers i teatres, on diversos cops han hagut de penjar el cartell d’entrades exhaurides. Els Stromboli Jazz Band són una formació de casa, però també tocat a llocs com ciutat polonesa de Gliwice o el Festival de Jazz de Donsti. El darrer cop que els vaig veure va ser a la Pilon Parade del carrer del Comte i al Cós del Bou. Recordo l’emoció del Pep Escoda, el Josep Maria Rosselló o el José López quan els van sentir tocar. La Stromboli Jazz Band és capaç de fer-nos sentir propera la seva música amb la simpatia dels components. És una banda que sap crear espectacle i on no hi falten dosis d’humor i una gran proximitat amb el públic. És bonic de veure el que uns pocs músics poden fer només amb els seus instruments. I això passa perquè la Stromboli està integrada per músics professionals.

$!Caràtula del disc Be Happy, il•lustrada per Anna Silveria i signada pels músics de la Stromboli Jazz Band. FOTO: CASA BOADA

La banda liderada pel Raül Cid porta el nom del volcà Stromboli pel tema de l’energia, el caliu, i l’explosió que suposa l’esclat de música. És una banda que s’inspira en les antigues jazz band, amb un estil clarament festiu, rítmic i alegre. El Raül Cid sempre diu que si el nom és Stromboli, els cognoms serien Jazz Band. El 1994 el Raül Cid va començar a a anar al Festival de Dixie de Tarragona, i cada cop tenia més clar que un dels seus somnis era tocar en un grup d’aquest estil. I no només l’ha fet realitat sinó que des del1999 que ha tocat en aquest festival. Però el del Raül Cid en tenia més de somnis, i quan era petit volia ser pallasso, aquella gràcia del pallasso la podem veure també en alguns moment d’interacció amb el públic, ja que en les actuacions de a Stromboli Jazz Band mai hi falta ni l’humor ni el teatre.

El jove Josué Garcia és el trompeta del la banda i prové d’una família de músics. Té un germà que va en gran formació i és un músic que toca diversos instruments de vent i és un virtuós del violí. Recordo que el vaig veure tocar en un concert a la festa major de Montbrió del Camp, i la veritat és que em va sorprendre la passió que va transmetre al públic. El Josué té un altre germà que toca el saxo. El Raül Cid i el Josué Garcia també formen part de l’orquestra Paper de Tornassol, que dirigeix Jordi Freixa. El darrer cop que els vaig veure va ser en el concert que van fer a la Rambla Nova, a tocar de Roger de Llúria, on em van dedicar el pasdoble Amparito Roca, del mestre Jaume Teixidó Dalmau. Recordo que a la darrera festa major de Tarragona abans de la pandèmia jo ja havia deixat de treballar a Casa Boada per motius de salut, però vaig poder escoltar des de la finestra de casa un concert que la Stromboli va fer davant del Petit Tarraco, on em van dedicar una peça. Stromboli, a més del seu peculiar estil, està formada per músics polivalents, que també en professons acompanyant els sants patrons de molts pobles o algun pas de Setmana Santa. Recordo quan els vaig veure al Cós del Bou.

Casa Boada sempre l’han visitat músics. Mon pare va ser músic i, com el senyor Raül Cid, tocava el trombó i el piano. El Salvador també era amic d’un gran músic, el senyor Josep Maria Malato Ruiz. Sempre que venia a Tarragona passava per casa. El senyor Malato va tenir la il•lusió de fer una banda a Tarragona, i va treballar molt amb el senyor Virgili, que va ser conseller, però no ho van poder fer. Avui el senyor Malato seria feliç de veure que Tarragona té una banda com la Unió Musical (BUMT), amb tants components i un instrumental impecable i complert, on hi ha incorporat instruments de corda, fent una banda simfònica. Per Casa Boada també hi va passar Ramon Calduch, que fa ser un famós intèrpret de cançó melòdica. Recordo que quan en Ramon Calduc era soldat alguns cops afinava la veu a Casa Boada. Jo encara era un nen però el meu pare Salvador m’explicava que el Ramon Calduch feia la mili al Regiment Ebre de la guarnició de Tarragona. Casi cada dia, quan sortia de la caserna de l’avinguda Catalunya en Ramon Calduch passava a berenar a Casa Boada, i també va actuar al niu d’art La Palma, que estava prop de casa. Per aquests nius d’art hi van passar Cassen i infinitat de músics, com el mestre Pere Godall o el senyor Tonet.

Sempre m’agrada recordar els músics. Els hi dec molt. El meu pare ho era, jo ho vaig ser i la meva néta Júlia ja toca el sac de gemecs en diverses formacions, a la banda Sons de la Cossetània, amb qui va actuar davant del papa Francesc al Vaticà i la la desfilada de Sant Patrici a Londres, i a diverses formacions vinculades al Tecler, com ministrils, la Cobla de Llardons o la Tradiband, amb qui toca acompanyant l’Àliga. Aquest escrit és un record a tants músics que han caminat per la nostra geografia per a alegrar els dies de festa dels pobles. Recordo que abans els músics es repartien per les cases del poble i així podien menjar, ja que no sempre hi havia restaurant. Als amfitrions de les cases els hi agradava acollir els músics, sobretot si hi havia jóvens, que eren els protagonistes de les festes. D’aquí va néixer el postre de músic, ja que havien de sortir ràpid a actuar i així es podien endur el grapat de fruits secs.

Comentarios
Multimedia Diari