Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

El Regiment Ebro 56

| Actualizado a 02 enero 2023 16:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Jo era molt jove i en aquella època Casa Boada la portava mon pare, amb ajudes de la família. Jo ja hi treballava sense rellotge, ja que a l’hostaleria saps quan entres però no sempre quan plegues. En aquella època els clients més nombrosos eren els militars, sobretot a la tarda. Al matí teníem un públic civil. En aquest context vaig començar la meva vida laboral al bar.

La caserna General Contreras servia d’allotjament al Regiment Ebro 56, tot un regiment conformat per soltats procedents de diversos punts de l’Estat. Era una caserna completa, amb tots els serveis, com ara biblioteca o cinema, que es convertia en teatre i auditori. Tenia un projector de 35 mm, que era el que tenien els bons cinemes. D’altres serveis eren la capella, gimnàs, piscina, armeria, taller mecànic, economat, cantina, dispensari mèdic, barberia i bugaderia.

Força soldats procedien de l’Espanya profunda. No en sé el motiu, però la majoria procedien de pobles agrícoles i ramaders de l’interior de l’Estat, on es menjava bé. Amb uns embotits i formatges ja feies. Eren de qualitat suprema, ho recordo perquè me’ls deixaven tastar. Aquests futurs soldats arribaven en tren, aquells trens amb vagons de fusta estirats per màquines de vapor. Quan arribaven passaven per davant de casa, carregats amb maletes de fusta, unes maletes que pesaven més que el contingut, que bàsicament era roba i una mica de menjar. Quan arribaven a la caserna els donaven la roba de militar i els feien treure les maletes i la roba civil. En aquella època la tropa no podia vestir de paisà. A Casa Boada els guardàvem les maletes gratuïtament, i un cop instal·lats a la caserna ja les venien a buscar, perquè molts soldats es llogaven un pis, que pagaven bé, i el compartien entre bastants soldats. Aquest pis servia per als permisos de cap de setmana, ja que així els qui venien de lluny no havien de dormir a la caserna ni anar vestits de militar. També hi havia soldats que llogaven habitacions, però això implicava certes limitacions i avantatges. Les limitacions és que no hi podien portar dones ni fer festes, els avantatges és que els rentaven la roba i tenien detalls amb ells.

Recordo que molts d’aquests soldats no havien vist mai el mar, ja que venien de llocs de l’interior de l’Estat. Eren llocs amb bona carn, bon pa, embotits excel·lents i bons vins. Però el peix fresc de Tarragona els captivava. Sobretot endrapaven sardines a la planxa amb una miqueta d’all i julivert. O una altra manera de fer les sardines: fregides i posades en escabetx. Se les arribaven a menjar amb espina i tot. La veritat és que si són petites a mi m’agrada menjar-me-les així. També menjaven sèpia guisada. Els hi posàvem dins d’un entrepà i també recordo que els fèiem entrepans amb els embotits i pernil que portaven de casa o els enviaven els pares.

M’explicaven que els soldats tenien taquilles on guardaven les seves pertinences, algun bon xoriço o formatge, i a la porta molts hi tenien enganxades fotos de dones en banyador, que tapava més que algun dels vestits estiuencs d’avui. Normalment també hi tenien alguna estampa d’una marededeu o sant que els hi havien donat a casa. Molts portaven l’escapulari de la Mare de Déu del Carme. Hi havia un tinent que passava freqüentment revista de les taquilles i duia un gavinet a la mà. De les fotos no deia res, de l’ordre tampoc, però quan detectava un bon formatge li preguntava al soldat d’on era. I quan el soldat li responia, el tinent li preguntava si aquell formatge era de la seva terra, i sempre li deien que sí. En aquell moment entrava en acció el gavinet: «Se puede probar? Claro, mi teniente». Quan ja l’havia tastat prosseguia amb els vins, pernils i embotis que anava trobant per les taquilles i donava per finalitzada la inspecció. Deien d’aquest tinent que era bona persona i que feia favors, però els soldats li van posar el malnom de «Teniente Taquillas».

Un altre d’aquests malnoms era el de la «Chinche Eléctrica». Era una jove prostituta que sempre esperava la sortida de la tropa de la caserna. Era com la mascota de la cançó de tots els soldats. Això de «la chinche» li vindria pel que s’enganxen aquests paràsits i elèctrica deuria ser per la velocitat amb què es movia el personatge. Era com la cançó de La Madelon que cantaven els soldats quan caminaven, era una cançó d’origen militar, de la I Guerra Mundial que també es cantava aquí. La «Chinche Eléctrica» crec que no tenia cap cançó, però tenir-ne una al seu nom era el somni de jove. Recordo poc la «Chinche Eléctrica», la coneixia tothom de la caserna, igual estava al bar com era a la caserna, com estava aquí o més enllà. Tenia salero i simpatia, i sobretot per caçar soldats passerells. Després va desaparèixer i qui sap on és ja...

Hi havia dones que llogaven habitacions. Una era la mare viuda d’un tinent. Els soldats també li llogaven habitacions. Un dia quan aquella casa estava plena de militars va arribar un tinent uniformat i als pobres soldats gairebé els agafa un infart. «Ens ha enganxat», deurien pensar. En aquell moment la mare del tinent els va calmar: «Tranquils, que és mon fill. No hi ha cap problema». Realment aquell era el lloc més segur. Una altra dona era l’esposa d’un sergent que llogava habitacions. Oferir habitacions als soldats era una bona opció per complementar el sou familiar. I els soldats tenien dutxa amb aigua calenta, que en aquells moments era un luxe, ja que no totes les cases tenien aigua corrent.

Els soldats menjaven tres cops al dia i a més a la cantina de la caserna s’hi despatxaven grans entrepans de sardines de llauna, sobrassada, mortadel·la, salsitxó i algun cop formatge, marinats amb vi i gasosa. Jo en aquella època no ho vaig veure, era molt jove, però m’ho explicaven els soldats. Em deien que la millor salsa és la gana, i que a la caserna General Contreras n’hi havia. Normalment el soldat esmorzava cafè amb llet i brioix. Després a la cantina menjava un entrepà gros i per dinar dos plats, un de cullera i un de forquilla. A la tarda el que més esperaven era un entrepà de Casa Boada o anar al cinema i comprar un entrepà dels que es venien en carretons que hi havia a les portes dels cinemes, que eren dels Rebollo. També venien cacauets, pipes i més coses.

Us figureu com era la vida del soldat? Esperant un gir amb diners de casa, esperant paquets de menjar, cartes de casa, d’amics, de la parella si en tenien... Quan els soldats arribaven a les portes de la caserna hi havia venedors de gavinets d’Albacete i de cadenats, quan arribava el final del servei militar els enganxaven al vaixell de la font de la plaça de la Mitja Lluna. D’aquesta manera els soldats deixaven empremta del seu pas per Tarragona, on molts cops tornaven de viatge de noces per recordar.

A l’estiu els soldats tenien prohibit anar a la platja, no sé si per motius de moral o de seguretat. Però realment la vigilància no els veia mai o no els volia veure. I això era ben fàcil ja que els qui anaven a la platja lluïen un bon bronzejat.

Molts soldats trobaven parella a Tarragona i s’hi quedaven. La nostra és una ciutat que enamora.

Comentarios
Multimedia Diari