del Gas

Ara tot lo dia es parla del gas. Arran del conflicte Rússia-Ucraïna el gas s’ha convertit en un bé car, no dic escàs. Recordo que quan era jove hi havia un gas «made in Tarragona», que es feia una fàbrica de gas a la zona de l’actual Parc Central. El gas naixia allí, sense vaixells ni gasoductes, sota el nom de Gas Tarraconense. Van ser molts anys el gas es va començar a fabricar a Tarragona. Pràcticament no feia olor i va ser un avenç important. Després va aparèixer el gas butà, que arribava allà on no arribava la canonada.

Les oficines del Gas Tarraconense estaven al carrer Unió, al costat de Ràdio Tarragona i prop del Diario Español. A les oficines del gas s’hi controlava la pressió. Quan hi havia molta demanda la pressió baixava, i aleshores recordo com avisaven a la fàbrica per telèfon dient: «Carmelo, puja la pressió, o Carmelo, baixa la pressió». Tot el gràfic de pujades i baixades de pressió quedava reflectit en uns gràfics de la mida d’un rotlle de paper de vàter.

El senyor Josep Maria Olivé i Solanes va ser el director de Gas Tarraconense durant molts anys. Era una persona infinitament educada i l’oficina del gas va arribar a funcionar com una mena de centre cultural. El senyor Bernabé estava l control de la pressió i era el tècnic de la casa, com que era del cine Club Cultural l’oficina va esdevenir un punt de trobada. Entraves per l’escala quan ja no hi quedaven empleats. En aquella època també es feia un programa de cinema que emetia Ràdio Tarragona. Al fons de tot hi havia el despatx del senyor Olivé, que sortia a parlar una estona i em deixava entrar al seu despatx com si entrés a casa meva. Quan marxava sempre m’acompanyava fins a la sortida i ens vam fer amics. A casa guardo un parell dels seus llibres signats per ell, va escriure llibres amb coses de la Tarragona de sempre. El senyor Bernabé Bernabé feia dibuixos per al Diario Español, alguns cops també ens trobàvem amb el periodista Daniel de la Fuente Torrón. Era una època en la que existia la censura. Avui al Diari de Tarragona hi publica el Napi, a qui tinc el gust de conèixer. Té un humor fi i irònic i un missatge potent. Li agraeixo al Napi que m’hagi dedicat alguna de les seves vinyetes, una la guardo amb estimació en un marc, just al costat d’una altra que em va dedicar el dibuixant Faro. Al bar també hi tinc emmarcada una Plumilla del senyor Antoni Coll que em menciona.

Els tubs d’Uralita...

Tornant al gas, amb els anys i com en tot, el peix gros s’acaba menjant els petits. Com també va passar amb tantes caixes d’estalvis, que han estat engolides pels grans bancs. N’ha sortit perdent el pobre client. Amb el gas les revisions les feien gratuïtament, però ara ja no queden fàbriques de gas com aquelles, que cal valorar en el seu context i època. Segur que els hi van vendre la moto de que era més barat comprar el as fora que no produir-lo. I clar, desmuntades aquelles fàbriques de gas, ara el preu del gas només ha fet que enfilar-se, abans pel preu del dòlar i avui per la guerra entre Rússia i Ucraïna. Per A o per B el preu del gas ha anat pujant.

Recordo que el servei tècnic el conformaven els senyors Guerra, Casas i Bernabé, que constantment revisaven les conduccions de gas. Diria que en aquella època hi havien tubs d’Uralita, que avui està prohibida. Per davant de casa encara n’hi ha, però estan anul·lats des de fa dècades.

De gas se’n fabricava a diversos llocs, entenc que si la generació dels nostres avis en feia, avui amb la tecnologia que tenim seria més senzill. Estem acostumats a que tot ens ho donin fet i això acaba tenint un preu. Tarragona té el carrer Gasòmetre, que és on va estar la primera fàbrica de gas, d’aquí ve el nom. Quan hi ha una crisi cal pensar en reinventar-nos de cara a no ser tant dependents. Depenem massa de les importacions i no es dona prou suport a sectors com l’agrícola del país. Cal consumir els productes d’aquí i fer que siguin rendibles per als nostres productors, i per part de l’estat caldria que no els angoixessin tant amb impostos de tot tipus, que arriben a frenar l’emprenedoria. Recordo que quan era molt jove i no hi havia gasolina van sortir els cotxes de gasogen, que era un aparell normalment situat darrere que a partir de carbó feia combustible pel cotxe.

Empresaris i clients, contents

Quan el senyor Josep Maria Olivé i Solanes va morir vaig estar trist, van quedar enrere 92 anys d’història viva de Tarragona. Tothom el coneixia com a «el senyor Olivé del Gas». El veies pel carrer, el saludaves i pensaves que era una persona sàvia. Va escriure diversos llibres i sempre es va sentir gasista. La vida és així, i em permet recordar aquesta vella amistat d’una persona que va convertir l’empresa en una gran família. El senyor Olivé va aconseguir una cosa difícil: tenir contents els empleats i els clients. Em pregunto que pensaria ara mateix el senyor Olivé si veiés el panorama del món del gas. La història ens recorda coses i alhora ens aporta saviesa per no tornar a topar amb la mateixa pedra.

Vull recordar que el senyor Josep Maria Olivé ja ser client de Casa Boada al tombant de la dècada dels 40 i 50, quan feia la mili del 1949 al 1952. Això ho recorda ell mateix en una dedicatòria que em va fer en un dels seus llibres i que fa a la memòria de mon pare Salvador.