Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Ferran Gerhard, amb l’acràcia per bandera

Ladridos de plata és un dels seus llibres que guardo amb més afecte, com un tresor. A més, me’l va dedicar, cosa que li dona més vida al llibre.

| Actualizado a 21 febrero 2022 12:16
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Quan jo estava cansat pel treball al bar, molts dies el meu humor flaquejava. I era en aquells moments quan arribava el periodista Ferran Gerhard (1953-2020), en aquella època treballava a El Periódico. Era un periodista diferent. El Ferran era una persona valenta, amb la força de la ploma. Després va anar guanyant pes la seva vessant d’escriptor. Escrivia uns llibres que marcaven una diferència amb tot el que havia llegit, i no et deixaven indiferent. La seva era una ploma àgil i directa per al lector més intel·ligent. Recordo una revista que es deia La Codorniz, el seu lema és «la revista más audaz para el lector más inteligente». Jo recordo que comprava La Codorniz i, com que moltes coses no s’entenien, els clients me la comentaven. Era una revista molt bona que de tant en tant era segrestada pel govern, fet que encara la feia més desitjada. Ara el Ferran Gerard podia escriure, i d’existir la censura penso que hauria detectat alguns dels seus dobles sentits.

Escriure sempre ha estat també una manera de fer història, i l’escriptor la fa amb la seva manera de veure les coses. L’estil literari de Ferran Gerhard era únic i incomprès però també aplaudit. En els seus llibres gairebé sempre es recordava de mi i de Casa Boada, citant-nos i dedicant-nos algunes línies, copsa que agraeixo.

Ladridos de plata és un dels seus llibres que guardo amb més afecte, com un tresor. A més, me’l va dedicar, cosa que li dona més vida al llibre. Els llibres del Ferran Gerhard els tenim tots, ja que sempre que n’editava algun el meu fill Eduard se n’encarregava de portar-lo a casa. Al seu darrer llibre El aullido del olvido, que signa amb Roberto L. Solís, el periodista Mateo Alemany (Kàputx) i el sotsinspector dels Mossos Vidal es converteixen en clients literaris de Casa Boada, al llibre hi parla també del quadre de Joan Miró Solé que presideix el bar. També hi surt l’amic Rafael Calle.

$!Ferran Gerhard, amb Antoni Briansó, Eduard Boada, Javier Baron, Victòria Boada i Pep Escoda un cop acabada la projecció del documental «La mida del temps». Foto: Casa Boada

La literatura és verí i alhora medicina, o si més no això és el que jo crec que era per a ell, ja que formava part de la seva vida. Era un escriptor no sempre fàcil d’entendre que escrivia pensant en la seva manera de ser. Jo el recordo com una persona llesta, sàvia i lluitadora que escrivia per a les persones que el volguessin comprendre.

La ploma del Gerhard va estar molts anys al servei d’El Periódico, d’on va ser corresponsal a Tarragona, on quan es va jubilar va seguir escrivint i pensant els seus mons literaris a l’oficina del Moto Club. I és que un periodista no es jubila mai, el periodisme enganxa. El seu pas per la vida va estar ple d’històries, i algunes les podies entreveure en els seus llibres. El senyor Gerhard desitjava una Tarragona millor, molt cultural. Ell es sentia anarquista i li quadrava tot el que tenia a veure amb la cultura, malgrat que no sempre era comprès per tothom. El periodisme del Ferran Gerhard podia ser esmolat, satíric, diferent. L’acràcia era la seva bandera. El que més recordo d’ell és el que m’explicava sobre la seva gata, un animal que li agradava molt, alguns cops li comprava pinso i llepolies a prop de Casa Boada. Jo crec que la gata era la seva inspiració, ja que els felins tenen aquella mirada de misteri i d’astúcia. Els gats es fan estimar. El senyor Gerhard em deia que quan arribava a casa sortia a rebre’l amb la cua alçada com preguntant: què em portes avui?

Els llibres del Ferran Gerhard sobretot van ser escrits al bar Moto Club, on tenia la seva taula que congregava la seva inspiració. El Moto, com l’acostumen a anomenar els seus clients, és un bar molt veterà famós pels seus cafès, des de fa anys dels més valorats de la ciutat.

En molts dels seus llibres el senyor Gerhard em citava, sembla que m’entenia, ja que jo també tinc vocació periodística. Parlàvem i comentàvem escrits d’altres periodistes. Ell recordava Manuel del Arco Álvarez com el millor fent entrevistes.

Del Arco, a més, les il·lustrava amb una caricatura de l’entrevistat. Del Arco era qui tenia la darrera paraula, escrivia a La Vanguardia. Gerhard també era admirador de Nestor Luján, qui entre altres mitjans escrivia a la revista Destino. Luján va ser pioner del periodisme gastronòmic. La fama de molts restaurants és deutora de Nestor Luján, avui són estrelles Michelin o sols Repsol, però abans la fama sobretot la donaven els periodistes en les seves cròniques. Antoni Alasà, que signava com a Máximo Burxa, va ser un altre dels grans de la gastronomia i amic del Ferran Gerhard. Va posar de moda el romesco, un plat típic de Tarragona.

El darrer cop que Ferran Gerhard va venir a Casa Boada va ser quan ja estava tancada i hi vam fer una trobada amb l’escriptora Margarida Aritzeta, que també és de Valls, i els amics de les Dominiques. En aquesta trobada Margarida Aritzeta hi va parlar d’una clienta especial de Casa Boada, la inspectora Mina Fuster, personatge de ficció que protagonitza diverses de les seves novel·les.

Quan va morir Ferran Gerhard vam posar a la vidriera de Casa Boada el seu llibre Relámpagos de hojalata durant una setmana, amb una petita nota on deia «Gràcies, Ferran». En la fotografia que va fer Xavi Xamorro per a la coberta del llibre el Ferran hi mira l’horitzó amb el seu barret, un abric de pell fins als peus i bufanda roja. Les seves peculiars ulleres rodones s’hi intueixen.

Trobo a faltar la seva ploma àgil i noctàmbula, aquest intel·lectual de la Tarragona més desconeguda. També enyoro els seus diàlegs a Casa Boada amb persones completament diferents, donava gust escoltar-lo i parlar amb ell per la cultura que tenia.

Comentarios
Multimedia Diari